La burgesia —paraula que, a dreta llei, només designa la classe mitjana alta d’una ciutat una mica gran— presenta unes constants força clares, a tot el continent, pel que fa a la seva actitud davant les formes de l’alta cultura: el fol·lore (com es deia abans) és una altra cosa, i es diferencia del que aquí anomenem “cultura” pel fet que la cultura sempre presenta novetats, i el folklore molt poques, o cap.

Existeix realment una burgesia catalana? O ja s'ha extingit? El professor Albert Carreras, catedràtic de la UPF i expert en història de l'economia, explicava en una entrevista publicada a l'ARA que el moment de màxima esplendor de la burgesia va ser el segle XIX, tot i que va subsistir durant el segle XX, però més afeblida que en altres llocs. "La burgesia catalana ha quedat molt arraconada des de fa unes generacions a ser directius d’empreses i moltes vegades representants locals de multinacionals. Això ha passat a fer una burgesia que en termes comparats amb altres parts de l’Estat ha estat més feble", deia Carreras.

“Cadaqués ja no és el que era”. Fa uns anys que l’afirmació corre de boca en boca, primer de manera més cauta i discreta, però ara ja com un crit d’alerta entre les classes cultes i benestants que havien trobat al municipi un espai de descans, bellesa i fructíferes relacions culturals i socials. La burgesia il·lustrada que durant diverses generacions havia fet de Cadaqués el seu reducte paradisíac, l’època en què “queia pols de fada sobre els nostres caps”, com escriu Milena Busquets a la novel·la També això passarà, viu un declivi a causa de la descontrolada pujada de preus, la saturació del municipi, el model Airbnb de lloguers per dies, l’onada imparable de compradors francesos i un procés de gentrificació que al municipi no afecta només totes les persones de baix poder adquisitiu, sinó també les classes benestants. Per a alguns és el signe dels temps i un fenomen global que també s’està donant a altres illes de bellesa preservada, com Venècia.

Una part dels dits capitans d’indústria catalans, tal com els va batejar Vicens Vives, en realitat van ser, durant la primera meitat del segle XIX i més enllà, self-made men sense estudis enriquits amb la venda d’esclaus africans i amb la seva explotació en plantacions de cafè i sucre a Cuba. És a dir, hi va haver molts negrers i/o esclavistes. El capital que van acumular ràpidament amb aquest lucratiu i gens escrupolós modus operandi –recordem que el tràfic de persones ja estava prohibit gairebé arreu, fins i tot a Espanya des del 1820, però no a Cuba– el van blanquejar a Barcelona en negocis comercials i igualment amb fabulosos beneficis a redós de l’Estat –proveïment de l’exèrcit, servei de correus marítim–, de l’especulació immobiliària, de l’activitat bancària i de la importació de matèries primeres. Va ser una burgesia de diner diguem-ne fàcil.

Jorge de Cominges (Barcelona, 1945) explicava, quan va presentar Memorias de un extraño (Seix Barral, 2004), que sempre s'havia sentit una mica fora de lloc. "Vinc d'una família burgesa, però sempre m'he sentit un desclassat. Vaig ser un estrany en el món del cinema i també en el periodisme. Sempre m'he sentit una mica en fals, com si els altres m'acceptessin com un aficionat, algú de fora".

La memòria és curta i això facilita que la caricatura s’imposi. D’aquí que sigui important recordar que l’actual procés va arrencar amb una "engañosa unanimidad" sobre els greuges en el tracte del govern central respecte a Catalunya. Sota el lideratge de les seves elits econòmiques, vam viure una inflació de balances fiscals, de denúncies d’inversions no realitzades i d’evidències d’escanyament industrial, comercial i financer. Res ho exemplificava –i ho exemplifica— millor que la política d’infraestructures viàries, ferroviàries i aèries. 

Vaig anar a la presentació del llibre La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida, de Manel Pérez, el passat 13 de juny. Tothom n’ha sentit a parlar però el resum seria: primer, que la burgesia tenia un partit d’obediència catalana com a interlocutor directe i ara no el té; segon, que la burgesia tradicional ha passat d’impulsar la indústria local a apostar per activitats més especulatives; i, finalment, els tres símptomes que ja avisaven d’aquesta pèrdua d’iniciativa: la reconstrucció del Liceu feta bàsicament amb fons públics, la primera victòria de Laporta i el saqueig del Palau de la Música. Què m’agrada d’aquest llibre? Sobretot que no culpa l’independentisme de la crisi de la burgesia sinó que, més aviat, el considera una conseqüència natural. El Procés és, en bona part, la rebel·lió de les classes mitjanes catalanes veient que la burgesia i la política autòctones ja no tenen poder per defensar el país. El que fa temps que anomeno “el veí del tercer primera”, en contraposició al senyoret de l’àtic i el jove que crema contenidors: per molt “d’ordre” que sigui aquest veí del tercer primera, un dia va començar a entendre millor els de baix que els de dalt. Perquè l’ordre es pot provar de mantenir, esclar, però no qualsevol tipus d’ordre.

