Christian Petzold: "Els camps de futbol de les ciutats són les noves esglésies"

BarcelonaCineasta alemany de referència de les últimes dècades, Christian Petzold (Hilden, 1960) ha visitat Barcelona amb motiu de la retrospectiva que li ha dedicat el Festival D'A, un programa que inclou la seva última pel·lícula, que arribarà als cinemes el 10 d'abril. A Espejos n. 3, una estudiant de piano deprimida i única supervivent d'un accident mortal de cotxe es recupera a casa d'una dona que acaba de conèixer. Tendresa i connexions inesperades en una pel·lícula que funciona com a compendi de virtuts i obsessions d'un dels directors europeus més en forma del moment.

És un dels pocs cineastes europeus actuals que practica el melodrama i que abraça les emocions dels personatges sense remordiments. Què té el melodrama que li interessa tant?

— Jo soc fill dels anys seixanta i, per tant, de la il·lustració. Els meus mestres eren racionalistes. Però quan vaig anar al cinema vaig descobrir Fassbinder, que era un dels pocs directors alemanys de postguerra interessats en el melodrama. A través de Fassbinder vaig descobrir el melodrama, tal com ell l’havia descobert a través de Douglas Sirk. Per als fills del racionalisme, el melodrama era kitsch, però en realitat el melodrama és una manera d’arribar a les capes més profundes. El cinema té a veure més amb les balades, el kitsch i els contes de fades que les altres disciplines.

Ha esmentat Fassbinder, però hi ha un altre gran cineasta alemany molt important en la seva carrera i amb qui va escriure guions: Harun Farocki. Com es van conèixer?

— Quan era adolescent vivia en una ciutat on no hi havia cinema, però el vaig descobrir a la biblioteca, llegint una revista que es deia Filmkritik, que em va despertar el desig pel cinema. Farocki era un dels seus editors i hi escrivia. Quan estudiava literatura a Berlín vaig saber que Farocki impartia un seminari i hi vaig anar. La primera pel·lícula que ens va projectar va ser un thriller de sèrie B, una tria aparentment simple, sobretot per a un cineasta intel·lectual com Farocki. Després vam anar a la sala de muntatge per analitzar els primers 15 minuts i discutir cada decisió de muntatge, cada posició i moviment de càmera. En acabar, vam tornar al cinema per veure novament aquells 15 minuts. I tot i que sempre es diu que si analitzes i interpretes massa una obra l’acabes destruint, em va passar el contrari: l’experiència va ser encara més rica. Havíem après a veure una pel·lícula.

I així es van fer amics?

— No ben bé. Al principi, el Harun feia comentaris sobre mi a classe que em molestaven. “Què pensa sobre això el nostre expert en literatura?”, deia referint-se a mi. Però vaig anar a parlar amb ell després del seminari i li vaig dir que parés amb aquella merda. Que si es pensava que els estudiants de literatura érem uns imbècils i que els cineastes eren els únics que valien la pena, els únics que volien canviar les coses. Ell es va adonar que jo portava una pilota i la roba per jugar a futbol, perquè tenia entrenament aquell vespre. A ell li agradava molt el futbol, i quan va saber que jo hi jugava, em va convidar al seu entrenament. I vam jugar junts a futbol durant trenta anys. Així és com va començar la nostra amistat, sota la dutxa, després de jugar a futbol.

Parlant de futbol, fa uns dies es va celebrar a Nova York un partit que enfrontava un equip dirigit per vostè contra un equip dirigit pel director georgià Alexandre Koberidze. En llegir la notícia era inevitable pensar en el famós partit que va enfrontar l’equip de Pasolini i el de Bertolucci.

— Ah, és interessant que diguis això. Una vegada, el Harun em va regalar una foto de Pasolini jugant a futbol. I fa un parell de mesos xerrava d’això amb el distribuïdor de la pel·lícula als Estats Units. També sobre com havia conegut uns mesos abans Koberidze i del fet que havíem estat parlant durant hores sobre com els camps de futbol de les ciutats són les noves esglésies, els llocs on la gent es troba. Tot i que molts d’aquests camps estan enrunats i ja ningú hi juga, i això reflecteix la crisi de la nostra vida social actual. Sigui com sigui, el distribuïdor va tenir la idea d’organitzar a Nova York un partit entre un equip de la meva pel·lícula i un altre de la seva.

