"La democràcia no pot funcionar sense una premsa lliure": així de contundent s'ha mostrat la dibuixant Ann Telnaes després d'abandonar el Washington Post, on treballava com a humorista gràfica des del 2008, perquè li van censurar una vinyeta on es pot veure un grup de magnats de les tecnològiques i dels mitjans agenollats davant una estàtua de Donald Trump. Entre ells hi ha Jeff Bezos, el propietari d'Amazon i del mateix Washington Post, i també el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg.

Al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona es va obrir recentment un procés participatiu per escollir el nom de la nova biblioteca pública que ha acabat, com era del tot previsible, amb la victòria de J.V. Foix. Molts i moltes s’han sentit alleugerits després de fer campanya per un home que no la necessita, de qui vam aprendre els seus versos a l’escola i a qui vam admirar posteriorment després de llegir-lo ja més grans i de compartir aquell “és quan dormo que hi veig clar”, amb una mica menys de surrealisme perquè el surrealisme a mi no m’ha convençut mai massa. Però Foix i els seus poemes sí que ho van fer i, encara que fa molt de temps que no els rellegeixo, sempre li he tingut simpatia. També per l’atzar que va fer que nasqués un 28 de gener i morís un 29, l’endemà del seu 94è aniversari. O sigui, em justifico i defenso el poeta, que ni hi és ni té cap culpa d’uns resultats que l’han beneficiat injustament. M’explico. Al costat de J.V. Foix hi havia també el nom de dues dones, Carme Serrallonga, pedagoga reconeguda i fundadora de l’escola Isabel de Villena, aquesta última considerada la primera escriptora amb nom de la literatura catalana i precursora o visionària del feminisme al segle XV, i Núria Pompeia, pionera de l’humor gràfic i autora de tires feministes en una època, la franquista, en la qual la Sección Femenina es va encarregar de posar a lloc les dones que venien esverades de la Segona República. Pompeia, amb una obra excepcionalment original i necessària, ha estat referent en el seu camp de ninotaires, on hi ha hagut moltes menys dones i molt masclisme. Però no és que aquesta il·lustradora enginyosa i lacerant no sigui prou genial per donar nom a una biblioteca del seu barri, el que passa és que no té el mateix prestigi que Foix ni els arguments d’activista de barri que l’acompanyen. Té moltes altres coses, valuosíssimes, que no vam aprendre a l’escola, com no vam saber el nom de cap dona i ens vam educar amb el cànon masculí i en la literatura femenina, tot marcat per una desigualtat exemplar. Fora bo que els alumnes catalans d’avui coneguessin la vigència de la feina de Núria Pompeia i miressin el calendari per saber quin és el nostre segle i quin era el seu. I que es continuï llegint J.V. Foix, i tant.

Les memòries del dibuixant J.L. Martín (Desmemorias de una revista satírica, Libros Cúpula, 2023) expliquen tota la història del mític setmanari (ara mensual) El Jueves. Això, que no és poca cosa, es converteix en molt més encara: la història d'una Barcelona que avui sembla desapareguda i que, potser, sempre hi torna.

Manel Fontdevila (Manresa, 1965) i Albert Monteys (Barcelona, 1971) són dos dels historietistes catalans més importants de les últimes dècades i, des del 1997 al 2014, els humoristes gràfics que van encapçalar la renovació de la revista El Jueves amb sèries com La parejita, Tato i, sobretot, ¡Para ti, que eres joven!, que feien a quatre mans. Quasi una dècada després d'abandonar la revista per dignitat arran de l'episodi de la portada censurada, l'ARA torna a reunir Fontdevila i Monteys per il·lustrar amb historietes i acudits el diari especial del 31 de març, un ARA il·lustrat que coincidirà amb la nova edició del Comic Barcelona i que escalfa motors per al recull de ¡Para ti, que eres joven! que publicarà al maig el segell ¡Caramba! d'Astiberri.

