TV3 va estrenar dimarts una nova entrega de La fugida, la sèrie documental que recull els treballs d’investigació del periodista Guillem Sánchez sobre els abusos sexuals comesos en entorns religiosos. El 2024 en vam veure una primera temporada. Però cada emissió interpel·la noves víctimes i, per tant, també es denuncien altres agressors. Aquesta vegada, els tres nous episodis (que trobareu a la plataforma 3Cat) es van centrar en casos vinculats als Escolapis i a l’Escola Pare Manyanet de Barcelona.
Com sempre, les històries de les víctimes són devastadores, i més quan la impunitat dels abusadors i la connivència de les institucions que els emparen són flagrants. La fugida. Veritats ocultes provoca una indignació profunda.
El treball d’investigació és impecable: escolta i protegeix les víctimes i busca veus acreditades que donen solidesa al seu relat. Potser la necessitat de recrear escenes que al·ludeixen directament als episodis d’abusos és el que grinyola una mica. Tot i la prudència d’aquestes breus ficcions, incorporen un element morbós que fa inevitable plantejar-nos quin és l’objectiu de les dramatitzacions i si hi ha una necessitat real d’incloure-les. Haver de recrear un capellà posant-se una criatura a la falda potser és massa.
Guillem Sánchez aconsegueix parlar amb alguns dels agressors. És especialment impactant l’escena en què intercepta el religiós Josep Blay sortint d’una escola després que els Escolapis hagin negat la seva proximitat amb menors. També manté una conversa amb el missioner Manel Sales en un autobús. Les excuses de mosqueta morta, les evasives, la falta de memòria i les argumentacions paternalistes dels agressors fan fàstic. Però segurament només són la versió rudimentària i maldestre d’una retòrica i un cinisme que acaben sent representatius de les seves comunitats religioses.
I aquí és on entrem a la part més escandalosa que denuncia Guillem Sánchez. Tant Jordi Vilà, provincial dels Escolapis, com Borja Aitor Arriaga, portaveu de l’Escola Pare Manyanet, queden en evidència en el documental. Fan un ridícul clamorós. Quan es diu que la vergonya ha de canviar de bàndol és obvi que no només ha de recaure en els abusadors, sinó sobre tots aquells que intenten protegir-los a través d’un discurs ple de confusions, imprecisions i argumentacions enganyoses. Tots dos van haver de rectificar a posteriori afirmacions fetes davant de les càmeres. Vilà i Arriaga han quedat desacreditats com a fonts periodístiques amb el seu paper d’estrassa. La història de l’informàtic del Pare Manyanet és imprescindible per entendre les estratègies d’aquestes institucions religioses.
D’altra banda, potser caldria deixar d’utilitzar l’argot eclesiàstic de “pare”, “germà” i “comunitat” per fer al·lusió als abusadors en documentals sobre abusos sexuals de l’Església, i dir-los pel seu nom i cognoms, sense eufemismes. Perquè els termes religiosos emmarquen simbòlicament aquestes persones i institucions en una esfera que sembla paral·lela a la de la societat civil, fins i tot més distant o elevada. I, al capdavall, davant la justícia són com qualsevol de nosaltres. Encara que ells no s’ho pensin.
