Cinema

Maria Rodríguez Soto: "No voler ser mare és una decisió política, meditada i valenta"

Actriu. Protagonitza la pel·lícula 'Mamífera'

8 min
Maria Rodríguez Soto al cinema Zumzeig

Barcelona2024 és l'any de Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986), que el divendres 26 d'abril estrena Mamífera, film de Liliana Torres en què l'actriu i Enric Auquer són una parella estable i feliç trasbalsada per un embaràs no desitjat que fa qüestionar conviccions que semblaven fermes. La Lola que interpreta Rodríguez Soto, un retrat femení naturalista i complex, és el centre de la pel·lícula i un paper que confirma el talent brutal de l'actriu per contenir un volcà d'emocions i dilemes en el seu rostre. En paral·lel, l'actriu fa estada al TNC amb Els criminals, té pendents d'estrena la comèdia dramàtica de Dani de la Orden Casa en flames i prepara un paper de cinema del qual encara no pot parlar.

Maria Rodríguez Soto: "Ser mare és un cop de realitat i una renúncia a tu mateixa"

La maternitat i els seus dilemes travessen la teva carrera, i no només Mamífera, sinó també Els dies que vindran, l'obra Una gossa en un descampat i fins i tot a Casa en flames, encara inèdita. Per què creus que passa?

— No ho sé. De vegades la gent pensa en tu per a alguns papers i no en saps el motiu, però em sento molt, molt afortunada. La maternitat és un tema a explotar en la ficció catalana, i és evident que ha arribat l'hora de parlar-ne. Les dones comencem a poder presentar els nostres projectes, en què podem parlar de com ens sentim, i és una sort poder formar-ne part.

Has guanyat un premi al festival nord-americà South by Southwest que molts pensem que serà el primer de molts. Aquest paper és un punt d'inflexió?

— Potser em col·loca en un lloc diferent. A Els dies que vindran, que em va donar a conèixer com a actriu de cinema, hi havia una cosa entre el documental i la ficció que no sabies ben bé com encaixar-me. Mamífera és una ficció i un personatge molt diferent de tots els que havia fet. La Lola és molt mental, i la pel·lícula va molt cap al seu cap. I és meravellós poder fer això en cinema, perquè és l'eina.

Ser mare i debutar com a protagonista al cinema en un paper en què gairebé se't veia parir, t'ha condicionat a l'hora d'interpretar una dona que no vol tenir fills?

— No, perquè una cosa no treu l'altra. Són dues maneres de viure la vida absolutament lícites, i m'ha sigut molt senzill empatitzar amb la Lola perquè l'entenc perfectament. Veig un pensament molt lògic i hi connecto al 100 per cent. No voler ser mare és una decisió política i conseqüent amb la vida que vol portar, meditada i valenta, una decisió presa d'una manera molt conscient que s'allunya d'aquesta cosa de l'instint maternal que ens han venut.

La decisió de ser mare ha estat prou tractada a la ficció, però la de no ser mare no tant.

— No, i tenim uns estereotips molt marcats de les no-mares: la típica boja dels gats o la tieta amargada que si no han sigut mares és perquè la societat no ha volgut o perquè no han tingut company i s'hi han vist abocades. Per això és important explicar aquesta decisió des de la voluntat, sense amargor ni por de quedar-te sola, perquè obre una porta a l'empatia i a no jutjar. La Lola és una persona molt cuidadora amb les seves amigues i els animals, i té una relació meravellosa amb el seu company.

Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer a 'Mamífera'.

Mamífera es fa una pregunta molt pertinent: per què tenir fills. ¿Ens l'hauríem de fer més?

