L'actriu Lola Herrera (Valladolid, 1935) explica que va caure i es va lesionar el maluc, però que quan comença la funció tots els mals s'esvaeixen. "És tota una alliberació deixar de ser jo i bussejar en les vides d’altres dones amb problemes diferents", assenyala la intèrpret, que acumula gairebé set dècades a dalt dels escenaris. Des de fa un any, Herrera volta per l'Estat amb Camino a la Meca, un espectacle escrit per Athol Fugard i dirigit per Claudio Tolcachir, que acaba d'arribar al Teatre Goya, on es veurà des d'aquest dimecres fins al 24 de maig. L'obra s'inspira en la història real de Helen Martins, una escultora sud-africana que va lluitar per poder abraçar la vida que desitjava durant els anys 70. Acompanyada de Natalia Dicenta i Carlos Olalla, Herrera ja n'ha fet prop de 150 funcions i el públic no ha parat de celebrar-la.

El teatre de Cabosanroque (Laia Torrents i Roger Aixut) ha defugit les convencions teatrals orientant-se cap a propostes visuals i sonores de gens fàcil qualificació. Un teatre performatiu que desenvolupa artefactes musicovisuals jugant amb els tempos i les mètriques, amb el so i el silenci en partitures plenament contemporànies i espais escènics de forta plasticitat. En el seu territori creatiu hi ha una deliberada absència de la literatura, si bé han fet espectacles sobre Verdaguer, Rodoreda i Brossa amb escadussera presència humana. Això canvia a Mil tres, say cheese, una mena d’estimulant òpera contemporània basada en el personatge de Don Joan i en la música de Mozart.

El Teatre Regina està en venda. Els seus propietaris han buscat compradors entre el sector teatral i un dels grans productors catalans, el Mago Pop (que ja té el Teatre Victòria), s’ha proposat com a comprador d’aquest espai per a 350 espectadors al carrer Sèneca, a tocar dels Jardinets de Gràcia, al centre de Barcelona. Ho va avançar La Vanguardia divendres i ho ha confirmat en un comunicat l’agència del mag Antonio Díaz, que afirma que les negociacions són inicials.

L'espectacle L'herència, dirigit per Josep Maria Mestres i estrenat al Teatre Lliure el febrer de l'any passat, s'ha convertit aquest dilluns en la gran triomfadora dels 28ens Premis de la Crítica d'Arts Escèniques. El muntatge ha estat guardonat com a millor espectacle, millor direcció i millor intèrpret de repartiment per a Carles Martínez. En l'edició d'enguany, més enllà de L'herència, els guardons han quedat molt repartits entre l'ampli ventall de propostes escèniques estrenades el 2025. L'amor venia amb taxi de La Cubana s'ha endut el premi a millor musical i millor vestuari, Opereta imaginària d'Albert Arribas ha estat reconeguda com a millor obra de petit format i millor dramatúrgia, mentre que Leshi, d'Atresbandes, s'ha imposat en la categoria de noves tendències. Els Premis de la Crítica estan organitzats per la plataforma digital Recomana i són escollits pels crítics d'arts escèniques en actiu. Aquest any s'han entregat en una cerimònia al Centre Moral i Cultural del Poblenou.

Recordo anar a comprar roba amb la meva mare que tenia aquella mania que tot havia d'estar conjuntat, tot havia de combinar. Hi havia aquella obsessió de fer que qualsevol peça que et compressis combinés amb la roba que ja tenies.

Fa una dècada que treballen sense parar. Han estrenat nou espectacles de petit, mitjà i gran format, de carrer i de sala, amb el públic a la italiana, dret, assegut en hamaques. "Han estat deu anys molt prolífics. Quan vam fer cinc anys, semblava que en portéssim 84. Físicament i mentalment, no ens sentíem emergents", explica Lluki Portas. Ella és una tercera part de l'ànima d'Hermanas Picohueso, una companyia nascuda a les illes Balears i formada també per Gal·la Peire i Aina Juanet. Artistes i productores, s'han fet un forat al sector teatral gràcies, sobretot, a una capacitat innovadora, de buscar incessantment nous llenguatges i de presentar propostes escèniques, fruit de profundes investigacions. Ara porten a la Mostra d'Igualada AHNI (Accions Humanes No Identificades), el seu primer muntatge per a públic familiar però també per a adults. L'obra es veurà el 18 d'abril en diverses funcions.

L'educació no és només un dels grans temes de les polítiques públiques, subjecte a canvis massa constants que no faciliten el funcionament de les escoles i acaben influint negativament en els resultats escolars dels infants. És també un problema neguitejant al qual s'enfronten tots els pares i mares quan han de decidir on i com encaminar l’educació dels fills o filles amb l’esperança de qui l’encerta l’endevina.

