Una excompanya de feina em va dir no fa gaire que s'havia estranyat quan li havien dit que havia tingut una filla perquè no m'havia vist mai com "un home reproductor". Vaig riure. No semblava un insult, sinó alguna mena de descripció. I, de fet, aquesta possibilitat sempre hi havia estat. La idea de tenir fills em feia gràcia, però fins fa poc era un concepte abstracte i llunyà.

Tenir filles i fills activa ferides de la nostra infància que tenim sense resoldre. Això em va permetre connectar amb la nena que vaig ser, recuperar-la i aprendre a cuidar-la. També vaig tenir l'oportunitat per comprendre el meu pare i la meva mare. La maternitat ens col·loca a tots en una situació vulnerable, però al mateix temps ens aporta una saviesa que difícilment trobarem d'una altra manera. La criança ens enfronta a les nostres carències. Durant els primers anys de vida del meu fill vaig recuperar molts records de quan era una nena i cuidava un germà més petit.

La família és el més important que tenim. Sobretot el nucli dur, que són les persones amb les quals convius i tens més a prop. L’incondicional. Dona, pares, germans... avis.

La prestació universal per fill/a ha tornat al centre del debat públic. La discussió s’ha centrat sobretot en el cost i la viabilitat pressupostària. Però mentre mirem els números hi ha una dada que no es mou: a Catalunya, més d’un de cada tres nens, nenes i adolescents viu en risc de pobresa o d'exclusió social. Davant d’això, potser la qüestió no és només si cal o no una nova prestació, sinó veure quin model de suport públic a la criança tenim, i per a qui serveix.

Abans de ser mare tenia unes conviccions molt fermes sobre qui era i sobre com seria el meu camí. No imaginava fins a quin punt la maternitat et transforma d’arrel, fins a quin punt jo mateixa seria una persona diferent. Pensava que em costaria més deixar de ser jo la meva prioritat, i que a vegades ho viuria amb neguit o com una pèrdua.

Quan els meus fills eren petits i els portava a jugar al parc sempre em sorprenia trobar-me amb la mateixa escena: mares que es ficaven a dins del sorral amb els seus plançons, ocupant un espai enorme del poc que tenien les criatures per esbargir-se al mig de la ciutat; mares que pujaven fins al començament dels tobogans, que es tiraven per acompanyar aquell projecte de persona que ara deu tenir greus problemes per gestionar les frustracions normals de la vida. Tantes teories sobre criança, tanta informació i tants esforços per fer el que no hauríem hagut de fer els pares del present: robar-los als nostres fills la capacitat de fer-se robustos enfrontant-se gradualment a les dificultats, privant-los sistemàticament de la sensació de poder que dona el fet de resoldre per un mateix els problemes.

La importància dels models a seguir per a les noies sembla irrefutable. Els esforços des de la dècada dels 90 per proporcionar models femenins han tingut un gran èxit a l'obrir portes a les noies i les dones joves, que ara superen els nois en l'educació, superen en nombre els homes a les facultats de dret i medicina i destaquen en camps dominats tradicionalment pels homes com la tecnologia i la política.

L’embaràs és una etapa molt important en la vida d’una dona. Es produeixen molts canvis a diferents nivells —físics, emocionals, socials, etc.— i, especialment, l’autocura pren rellevància. Hi ha aspectes d’aquesta atenció pel benestar personal que són a la mà de l’embarassada i del seu entorn més proper, però n’hi ha d’altres que, en molts casos, s’escapen del seu abast. És el cas dels efectes del canvi climàtic i la contaminació, especialment rellevants en contextos urbans, que poden afectar durant la gestació i la primera infància, i que cada dia preocupen més aquests col·lectius.

Vam passar quatre anys amb els fills vivint a Brooklyn, el barri de la meva infantesa. Els meus fills van anar a la meva escola primària i la Judit, fins i tot, va fer un any del meu middle school. Ara crec que m’entenen millor com a persona i saben més sobre el que vol dir ser estatunidencs, encara que Nova York no diria que és del tot típic del que és el país en general. Hem rodat món i ara tornem a viure al Raval de Barcelona.

Soc filla del Clot i a casa teníem un gat. De nit el sentia córrer pel pis i, quan ens llevàvem, sovint ens trobàvem alguna panerola morta damunt de l’estoreta de la banyera. Era ell qui les caçava i ens deixava els regalets. Em feia molta angúnia.

“Sempre dic que és el millor regal que m’han fet mai”. Ho diu una mare de Barcelona quan recorda el que li va enviar, en plena pandèmia, una amiga pel naixement de la seva tercera filla: un assortiment de plats preparats, llestos per menjar a qualsevol moment i sense haver de dedicar-hi més de dos minuts per escalfar-los. “Després de parir, el cos necessita descans, calor i aliment, i l'únic que no ens ve de gust és pensar en cuinar”, rubrica Núria Arnau, cuinera i propietària de Bendito Tupper, un obrador de Badalona que es dedica a l’enviament setmanal de tàpers amb menjar preparat. Entre la seva oferta, va idear recentment el Kit Baby, un paquet de 14 racions pensades per a aquelles parelles que s’han trobat amb l’arribada recent d’un nadó. “Entenem que la seva vida ha canviat profundament, però creiem que la seva alimentació no ha de canviar, al contrari, ha de ser un moment de cura, gaudi i connexió”, conclou aquesta emprenedora originària de Bell-lloc (Pla d'Urgell).