— De vegades es medita poc la decisió de tenir fills. Quan hi ha unes ganes ferotges i es dona l'oportunitat, t'hi llances, però després ve el cop de realitat, perquè ser mare o pare és una renúncia a tu mateix. Jo vaig patir un dol per la Maria d'abans de ser mare, perquè passes a formar part de la teva filla i vius la vida a través seu. Després tornes a ser tu, quan la nena és més autònoma, però això no t'ho expliquen, t'ho trobes. És un aprenentatge meravellós, però val la pena parlar-ne. L'altre dia, la meva filla em va preguntar: “És xulo ser mare?” I jo li vaig dir: “Sí, és molt xulo, una de les millors coses que et poden passar, però alhora és molt cansat”. Crec que s'ha d'explicar des de la realitat que sents, i que ella pugui escollir amb totes les cartes sobre la taula.

Això que expliques em fa pensar que, després d'haver rodat el teu embaràs, potser Carlos Marques-Marcet et deu una pel·lícula sobre el que passa a continuació: la renúncia, el dol i el retrobament.

— Doncs sí, perquè és important. Ja ho parlaré, això, amb el Carlitos.

De tu es pot dir que vas aconseguir un paper gràcies a quedar-te embarassada, el d'Els dies que vindran. Però vas perdre cap oportunitat per aquest mateix motiu?

— Sí, vaig perdre una obra de teatre per estar embarassada. Va ser dur, perquè en aquell moment no tenia feina. És veritat que jo, en el moment de l'obra, hauria estat de set mesos, i entenc que era una cosa complicada de gestionar. Però alhora penso que és una realitat que les produccions han d'assumir, perquè la vida és la que és. En ser dona entra poder estar embarassada, i treballar o no és una decisió que només hauríem de prendre nosaltres.

Per cert, la pel·lícula transcorre en els tres dies de reflexió obligatoris que establia la llei abans d'avortar. L'obligació ha desaparegut amb la llei del només sí és sí.

— Vaig descobrir que això existia llegint el guió. Avortar és una cosa tan personal que és molt fort que l'Estat t'imposi tres dies per reflexionar-hi. És tan paternalista, denota una falta total de confiança en l'ésser humà, no tan sols en les dones. És surrealista.

Maria Rodríguez Soto al cinema Zumzeig.

“La xarnega i el hippy”, us diuen a la parella que formeu tu i l'Enric. El teu personatge parla en català amb ell i en castellà amb la mare i el gos...T'hi sents, de xarnega?

— Sí, m'hi sento. La meva família és andalusa per part de pare i catalana per part de mare. Amb el meu pare parlo castellà i amb la mare i el meu germà parlo català. Amb la meva filla parlo català, però gairebé amb tots els amics parlo castellà. Combinar les dues llengües forma part de la meva vida. Ara, no sé si en parlo bé cap de les dues. Però, sí, ens falta ficció que representi això amb naturalitat. Tenim por d'ensenyar-ho, però és important perquè forma part de qui som, si més no de molts de nosaltres. Catalunya està formada per molta immigració andalusa i castellana i és important reflectir-ho, i sobretot que aquest no sigui el tema de la pel·lícula.

En una de les primeres obres que vas fer, L'habitació blava, hi havia escenes de sexe. També a Els dies que vindran i l'inici de Mamífera. T'hi trobes còmoda, fent escenes de sexe?

— M'hi trobo perquè soc capaç de dir quins són els meus límits i perquè m'he sentit molt bé amb la gent que m'ha tocat treballar. També és veritat que no tinc gaire pudor a mostrar el meu cos, segurament perquè a casa meva no tenen pudor: la gent pixa i caga amb la porta oberta i he vist els pares en pilotes. He anat a platges nudistes des de petita i això suposo que em facilita mostrar el cos. I també he viscut una sexualitat molt sana, no només pel que fa al sexe, sinó en el desenvolupament del propi cos, se n'ha parlat molt a casa i suposo que m'ha donat aquestes eines.

L'escena de sexe que obre Mamífera és breu però significativa: a la dutxa, la Lola agafa la mà del Bruno i l'acosta a la seva vulva. D'alguna manera, diu molt del personatge.