"Els polítics es desplacen amb monoplaça / van amb Avant / s’entrebanquen amb branques / paguen quan caguen / i udolen si els adulen! / Who cares! / Que potser no els heu votat? / Qui, si no? Els esquirols del parc?", escriu el dramaturg alemany Wolfram Lotz (Hamburg, 1981) en una de les seves peces més radicals i més representades arreu d'Europa, Els polítics (2019). Lotz, que té un repertori de menys de deu obres de teatre, és una de les veus germàniques fonamentals de l'escena contemporània; ha estat traduït a una quinzena d'idiomes i els seus espectacles s'han vist a països com Alemanya, França, Bèlgica i el Regne Unit. I, malgrat aquesta forta projecció internacional, el dramaturg no s'ha representat ni s'ha publicat mai aquí. Fins ara. Conscients d'aquesta mancança, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa va rebre amb els braços oberts el projecte del director Leo V. Granados i del traductor Marc Villanueva Mir per portar a escena i alhora a les llibreries Els polítics, de Lotz. L'espectacle s'acaba d'estrenar i es pot veure fins al 26 d'abril, i el llibre ja s'ha publicat de la mà d'Arola Editors.

La novel·la històrica o falsa biografia de l’emperador romà Adrià és el llibre més conegut i llegit de l’escriptora belga Marguerite Yourcenar. La novel·la va saltar al teatre de la mà del director italià Maurizio Scaparro el 1989 i pocs anys després es va veure en la versió castellana de Julio Cortázar, també amb direcció de Scaparro, al Teatre Grec de Barcelona. Ara l'espectacle torna als escenaris amb una dramatúrgia de Brenda Escobedo i amb el fantàstic protagonisme d’un Lluís Homar a qui el paper li escau com anell al dit. Les reflexions d’Adrià/Yourcenar sobre la política, les guerres, la bellesa i la mort componen un fresc humà que el virtuós Lluís Homar trasllada combinant delicadesa amb profunditat, seguretat amb tendra melangia. 

A la primera presentació de la novel·la Permagel (Club Editor, 2018), d'Eva Baltasar, pràcticament no hi havia ningú. "Va ser un acte demolidor. Després vam anar a sopar els quatre que érem allà", explica la periodista Natza Farré, que es va encarregar de conduir aquell acte. Vuit anys després, la novel·la s'ha convertit en tot un fenomen editorial i ha traspassat el camp literari: l'Espai Texas estrena l'adaptació teatral del llibre dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per Maria Rodríguez Soto. L'espectacle és una coproducció de Dagoll Dagom –l'últim de la companyia– i Barc, i es pot veure fins al 28 de juny. Permagel relata la història d'una dona aferrada a la lectura i el sexe que, a través dels seus pensaments i de la realitat, s'endinsa en el desig lèsbic, el suïcidi i la maternitat. "És una comèdia incòmoda, una obra inclassificable. Té un pessimisme lúcid i lúdic alhora i conté altes dosis de dolor que connecten amb el nostre present", afirma Szpunberg.

Amb tres dècades de carrera professional a l'esquena, l'actor Albert Triola (Mataró, 1973) coneix molt bé els escenaris de teatre catalans. Ha treballat amb Dagoll Dagom, Guillem Clua, Sergi Belbel i Josep Maria Flotats i ha format part d'espectacles que han marcat la cartellera del nostre país, com Agost (2012) i Smiley (2014). Ara entoma un nou repte, el d'interpretar el seu primer monòleg. Ho fa dirigit per David Pintó a l'espectacle El lladre de llibretes, una adaptació de la novel·la homònima de Gianni Solla sobre un adolescent desvalgut a la Itàlia de Mussolini. El muntatge farà temporada a la sala Versus fins al 3 de maig.

Quin és el fil que uneix Mozart i Bad Bunny? Segons la companyia Cabosanroque, la connexió és directa i molt evident: a través de l'òpera Don Giovanni. L'artista porto-riqueny canta a Tití me preguntó sobre les dones amb qui s'ha allitat, igual que el protagonista de l'òpera de Mozart repassa, en un moment de l'espectacle, les seves conquestes. "El mite de Don Joan s'ha revisitat moltíssimes vegades. Cada època s'encarrega de reflexionar-hi, jutjar-lo i decidir si el redimeix o el condemna", explica Laia Torrents, ànima de Cabosanroque juntament amb Roger Aixut. Amb aquesta missió, la companyia projecta la seva mirada sobre l'òpera de Mozart vinculant-la al present a l'espectacle Mil tres, say cheese, que es pot veure del 8 al 19 d'abril al Teatre Lliure de Gràcia i que està coproduït pel mateix teatre amb Temporada Alta.

"Sempre escric sobre coses que em preocupen i que estic vivint", afirma la dramaturga i directora Marta Buchaca (1979) per parlar de la seva última obra de teatre, Una bufetada a temps. Pràcticament un any després de Kramig, Buchaca torna a la cartellera amb una nova comèdia que apunta als diferents models d'educació i al xoc entre la manera de fer dels anys 80 i 90 i l'actualitat. "La guerra que tinc ara mateix a casa meva és amb els meus fills i contra els meus pares. A la meva època, els pares feien i nosaltres anàvem darrere seu, ara és just el contrari", reflexiona Buchaca. D'aquest contrast, la creadora n'ha fet el cor de l'espectacle, que és protagonitzat per Ramon Madaula i Montse Guallar i s'estrena aquest dimarts a La Villarroel, on es pot veure fins al 17 de maig.

