L’exitós film britànic sobre l’home que va cridar "mori la reina" davant d’Elisabet II d’Anglaterra
'Incontrolable' és una exemplar 'feel good movie' britànica sobre l’experiència de viure amb la síndrome de Tourette
- Direcció i guió: Kirk Jones
- 120 minuts
- Regne Unit (2025)
- Amb Robert Aramayo, Maxine Peake i Somerled Campbell
L’escena amb què engega Incontrolable (I swear) és una de les més comentades de la vida de John Davidson, la persona real que inspira el film (i que ja havia estat objecte de diversos documentals previs). En la recepció en què havia de ser condecorat per Elisabet II, se li va escapar un "Fuck the queen". Un moment que il·lustra aquesta condició incontrolable de la síndrome de Tourette, trastorn caracteritzat pels tics verbals i gestuals irreprimibles que pateix la persona afectada. I una escena que marca el to d’un film perfectament enquadrat en la millor tradició de la feel good movie britànica de classe obrera amb vocació de conscienciar sobre algun assumpte, que engloba títols com Full Monty, Vull ser com Beckham o, en part, la recent Pillion. El film genera una empatia immediata envers aquest home nerviós davant del protocol reial, alhora que utilitza un humor d’assumible irreverència per presentar el conflicte. Si la reina d’Anglaterra no es va ofendre davant d’aquest exabrupte, qui som la resta de mortals per no entomar amb comprensió les disrupcions d’una persona amb Tourette, per molt agressives que sonin?
El film ressegueix la vida d’en John (esplèndid Robert Aramayo) d’ençà que se li manifesten els primers símptomes fins que esdevé un militant de la causa. Escrita i dirigida per Kirk Jones, Incontrolable (I swear) desenvolupa com, abans de trobar un suport especialitzat, Davidson va poder tirar endavant gràcies a la seva bonhomia i la seva resiliència, sumades a l’empatia de figures i entorns concrets, com la infermera que exerceix de segona mare o el bidell que li dona feina. La pel·lícula exhibeix tots els pros i contres d’una pel·lícula d'aquest estil: resulta inevitable no connectar amb el protagonista i les seves tribulacions, i alhora ets conscient que perquè això passi se’l retrata com un home l’únic defecte del qual és aquesta síndrome que no pot controlar.