"No hi ha cap dibuixant actual que no s’hagi sentit fiblat per un dibuix de Sempé". Ho diu el ninotaire Jaume Capdevila, Kap, que considera Sempé un dibuixant de dibuixants. "La gent potser veu uns dibuixos bonics i expressius, però si t’has enfrontat al llapis i a la feina de dibuixant saps com és de difícil el que fa Sempé", afegeix. La notícia de la mort de Sempé ha sigut especialment sentida entre dibuixants i humoristes com Manel Fontdevila, que piulava a Twitter: "El més gran i el que m’ha fet més feliç". "Era un dibuixant generós i amb recursos per fer senzill tot el que a tu et sembla complicadíssim –explica Fontdevila a l'ARA–. Però sobretot tenia una manera de parlar de la gent que jo no havia vist mai. No era el costumisme paròdic que fèiem aquí: jo veia els seus personatges i sentia que podien ser els meus pares".

El lleuger trontoll no és excusa per no dibuixar al tren. “Això et dona traç, home!”, exclama Ricardo Peregrina, un de la vintena d'humoristes gràfics catalans que aquest dimarts han agafat l'AVE Barcelona-Madrid a les 9 del matí per trobar-se amb tot de col·legues de la resta de l'estat. L'excusa era el 30è aniversari de l'alta velocitat espanyola i la nova edició del projecte En el AVE con humor, unes trobades que es van fer el 2008 a Madrid i Barcelona i que van culminar en l'edició d'un llibre coordinat per Fer amb acudits sobre l'AVE dels millors humoristes de premsa del moment. “Abans fèiem moltes trobades com aquesta, però amb la crisi de la premsa es van acabar –recorda el ninotaire Kap, coordinador d'aquesta edició d'En el AVE con humor–. I és una llàstima, perquè tenim molta amistat i complicitat entre nosaltres, però en realitat no ens veiem gairebé mai”.

Ninotaire, serigrafista, guionista, escultor... El talent polifacètic de Carlos Romeu Müller s'ha apagat, segons han explicat a l'ARA fonts de la família. Deixa milers de col·laboracions com a humorista gràfic a la premsa, entre les quals destaca el personatge de Miguelito, que va aparèixer a les pàgines d'El País durant més de trenta anys. Nascut el 1948 de mare francesa i pare espanyol, ja de jove va demostrar esperit contestatari, tal com demostra que l'expulsessin de l'escola religiosa on estudiava. La voluntat de ser independent li va fer assumir treballs de tota índole, des de pessebrista fins a falsificador de romànic per a turistes. Aquesta última ocupació li va fer perfeccionar el traç i va anar assenyalant el camí del dibuix.

Flavita Banana (Oviedo, 1987) acaba de reeditar una nova versió del llibre que la va donar a conèixer, Las cosas del querer (Lumen), però no calen excuses per conversar amb una de les millors veus de l'humor gràfic actual. Ràpida, càustica i divertida, reflexiona sobre la seva obra amb la mateixa agudesa que els seus acudits assenyalen les nostres contradiccions i defectes. I sí, és crítica i combativa, però també implacable amb ella mateixa.

Després de triomfar amb Univers! (premi a la millor obra del Comic Barcelona 2019) i estrenar-se al mercat nord-americà amb Solid state, Albert Monteys (Barcelona, 1971) torna amb un nou projecte internacional, l'adaptació al còmic de l'obra mestra de Kurt Vonnegut, Matadero cinco (Astiberri, 2020), una sàtira antibel·licista que el dibuixant il·lustra a partir del guió de Ryan North.

Un senyor amb bigoti llegeix en una postal de Nadal "Merry christmas!" i exclama "¡Qué manía les ha cogido con el catalán!". Un home amb màscara de gas obre la porta del "Departamento de finanzas del partido". Un militant d'esquerres resignat llença la falç i el martell a les escombraries. Són vinyetes d'humor gràfic de fa més de 30 anys que s'exposen a partir d'aquest dijous a El Born Centre de Cultura i Memòria en la mostra Perich 1941-1995. Humor amb Ulls de Gat, però es podrien haver publicat perfectament avui, i això que el comissari de l'exposició, el ninotaire Jaume Capdevila (Kap), no ha buscat acudits que dialoguessin especialment amb el present. "És que el Perich s'escapa del seu context i ens parla del que vivim ara mateix", diu Kap. Un altre exemple és aquest aforisme: "Resulta lamentable comprovar que l'amor no pot durar eternament i que, en canvi, el plàstic sí".