Abecedari és el segon treball de creació d’un jove tàndem d’artistes que van impactar amb el seu primer espectacle al Maldà i que aquesta temporada són residents de la Beckett. Nodi: de gossos i malditos ja mirava enrere, en concret a la contracultura dels anys setanta del segle passat, i aquest Abecedari segueix fixant-se en el passat. En aquest cas, en el filòsof francès Gilles Deleuze. Això, almenys, era el punt de partida de l’espectacle. Però en el procés la cosa es va anar enredant i ben poc en va quedar de l’abecedari d’aquell filòsof que amb setanta anys va saltar des de la finestra del seu pis a París i va deixar la gravació d’una llarga entrevista on cada lletra evocava un concepte.

Hi ha un teatre d’entreteniment, el més abundant; teatre d’art, que deia Stanislavski; hi ha un teatre d'agitació i propaganda (agitprop) vinculat a la política, i hi ha un teatre d’urgència que rescata la veu dels silenciats per l’horror de la guerra. És el cas de Retorn a Haifa, que obre el minicicle Bategant per Palestina al Heartbreak Hotel. Perquè el lloc on neixes marca no sols la infància sinó també el futur de la vida, com passa amb el poble palestí. (“L’home es allò per què lluita”, diu el noi jueu.) 

El 2021 es va anunciar a so de bombo i plateret un nou projecte cultural per al Teatre Principal de Barcelona, impulsat per un empresari privat i amb el vistiplau de l'Ajuntament d'Ada Colau. Finalment, les obres no van començar el 2022 sinó que s'han iniciat quatre anys després, fa pocs dies, i s'allargaran dos anys i mig, de manera que podria reobrir a finals del 2028. El cost del pressupost també ha canviat: ha passat dels 25 milions d'euros previstos a 45 milions. El projecte implica recuperar els 10.000 m² d'un complex que inclou el teatre més antic de la ciutat i comportaria retornar l'activitat cultural a uns dels espais emblemàtics del capdavall de la Rambla.

Giovanni’s room figura al segon lloc de la llista de les 100 millors novel·les de temàtica gai i lèsbica, que va elaborar The Publishing Triangle el 1999 i que està encapçalada per Mort a Venècia. Sembla lògic, tractant-se d’una novel·la d'un escriptor, James Baldwin (Harlem, Nova York, 1924 - Sant Pau, França, 1987), que el 1956 reivindicava la normalitat de les relacions homosexuals en uns Estats Units on fins al 2003 no es va despenalitzar la sodomia.

Repte superat. Per tercer any consecutiu, el sector de les arts escèniques de Catalunya ha celebrat la Diada del Teatre, que aquest dissabte ha aconseguit omplir 81.513 butaques de les més de 92.000 disponibles en els 261 teatres adherits a la campanya Cap Butaca Buida, que oferia 305 espectacles i 347 funcions. La xifra final d'espectadors, que s’ha anunciat al vespre en un acte celebrat a l’Antiga Fàbrica Damm, representa un creixement del 14,09 % respecte a l’assistència de l’edició anterior, que va aplegar 71.441 espectadors en 217 teatres del país, i un 48,02% respecte a la primera edició, que va reunir 55.000 espectadors en 145 sales. "Ha sigut una jornada meravellosa que no passa en cap altre lloc del món: tot un país dedicat a superar un rècord assistint al teatre", ha celebrat Isabel Vidal, presidenta de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), que impulsa la campanya.

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) convoca cada dos anys a les seves instal·lacions companyies que se surten dels codis més convencionals i que treballen amb el risc. "Són artistes que duen a terme una tasca molt important a l'hora de fer créixer el llenguatge teatral", subratlla la directora del TNC, Carme Portaceli. Aquesta trobada s'emmarca sota el nom de Festival ZIP i enguany tindrà lloc del 25 al 29 de març. Sota la coordinació de Judit Pujol, el festival ha programat cinc propostes que es desplegaran per diversos espais de l'equipament, des de la Sala Tallers i la Petita fins als magatzems.

La casualitat ha fet que durant el procés de creació de l'espectacle Mejor no decirlo –sobre una parella en segones núpcies que decideix explicar-s'ho tot– l'actor protagonista, Imanol Arias (Riaño, 1956), s'hagi tornat a casar. "Com el de l'obra de teatre, aquest matrimoni recent és una unió en què intentem conviure molt, parlar i, sobretot, cuidar-nos", explica Arias. A l'escenari comparteix passió, diàlegs i discussions amb l'actriu María Barranco, l'encarregada de donar vida a l'altra meitat d'aquesta història. Escrit per la francesa Salomé Lelouch, el muntatge és una versió de Pablo Kompel amb direcció de Claudio Tolcachir. Es tracta d'una comèdia que va estrenar-se a l'octubre a Madrid i que des d'aleshores ha passat també per Buenos Aires (on van tenir més de 100.000 espectadors) i Montevideo. A partir d'aquest dimecres i fins al 12 d'abril es representarà al Teatre Goya, on pràcticament ja tenen totes les entrades exhaurides.