Manel Pérez, periodista econòmic de La Vanguardia, ha escrit el llibre La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida (Península, 2022). L’obra és una història crítica dels detentors del poder econòmic a Catalunya, un who is who dels més influents i un repàs al seu comportament polític.

Molt ha canviat l’economia catalana des del segle XIX i molt ha canviat també la societat catalana i l’equilibri dels pesos del sector públic i el sector privat i les seves relacions mútues fins avui.

Els burgesos han estat una figura decisiva en la història dels últims dos segles a Catalunya, però el seu paper s’ha anat desdibuixant i, fins i tot, confonent amb el de l’establishment. Una cosa són els capitans d’indústria (burgesos que tenien les seves pròpies empreses i que en alguns casos destinaven temps i diners a fer altres coses a banda de gestionar la seva companyia) i l’altra l’establishment, la classe dirigent catalana, on es barregen altres perfils. La figura dels primers sembla cada cop més en vies de desaparició, segons explica Jordi Alberich, que durant molts anys va ser secretari general del Cercle d’Economia, una de les institucions on la burgesia ha participat més activament en les últimes dècades.

L’economista Francesc Cabana, en el seu llibre La burgesia emprenedora, descriu el valor col·lectiu de l’empresariat català que va impulsar l’economia, però també el mecenatge i patrocini al Principat, els segles XIX i XX, suplint en molts casos la manca d’inversió de l’Estat. “Catalunya no ha donat un gran empresari, sinó milers de petits i mitjans empresaris, alguns prou grans, però sense que n’hi hagi cap que destaqui especialment sobre els altres [...]. És per això que es pot parlar d’una Catalunya emprenedora”.

La burgesia catalana va aconseguir, sobretot al segle XIX, un lloc privilegiat en el relat de la història econòmica del país. L'economista i catedràtic de la UPF Albert Carreras repassa algunes de les claus per entendre com ha evolucionat el rol de les elits empresarials al llarg dels últims segles.

Sovint es parla del mecenatge català com si fos una entelèquia perquè als mecenes, en general, els agrada la discreció. Pere Mir (Barcelona 1919-2017), discret fins al secretisme, va crear un imperi empresarial però va retornar a la societat gran part del que va guanyar: els darrers 15 anys de la seva vida va fer donacions a la ciència per valor de 120 milions d’euros a través de la seva fundació, Cellex. No és fàcil tampoc resseguir tot el que ha fet Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930) per la cultura i la recerca mèdica mitjançant la Fundació Vila Casas o ell mateix personalment. Els últims anys, per exemple, ha donat dos milions d’euros a l’Hospital de la Vall d’Hebron, i col·labora amb mitjans de comunicació -és accionista de l’ARA-, festivals, entitats i universitats.

En aquest dossier explorem quin ha estat, i quin és, el paper de les elits en la construcció del país: els projectes que han impulsat, el rol que han jugat…

El besavi de Joan Carles I va tornar a Espanya per encapçalar la Restauració borbònica gràcies a tres multimilionaris residents a Barcelona: Antonio López, Ignasi Girona i Evarist Arnús. A través del Banc Hispano Colonial van avançar diners perquè Alfons XII vingués de l’estranger. “Aquesta gent dominava la política, les finances i tot el que podia ser vital al país”, sostenia l’influent historiador Jaume Vicens Vives, que en la conferència fundacional del Cercle d’Economia, el 1958, va explicar un incident que il·lustra el tarannà d’aquells patricis: 1885. Mor Alfons XII. Pànic a la borsa. Totes les accions es desplomen. Arnús compra tot el que està en venda a Madrid i Barcelona. No per instint, sinó perquè el seu amic Práxedes Mateo Sagasta, cap dels liberals, li ha dit que ha signat un pacte amb el conservador Antonio Cánovas del Castillo per alternar-se al capdavant del govern espanyol. Era el bipartidisme d’aleshores. A l’endemà, quan la resta de mortals s’assabenta de l’acord, la borsa s’enfila. Arnús ha guanyat una fortuna perquè s’havia quedat amb tot el diner circulant. Però estripa els títols que havia comprat i salva de la ruïna la immensa majoria dels especuladors. “Tot un gest d’intuïció política —deia Vicens Vives— perquè Arnús havia viscut la crisi del 1826 i sabia que aquell gest li donava no només pau sinó prosperitat”.