El Festival Peralada continua el curs de la seva programació d'estiu amb l'estrena absoluta de Genius loci, una proposta moderna i atrevida creada pel director d'escena Rafael R. Villalobos i el contratenor Xavier Sabata. L'espectacle, concebut com una mena de recital dramatitzat, a mig camí entre l'acció performativa i la instal·lació, converteix el jardí en un espai de meditació abstracta sobre els dubtes existencials i les crisis humanes. Sense cap pretensió excessivament narrativa, Sabata combina la interpretació de nou fragments musicals amb la declamació de textos en castellà inspirats en el llibre Le jardin perdu [El jardí perdut] de Jorn de Précy, acompanyat de Jonas Nordberg a l'arxillaüt, que també fa d'actor, i Liam Byrne, a la viola de gamba i l'electrònica.

"És un espectacle difícil de definir", assenyala el contratenor Xavier Sabata. Ell és un dels protagonistes de Genius Loci, l'espectacle que coprodueix amb Rafael R. Villalobos i que s'estrenarà el dissabte 5 de juliol al Festival de Perelada. La proposta hibrida poesia, música, dansa i espais sonors agafant com a referència el llibre El jardí perdut de Jorn de Précy, un heterònim de l'escriptor i jardiner italià Marco Martella. "Són les paraules d'algú amb qui vaig connectar de seguida", diu Villalobos per explicar que el protagonista està obsessionat per cuidar un jardí perquè té molta por del món exterior. L'espectacle no és lineal, sinó que és un diàleg entre els protagonistes que el teixeixen: Xavier Sabata (contratenor i actor), Jonas Nordberg (arxillaüt i actor), Liam Byrne (viola de gamba i electrònica) i Cachito Vallés (artista visual), tots dirigits per Rafael R. Vilallobos, que també s'ha encarregat del disseny del vestuari, la il·luminació i l'escenografia.

Procliu a les lectures més extremes de les òperes clàssiques i contemporànies, Calixto Bieito va presentar el 2023 el seu espectacle sobre Giulio Cesare de Händel a Amsterdam, i ara arriba al Liceu aquesta obra mestra del músic barroc.

Són molts els al·licients per no perdre's l'òpera Giulio Cesare, de la qual es faran sis funcions al Liceu del 25 de maig al 7 de juny. Un és obvi: l'obra mestra de Händel, estrenada el 1724 a Londres, és un dels cims musicals del barroc. A més a més, el teatre de la Rambla la programa escenificada i no en versió concert com passa massa sovint amb el repertori dels segles XVII i la primera meitat del XVIII a Barcelona. Els altres al·licients els detalla el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar. "Hi ha cinc ingredients que fan molt rellevants aquestes funcions. El primer, Xavier Sabata (Juli Cèsar). Era necessari que fes un Händel al Liceu", diu De Gomar lloant el contratenor d'Avià, que el juliol del 2023 va ser "un descomunal Ottone, musicalment exquisit i actoralment superb", a L’incoronazione di Poppea de Monteverdi, tal com va consignar el crític de l'ARA, Jaume Radigales. El segon és la soprano francesa Julie Fuchs, coronada com a Poppea en aquella mateixa producció i ara convertida en Cleopatra. "És una fantàstica mozartiana i monteverdiana", recorda De Gomar.

Aquest estiu, els jardins del castell de Peralada tornen a obrir les portes per acollir una nova edició del Festival Peralada, que enguany se celebrarà més aviat del costum, del 3 al 18 de juliol. En total, seran dotze propostes de música, dansa i òpera, amb especial atenció a la creació contemporània, sota el lema de "la invitació al paradís", concebudes com dotze moviments d’una única simfonia cultural i artística. La majoria d’espectacles, tots de petit format, es representaran a l’interior de l’església del Carme i a l’espai Mirador, mentre no s’executen les obres del nou auditori a l’aire lliure. 

En el segon concert de la programació del Festival de Torroella de Montgrí, el conjunt català Vespres d’Arnadí, acompanyat d’un elenc extraordinari de solistes, ha protagonitzat una vetllada barroca de molta altura, amb una versió exquisida de l’oratori El triomf del temps i del desengany , de G.F. Händel.

Màxima expectació per a L’incoronazione di Poppea al final de la temporada del Liceu. L’al·licient era constatar si funcionaria l’engranatge entre aquesta estranya parella que formen els dos directors de l’espectacle: Jordi Savall i Calixto Bieito, de tendències estètiques i formacions clarament contrastades.

