“És més dur tenir la síndrome de Tourette avui que als anys 80”

BarcelonaQuan el director anglès Kirk Jones va conèixer John Davidson per explicar-li que volia dirigir una pel·lícula sobre la seva vida, el primer que Davidson li va dir va ser: “Follem!”. Però no era una invitació espontània a cardar sinó un dels tics verbals que han marcat la seva vida des dels 14 anys, quan va manifestar-se-li la síndrome de Tourette. Davidson va passar en qüestió de setmanes de ser un adolescent normal que treia bones notes i tenia una colla d’amics a ser marginat a l’escola, etiquetat com a boig, apallissat pels companys i, en alguna ocasió, detingut per la policia. La seva lluita per tenir una vida digna, relacionar-se amb els altres i trobar una feina són la matèria primera d’Incontrolable (I swear), la pel·lícula inspirada per Davidson, que s’estrena aquest divendres i que ja és un dels grans èxits del cinema britànic de l’última dècada, amb més d’un milió d’espectadors en sales al Regne Unit i premis com el Bafta al millor actor de Robert Aramayo, que es va imposar, entre d’altres, a Leonardo DiCaprio i Timothée Chalamet.

Jones, que el 1998 va dirigir la popular comèdia Despertant en Ned, es va interessar per la història de Davidson en veure els documentals que va protagonitzar quan era adolescent (John’s not mad, del 1989) i quan ja enfilava la trentena (The boy can’t help it, del 2002). “Em va fascinar la condició del John –recorda Jones–. Era una bona persona que no podia evitar dir i fer coses terribles. Ell només volia tenir una xicota, però quan s’apropava a una noia i es presentava, molt educadament, de sobte no podia evitar escopir-li a la cara. Era terrible i tràgic, però alhora graciós”. Fins i tot Davidson es riu de les barbaritats que surten de la seva boca, i quan Jones va demanar-li què li semblaria que el seu biopic fos una barreja de drama i comèdia, va mostrar-s’hi encantat: “Així és exactament la meva vida, una tragèdia absoluta i al mateix temps una broma hilarant”.

L’home que va cridar 'nigger'

El que no va ser divertit va ser la situació que es va produir el 22 de febrer a la cerimònia dels premis Bafta quan els tics de Davidson es van disparar i va cridar "nigger" a Ryan Coogler i Michael B. Jordan, que eren a l’escenari en aquell moment. El director i l’actor d’Els pecadors no van reaccionar, però els crits de Davidson es van poder sentir en la retransmissió de la gala i la polèmica va ser de les que fan història. Kirk Jones, que òbviament era present, explica que els organitzadors van fer tot el possible per evitar incidents: asseure Davidson lluny de l’escenari, a prop d’una porta per si necessitava sortir i sense ningú a la dreta per evitar cops involuntaris. Al començament de la gala, a més, es va anunciar que Davidson era present i que potser se sentirien comentaris inapropiats a causa de la seva condició. “Tothom el va aplaudir, va ser un moment d’acceptació preciós, gairebé impensable per al John fa uns anys –recorda Jones–. El problema és que la BBC va prometre que editarien els seus comentaris de la retransmissió, i per això s’emetia amb un retard de dues hores. Però va haver-hi una confusió i van deixar un dels crits. La gent que havia vist la pel·lícula ho va entendre de seguida, però molts van interpretar que el John era un racista o que si no es podia controlar li haurien d’haver posat un morrió”.

Dies després de l’incident, Davidson va publicar un comunicat explicant la seva versió dels fets, disculpant-se i explicant com funciona la síndrome de Tourette. “Ens vam veure després i semblava molt trist –explica Jones–. Li vaig preguntar si estava bé i em va dir que sí, que així era cada dia de la seva vida, però a una escala més petita. Surt a comprar llet, veu una dona a la botiga, crida alguna impertinència i un marit ofès ve a passar comptes. I ell només volia una mica de llet”. Curiosament, tot i que la inclusivitat sigui una tendència a l’alça, les societats modernes i conscienciades són un camp de mines per a les persones amb síndrome de Tourette.

“Vaig preguntar-li si era més fàcil tenir Tourette el 1989, quan molt poca gent entenia la seva condició, o el 2026. I pensava que em diria que ara, perquè la gent és més comprensiva, però no, és al revés –diu Jones–. El llenguatge és avui dia un terreny molt perillós, comprensiblement, perquè en els últims 10 o 20 anys ens hem esforçat per descriure les minories d'una manera apropiada, sense ofendre-les, i això és un problema per a una persona amb Tourette. En canvi, el llenguatge que es feia servir a la televisió als anys vuitanta era molt cru i ara seria molt xocant per a nosaltres. Per tant, era més difícil ofendre la gent. Així que sí, és més dur tenir la síndrome de Tourette avui que als anys vuitanta”.