El grup canadenc Brunswick News, editor de diversos diaris a la província canadenca de New Brunswick, ha acomiadat el dibuixant Michael de Adder, col·laborador habitual d'aquestes publicacions, després que l'il·lustrador publiqués una vinyeta molt crítica amb el president dels Estats Units, Donald Trump. El dibuix, que De Adder va difondre dimecres a través de Twitter, mostra Trump jugant a golf al costat dels cadàvers de l'Óscar i la Valeria, el pare i la filla salvadorencs que el dia abans havien mort ofegats al Río Bravo, a la frontera entre els Estats Units i Mèxic. "Us fa res si jugo?", els pregunta Trump.

"La vida és un dibuix amb tants errors, / que, talment el ninot en el paper / hem de treure'ns l'engany amb bon enginy". Aquests eren els versos finals del poema que Joan Brossa va dedicar el 1987 a l'humorista gràfic Jean Laplace, conegut per les vinyetes del seu famós joc dels vuit errors: dos gags pràcticament idèntics en què el lector ha de detectar vuit petites diferències. Laplace va morir diumenge als 84 anys al seu Annecy natal, segons informa la premsa francesa.

Deia Schopenhauer que la primera -si no l’única- condició d’un bon estil és tenir alguna cosa a dir. L’estil de Ferreres és d’aquells reconeixibles a simple vista des de molta distància. Però el que és fonamental és que aquest dibuixant -no li fa el pes la melosa paraula ninotaire - té alguna cosa a dir. No només amb el llapis i la tinta xinesa: també quan el tens al davant, cara a cara, amb aquella mirada intensa de guineu, perquè el teu diari l’ha fitxat per fer un acudit diari a la contraportada i tu tens la sort d’entrevistar-lo.

25 il·lustradors d'arreu del món i divuit articulistes col·laboren a 'Illegal Times', una publicació satírica que s'ha començat a distribuir gratuïtament aquest dilluns i que té la voluntat de "denunciar les polítiques repressives de l'estat espanyol". Es tracta d'una publicació única (no es preveu que n'apareguin més números en el futur), que s'ha editat en format de diari i que té, també, una web que recull els mateixos continguts de l'edició impresa.

El dibuixant argentí Juan Carlos Colombres, 'Landrú', conegut per la seva particular forma de plasmar la realitat política, social i cultural durant més de 60 anys, ha mort als 94 anys a Buenos Aires, segons ha informat aquest divendres en un comunicat la fundació que porta el seu nom.

En els temps que vivim, el millor que poden fer els polítics si són prudents i no volen anar a dormir escaldats és protegir-se una mica dels humoristes. Esclar que a alguns també els va la marxa. Ser polític i anar a l’entrega del premi Gat Perich és que et va la marxa. I atenció! Si ets periodista, segons com també et pot tocar el rebre. La dinovena entrega d’aquest guardó té lloc al luxós auditori de l’edifici RBA, que des de fa tres anys acull l’acte.

'El Jueves' ha arribat aquest dimecres als quioscos amb una nova portada cridada a generar polèmica. La revista ha convertit el seu número d'aquesta setmana en un 'Especial fills de puta', i al voltant d'aquest titular hi ha situat les caricatures de més de vint personatges, des de la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin fins a José María Aznar o Rodrigo Rato, passant per periodistes com Francisco Marhuenda o Eduardo Inda, l'empresari Amancio Ortega, el cardenal Antonio Cañizares, Donald Trump o fins i tot el polèmic autobús d'Hazte Oír.