Albert Triola: "Nosaltres hem hagut d’aprendre a viure amb poc”

BarcelonaAmb tres dècades de carrera professional a l'esquena, l'actor Albert Triola (Mataró, 1973) coneix molt bé els escenaris de teatre catalans. Ha treballat amb Dagoll Dagom, Guillem Clua, Sergi Belbel i Josep Maria Flotats i ha format part d'espectacles que han marcat la cartellera del nostre país, com Agost (2012) i Smiley (2014). Ara entoma un nou repte, el d'interpretar el seu primer monòleg. Ho fa dirigit per David Pintó a l'espectacle El lladre de llibretes, una adaptació de la novel·la homònima de Gianni Solla sobre un adolescent desvalgut a la Itàlia de Mussolini. El muntatge farà temporada a la sala Versus fins al 3 de maig.

Per què era important per a tu fer un monòleg?

— Vaig dir que sí segurament per inconsciència. Feia molts anys que el David Pintó, que és la meva parella, em deia que havíem de treballar junts. Jo li anava donant allargues. L’any passat vaig passar una temporada fluixa de feina. Era una època dolenta, i llavors el David va topar amb aquesta novel·la a la llibreria No Llegiu del Clot. Se’n va enamorar, em va dir que la fes i li vaig dir que sí. M’ha fet un regal, jo sol no ho hauria fet. Sempre dubto molt, ell és qui tira les coses endavant.

Interpretes una quinzena de personatges. Com els has treballat?

— Ara sempre respectaré molt la gent que fa monòlegs, perquè realment la feina es multiplica exponencialment. He necessitat molts mesos només per memoritzar tot el text. He anat fent a poc a poc, era l’única manera. I després també hi ha la feina d’entendre tots els personatges, posar-los cos, saber-los construir i saber cap on miren, perquè realment no existeix res, estic allà tot sol. Ha estat com pujar una muntanya molt alta des d’un caminet, pas a pas.

El protagonista és en Davide, un noi de 16 anys. Tu en tens 52. Com hi connectes?

— Això és la meravella del teatre, que no té límits i em permet fer de tot amb convenciment. En Davide és analfabet, coix, té moltes mancances i alhora una força interior molt bonica, curiositat i ganes d’aprendre. Tenia un futur molt limitat, però amb l’ajuda d’uns deportats aprèn a llegir. Se li obre un món nou i acaba tenint un final bonic, que ningú s’esperava. D’alguna manera ha connectat amb l’Albert adolescent perquè a mi també em costava encaixar a l’escola. Vaig fer-me invisible, i descobrir el teatre durant l’adolescència va ser revelador. Em va obrir les portes a un món on podia expressar-me.

És una feina que només pots mantenir si és vocacional?

— Totalment. Quan comences, la il·lusió et dona molta força, però és una feina realment molt dura. Últimament, es parla molt del creixement en nombre d’espectadors, que és cert, però els actors i actrius vivim en una precarietat brutal. Fa vint anys havia arreplegat feines en què cobrava més que ara. Tot s’ha congelat, es produeix molt més, les temporades són més curtes i els temps d’assajos també. Hi ha molta incertesa i sempre tens el neguit de començar de zero. Hi ha una gent que està a primera línia, al capdamunt de l’iceberg, i després tota la resta. Nosaltres hem hagut d’aprendre a viure amb poc. 

Treballes des del 1997. En què ha millorat el sector teatral, al llarg d'aquestes tres dècades?

— Hi ha unes infraestructures i uns teatres públics que abans no teníem. També s’ha guanyat molta força en la dramatúrgia catalana. És preciós que els nostres autors puguin explicar històries d’aquí. Penso, per exemple, en Smiley, que va ser un projecte molt bonic, perquè va començar com una cosa petita i després va connectar amb el públic, es va fer gran i va ser molt lluïda i celebrada. 

Quina importància té la feina per a tu, a l’hora de definir-te?

— La feina em defineix perquè és absolutament vocacional. Per a mi és una manera d’estar al món, i realment em fa molta il·lusió pujar a dalt de l’escenari. A mesura que em faig gran, cada vegada ho visc amb més intensitat, perquè sé que difícil és arribar-hi. Cada cop que surto penso: “Uau, gaudeix d’això perquè no saps quan hi tornaràs a estar”.