El contratenor polonès Jakub Józef Orlinski inaugura aquest dijous a les 19 h la primera edició de Pasqua del Festival Castell de Peralada. Ho farà a l'església del Carme amb l’ensemble Il Giardino d’Amore, dirigit per Stefan Plewniak, i amb un programa titulat Heroe! que inclou àries d'òperes de Vivaldi i Händel. "La música barroca és el pop de la seva època", diu sovint Orlinski, que aquest dimecres en roda de premsa a Peralada (Alt Empordà) ha insistit en la "connexió emocional" que estableix amb el públic. “Els compositors van compondre aquestes peces precisament per les emocions, que aquí són clares i profundes, i això no ha canviat gens. Estem parlant d’una emoció com l’amor, que és l’emoció principal i que fa 300 o 400 anys també ho era”, ha dit el contratenor nascut a Varsòvia el 1990. També ha recordat que als segles XVII i XVIII la gent "bevia i menjava" mentre mirava l'escenari i que no existia la rigidesa que s'atribueix actualment a la música clàssica.

El Barroc fa molt per al Festival de Peralada. Així ho considera també Oriol Aguilà, el director artístic del festival empordanès: "Sempre hem volgut invocar el renaixement del Barroc, sobretot en els últims anys", ha dit en una trobada amb la premsa a la Sala Liceu de l'Hotel España de Barcelona. Com a prova, la producció pròpia que s'estrenarà el 22 de juliol: la "semiòpera" The fairy queen, de Purcell, amb direcció escènica de Joan Anton Rechi i direcció musical de Dani Espasa al capdavant de l'orquestra barroca Vespres d'Arnadí, i amb les veus del contratenor Xavier Sabata, les sopranos Ana Quintans i Judith van Wanroij, els tenors Thomas Walker i Mark Milhofer i el baix Mark Brooymans, a més de l'espectacular ensemble coral O Vos Omnes i els ballarins Mar Gómez i Xavi Martínez.

T ruco al papà, estranyat, perquè tampoc hi apareixem. Després de llegir minuciosament l’índex d’Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya -el llibre escrit a quatre mans pels senyors Miquel Macià i Pep Martí, que acaba de publicar l’editorial Saldonar-, comprovo que hi seguim sense aparèixer. Ni rastre, tampoc, i ja em va estranyar en el seu moment, en aquell altre llibre titulat La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya (Edicions del Periscopi, 2017), del sempre misteriós Roger Vinton amb pròleg del sempre atractiu Andreu Barnils. Per tant, li dic, haurem de conformar-nos i acceptar el nostre definitiu ostracisme familiar i el naufragi inevitable del nostre blasó.

'Pierrot Lunaire'

Foyer del Gran Teatre del Liceu, 17 de novembre del 2021

Amb tota la seva càrrega expressionista, Pierrot Lunaire és una obra que manté vives la seva força i contundència. Escrita el 1912 sobre els versos del belga Albert Giraud, Arnold Schönberg hi va concentrar tota la síntesi del seu llenguatge musical d’aleshores, en un moment de cruïlla i abans de fer el definitiu salt endavant amb el dodecafonisme serial. Pierrot Lunaire, però, és una obra atonal, una peça d’orfebreria en què tots els elements participants juguen un paper fonamental.

]]>

El repte és un element consubstancial a la trajectòria del contratenor Xavier Sabata. En l'últim any, a més de l'habitual recorregut pel repertori barroc (ha debutat a la Staatsoper de Viena cantant L'incoronazione di Poppea de Monteverdi), ha tirat endavant un reeixit Winterreise escènic i fa unes setmanes va presentar l'espectacle Misteris de l’instant al festival Temporada Alta.

]]>

Xavier Sabata està fart dels estereotips que es projecten en la figura dels contratenors: que si veus angelicals, que si "la veu de Déu"... "Ja hem demostrat que som cantants!", exclama a l'auditori del CaixaForum de Barcelona, on el 27 de març a les 19 h inaugurarà el festival Primavera Life, l'extensió primaveral del festival de lied organitzat per la Fundació Victoria de los Ángeles. I tant que són cantants, els contratenors, i ben capaços de reptes com interpretar el cicle de lied per excel·lència: Winterreise (El viatge d'hivern) de Franz Schubert. Prou que ho ha demostrat amb el pianista Francisco Poyato en el CD editat per Berlin Classics. Com recorda Sabata, d'aquestes cançons compostes per a tenor se n'han fet transposicions per a baríton, baix, mezzosoprano i soprano, i "ningú pot privar un contratenor de fer-ho". Això sí, cal fer-ho sent "conscient de la tradició", fent-hi una "aproximació de la manera més honesta" i amb "coneixement, però també desacomplexadament". "Per què s'ha de limitar a un tipus específic de veu, gènere o edat?", demana Sabata.

]]>

Agraïda. Així és com se sent la soprano Núria Rial davant l'oportunitat de "recuperar" el concert que es va cancel·lar per culpa de la pandèmia del coronavirus al març. Io t'abbraccio, amb el contratenor Xavier Sabata & Vespres d'Arnadí, s'ha programat aquest dimecres, 8 de juliol, a la temporada d'estiu del Palau de la Música. "Em fa molta il·lusió que l'hagin reprogramat i també tinc alguna actuació més aquest estiu, i això és molt important perquè hem de tornar a viure i gaudir de la música en directe", sosté.