I qui va guanyar?

— Koberidze, però només perquè va portar a un equip de jugadors de Geòrgia. Vam perdre 6 a 5, però vam ser els guanyadors morals. I el partit va ser un èxit, van venir més de 200 persones a veure'ns tot i que feia un fred que pelava. El meu distribuïdor estava entusiasmat i vol fer un partit cada any. Jo no vaig poder jugar perquè tinc el genoll fumut, però l'any que ve m'operaran i podré jugar. I aleshores demostraré que soc millor jugador que Koberidze. [Riu]

Crec que recomana els estudiants de cinema que, si els inviten als festivals, no hi vagin. Per què? I per què vostè sí que ha vingut al D’A?

— Perquè només ho recomano als cineastes joves. Quan ets estudiant de cinema i fas dos o tres curts, molts festivals et conviden a presentar les pel·lícules. Pots viatjar per mig món durant dos anys amb un curt, i viure en hotels de quatre estrelles, festival rere festival, i seure als bars durant hores amb estudiants d’arreu del món, cada nit en un bar diferent. És molt divertit, i pots arribar a enamorar-te d’aquest estil de vida. Però no pots treballar. És impossible treballar. El meu consell és: no aneu als festivals; primer, treballeu. I quan sigueu grans ja us faran retrospectives a Barcelona com a mi.

¿És cert que treballa en un guió per a una pel·lícula que el reunirà amb Nina Hoss i Paula Beer? Per als fans de Christian Petzold serà un esdeveniment veure juntes les dues actrius clau de la seva filmografia.

— La veritat és que estic treballant en un guió que potser es farà realitat d'aquí tres o quatre anys. Però és només una història, no hi ha res confirmat. Li vaig comentar això de la Nina i la Paula a un periodista i ell ho va posar al titular. L’endemà vaig rebre un milió de missatges. Tothom em felicitava per la gran idea. Però els únics missatges que no vaig rebre van ser de la Paula i de la Nina. Això vol dir que va ser un gran error esmentar-ho. Quan torni a Berlín aniré a parlar amb elles i em diran: “Però què collons li expliques a la premsa?” Aquesta és la situació ara mateix.

Nina Hoss era la figura al voltant de la qual va escriure les seves primeres pel·lícules. Va ser complicat deixar de treballar amb ella per treballar amb Paula Beer?

— No, de cap manera. Vaig fer sis pel·lícules amb la Nina i la següent havia de ser En trànsit, però el guió requeria que fos una actriu jove i no era possible treballar amb la Nina un altre cop. Ella ho va acceptar sense cap problema. La Paula va ser una completa novetat per a mi. Mai no havia treballat amb ningú com ella, perquè és com si en lloc d’una actriu fos una ballarina. No actua, balla. No ve de cap escola d’interpretació, i jo veia coses en ella que em feien voler fer coses diferents. Així que hem rodat quatre pel·lícules junts, però ara ha sigut mare i es vol prendre un descans de dos anys, ha tornat a estudiar art i li van bé les coses. Així que treballaré amb altres actors.

Una curiositat: el 2018 li van demanar que triés 10 pel·lícules dels últims 10 anys i en la seva llista va aparèixer Den of thieves [Joc de lladres a casa nostra], un thriller d’atracaments amb Gerard Butler. Alguns dels seus fans més cinèfils es devien fregar els ulls.

— És una pel·lícula fantàstica! Sempre parlem de Michael Mann i Heat, però Den of thieves és com una altra versió de Heat, una versió feta per a la classe treballadora. M'agrada molt, és una pel·lícula brillant. Fa poc vaig veure una altra pel·lícula en aquesta línia que em va agradar molt: Soc la teva dona, dirigida per Julia Hart. Està ambientada als anys 70 i és sobre la dona d’un gàngster a qui persegueixen. Si no la coneixes, mira-te-la.