— Sí, parla de la dinàmica de la relació i de com volem viure el sexe les dones, de com el podem arribar a viure. Parla de portar la batuta en un clau i de saber que segurament el meu orgasme estarà en el clítoris. La penetració ha fet molt de mal a la sexualitat femenina. Perquè això no dona gaire plaer, ja us ho dic.

Calen més representacions al cinema de la sexualitat i el plaer femení?

— Sí, és molt necessari perquè les dones no hem pogut dir-hi la nostra prou sovint, perquè no hem tingut la finestra per fer-ho. I ara que la tenim mig oberta és important explicar com ens agrada el sexe, les relacions afectives, amb la família, les amigues i els amics, perquè és una manera de donar-nos a conèixer i de proposar unes cures i una tendresa que ho podria millorar tot bastant.

És significativa també la relació tan sana que tenen el teu personatge i el d'Enric Auquer. Ell adopta de bon grat un paper d'acompanyant i cuidador.

— Hi ha molta gent que diu: “Quina masculinitat més desconstruïda, que bonic”. I, en el fons, jo penso que estan d'igual a igual. Com pot ser que això sigui extraordinari? Segurament perquè encara hi ha una representació molt superior de dones pel que fa a les cures o a l'empatia, i posar homes i dones d'igual a igual encara sorprèn.

Enric Auquer i Maria Rodríguez Soto a 'Mamífera'.

Com vau treballar l'Enric i tu per crear aquest amor tan tendre i que no se sentís impostat?

— És que amb l'Enric ens hem fet molt amics. Ens vam conèixer fa molts anys quan vam fer El cafè de la Marina, un telefilm de Sílvia Munt [adaptació de l'obra de Josep Maria de Sagarra], i ja ens vam fer amics, però no havíem tornat a treballar. I a Mamífera vam tenir la sort de poder assajar molt, que no sol passar al cinema, i ens vam entendre molt, amb la Liliana. Va sorgir d'una manera molt natural i bonica des del càsting, com una escolta meravellosa que ens anàvem construint l'un a l'altre. I ell m'ha aportat molt de joc, saltar al buit sense tenir por de fotre't una hòstia increïble i també una mica de punkisme, que sempre va bé.

Tanmateix, el món de la Lola no es limita a la parella. Per a ella és més important, de fet, parlar de la decisió que ha de prendre amb les amigues, i també amb la mare.

— Sí, molt. Si a la Lola li costa tant de parlar-ho amb la seva parella és perquè al principi considera que com a parella ja ho tenen parlat, això, però quan veu que hi ha un cert dubte en ell, això li fa molta por. Ella necessita estar amb dones que hagin sentit o no aquest impuls de ser mare per veure si realment hi ha alguna cosa en ella que no està bé, i per això parla amb les amigues, tant les que ja són mares com les que no ho poden ser. I amb la seva mare, esclar. És molt important quan li pregunta a la mare què hauria fet si no l'hagués tingut. I quan li explica la vida que hauria fet, allò se sent gairebé com una carícia.

Sembla que has gaudit molt fent aquesta pel·lícula.

— Sí, és dels rodatges que més he gaudit. La Liliana té molt de talent i és molt treballadora, que és una unió meravellosa. Gairebé tots els caps de departament eren dones, i vam treballar des d'una tendresa i professionalitat que feia que les coses sortissin de manera senzilla i bonica, amb tothom implicat. I el fet de treballar en un pis tan petit, que en el primer moment pensaves que al cap de tres setmanes ens acabaríem matant, va ser tot el contrari. Quan va acabar el rodatge trobàvem a faltar aquella cosa d'estar tots junts tot el dia.

Et veus dirigint algun dia?

— No. Primer, perquè no sabria com posar-me a dirigir, em sembla molt difícil. Però potser sí que m'agradaria dirigir actors. És una cosa en què m'hi sentiria còmoda perquè començo a tenir eines per poder ajudar. Però el que m'encanta és actuar, ser la figura que hi ha entre el director i la càmera, o al teatre entre el director i el públic. M'hi trobo molt còmoda i em fa feliç.

Tràiler de 'Mamífera'
stats