]]>

Que Xavier Sabata canti en un escenari català és una notícia gairebé amb categoria d’esdeveniment. També és la prova més eloqüent de l’èxit internacional d’aquest contratenor nascut a Avià (Berguedà) el 1976 i ara com ara una de les veus més sol·licitades per interpretar repertori barroc. Efectivament, la paradoxa és que quan millor li van les coses més complicat és veure’l per aquí, tot i que sempre que pot torna a casa per enlluernar, ja sigui encapçalant projectes barrocs a Peralada com l’òpera Rinaldo, de Händel, o assumint com a contratenor un monument del lied com el Winterreise de Schubert que va interpretar fa uns mesos a L’Auditori. Perquè Xavier Sabata és un home a qui li agraden els reptes.

]]> ‘L’Alessandro amante’, Teatre Lliure, 22 de desembre

]]> Tot i que Sabata té una veu d’àngel, el seu timbre no és tan agut com el d’altres contratenors i perd en capacitat pirotècnica. Però aquesta qualitat espectacular, potser més pròpia del circ que del teatre, no el penalitza, sinó que el reforça en l’aspecte del cant que més li interessa: l’actitud dramàtica, omplir les paraules de sentiment i drama. De fet, triant el títol de Catharsis –purificació de l’esperit desprès d’una tragèdia–, Sabata està dient-nos que vol transmetre emoció i puresa. Les àries escollides al seu programa, moltes de compositors barrocs oblidats, però no menors, com Orlandini, Ariosti o Caldara –amb l’afegit dels recitatius, on està més forçat a actuar–, ens parlen d’herois que han passat per dures proves, esquinçats pel dolor, amb el moment crucial de Gelido in ogni vena –Vivaldi, de l’òpera Il Farnace–, en què el rei Farnace, derrotat pels romans, ordena a la seva esposa que mati els fills. Sabata canta amb una delicadesa excelsa, cada síl·laba té sentit i força, i el grup de cambra Armonia Atenea –dirigit per George Petrou– tremola amb ell. Davant d’un exercici així, brillant amb la veu i l’ànima, la millor resposta són les llàgrimes, o el silenci.

]]> El contratenor australià David Daniels es defineix a la seva pàgina web com “el noi que canta notes altes”, i mostrar orgull per aquesta habilitat denota un canvi important en la música vocal. Ens expliquem: culturalment, la veu masculina aguda sempre ha comportat un cert rebuig; si un home sona massa aflautat hi ha la tendència a veure’l com a efeminat, raó per la qual durant segles la veu del tenor no havia estat gens aprofitada a l’òpera, arraconada en papers de personatges nobles, però febles. La masculinitat, el tracte de respecte, el sex-appeal, era per a les tessitures greus. Va ser al segle XIX, al cap de molt temps, quan es va desenvolupar la tècnica de cant que permetia als homes arribar molt alt amb potència i veu natural –és a dir, sense falset; el famós do de pit–, moment en el qual el tenor va començar a adoptar un registre heroic. Però un contratenor no és un tenor: el contratenor és capaç d’arribar encara més amunt, amb més agilitat, com si la veu fos la d’un àngel. Una veu, però, falsejada, contranatural, sospitosa.

]]>

Va iniciar-se com a actor, i si hom tira de videoteca potser el trobarà a sèries històriques de TV3 com Laberint d’ombres, quan encara no s’havia decantat pel cant líric. Ara bé, si del que es tracta és d’interpretar un personatge amb teca, a Xavier Sabata li escau més un perfil heroic, com ara un Tamerlano, o el d’un cavaller de la literatura renaixentista, ja sigui l’enamorat Orlando, el temerari Rinaldo o l’envejós Polinesso: amb la seva veu envellutada i el seu físic pelut i formidable, aquest noi d’Avià s’ha fet lloc amb honors al circuit de l’òpera barroca, on a més de cantar s’ha de saber entonar, expressar-se amb el cos, fer, en definitiva i com diria Mourinho, teatre del bo. Sabata fa temps que està còmodament instal·lat en l’elit dels contratenors, aquests homes de timbre espectacular i de gran agilitat que canten agut, amb la tessitura més alta possible, i el seu gran moment, paradoxalment, és el que fa que costi més que el veiem sovint per aquí a prop. Però no patim: aquesta última temporada d’èxits la culminarà a l’agost amb un dels seus sucosos repertoris al Festival Castell de Peralada, centrat exclusivament en Alexandre el Gran, el conqueridor del món. Que això és el que ha fet Sabata, posar el món de l’opera als seus peus.

]]>