El part es va complicar fins al punt que els metges van témer per la vida de ma mare i també per la meva. Superat aquell tràngol, sense gaires seqüeles, i quan encara era molt petitó, la mala sort va fer que agafés una greu malaltia pulmonar. Aquella vegada també em vaig salvar pels pèls perquè la meva mare va fer venir el metge, que era a casa seva amb la bata i les sabatilles posades, un diumenge a la nit. Aquell ensurt va convertir-me en una criatura pàl·lida, escanyolida i desganada. Només m'empassava el menjar si mentre me'l donaven m'explicaven un conte. De les dues coses se n'encarregava la mare amb paciència bíblica. La situació es va allargar tant que va acabar gravant cassets amb contes explicats per ella –molts de collita pròpia–, de forma que, cada vegada que es presentava un àpat, la mare podia recórrer a un reproductor que teníem, gros, negre i amb tecles com de pianola, i administrar-me, a més de les cullerades, el conte que creia més convenient o el que jo reclamava.

Conduir cada vespre el Bàsics ha implicat capgirar la logística familiar, però ara que tot està encarrilat i ben organitzat sento que tot flueix. Realment, a casa, jo he passat de ser la referent a les tardes, els vespres i les nits a ser la figura dels matins, qui ho prepara tot i qui les duu a l’escola.

Dilluns vinent tinc la reunió d’inici de curs de les meves filles bessones que han començat 3r d'ESO. No em podria partir en dos per poder anar a les dues classes –fan les reunions simultànies– i conèixer cadascun dels seus tutors. Però és que resulta que la Fiona té a la mateixa hora, i programada de fa setmanes, visita per la seva vacuna recurrent d'al·lèrgia als àcars al CAP i porto tota la tarda pensant com m’ho faré per estar en tres llocs a l’hora. Els tres, amb la seva importància.

Llegeixo a l’ARA que s’han detingut “30 pares estrangers per fer passar els seus fills com a menors no acompanyats”. Els deixaven d’acompanyar "deliberadament" perquè entressin en el sistema de protecció sota la tutela de la Generalitat. La policia els anomenava “els Erasmus", potser perquè alguna diferència presentaven amb els que arriben sols i en condicions precàries. La família els abandonava a prop de comissaries, els explicava com actuar i esperava que es beneficiarien del sistema fins a la majoria d’edat, en què demanarien el reagrupament. Hi ha famílies que se’n tornaven al país d’origen. D’altres es quedaven aquí i es veu que hi parlaven per telèfon.

Gegant, tu tens el cor gegant / criatura preferida / revolució solar / Gegant, tu tens el cor gegant / fas tremolar la vida / petita bomba nuclear. Després de sis discs, Xiulaland, és un retorn als orígens, al motiu que va fer que ens trobéssim, als motius pels quals fem tot el que fem.

"Aquest curs, fent el Bon dia, Barcelona m'és impossible portar-los cada matí a l'escola, però fins ara me n'havia encarregat molt. Tot i que és una estona amb moments estressants, per arribar a l'hora, també crea un ambient durant el recorregut fins a l'escola, tots mig adormits, que té moments molt divertits i de confidències", diu Dani Clavera.

El noi que es frega els genolls sense voler amb ella, assegut davant seu, de cop toca l’ase. “Merda!”, mormola. I s’aixeca precipitadament del seient. Dret, es duu l’auricular a l’orella. Una dona amb uniforme de feina, que anava dreta –a aquestes hores el tren va com un ou– ocupa, ràpidament, el seient buit. "Mama! –fa el noi–. Que m’he saltat la parada!" Escolta explicacions, ja es veu, i de seguida diu: "Okei, doncs truco al papa! Déu-déu". La noia para l’orella. "Papa! Que m’he saltat la parada! Sí, a Pallejà. Sí, sí. Ara. –Silenci, i de nou–: Doncs mira, jo què sé... Que soc capullo integral! Estava mirant el mòbil i... Sí, fins ara".

Els nostres avantpassats tenien idees força estranyes sobre la paternitat. A l’Atenes antiga, un nadó no era legalment una persona fins que el pare ho deia. En una cerimònia anomenada amphidromia, el patriarca alçava el nounat per inspeccionar-lo i decidia si li donava la benvinguda a la seva llar o l’abandonava en una muntanya, on, gairebé amb tota seguretat, moriria. Els motius típics per rebutjar un infant eren deformitats o, simplement, el fet de ser una nena.

He vist, i us recomano, el documental Adiós, salvajes, que s’ofereix a Filmin. Es tracta de la història d’una parella –ella, noruega; ell, anglès– que decideixen viure lluny de la ciutat, en contacte directe amb la natura salvatge, en una granja aïllada. La parella té tres fills i la filla d’ella d’una relació anterior. La mare, que és fotògrafa, documenta la vida familiar en un diari ple d’imatges.