A Manolo González no l’han destituït mai. Hi van estar a punt a l’Ebro, l’any 2018, però el director esportiu Ander Garitano –és qui el va recomanar a Garagarza per a l’Espanyol B– va defensar-lo davant del propietari del club aragonès. El seu primer cessament també va estar ben a prop fa nou mesos, el 23 de novembre del 2024, amb els blanc-i-blaus en zona de descens i després de la seva derrota més dura a la Lliga, el 4-1 a Montilivi: al minut 30, amb trams de possessió superiors al 90%, el Girona ja guanyava 4-0 i el públic local entonava càntics de "A Segona, a Segona", que ara recorden els aficionats periquitos a través de les xarxes veient la davallada dels de Míchel.

He llegit cròniques esportives que parlen de les dificultats del Girona FC en “la lluita per la permanència”. Es refereixen al risc de descens a la Segona Divisió. Però no es pot negar que el concepte, llegit en abstracte, té una gran càrrega filosòfica. Perquè “la lluita per la permanència” és una definició força exacta del concepte de vida. Aquesta lluita és la que mena cada ésser viu. Però també és la lluita dels col·lectius, de les societats, de les idees. Existir és una cosa important. Brillar, excel·lir, encara més. Però romandre, ah, això ja és molt gros. I com que als éssers humans això ens està vedat, perquè som pols i pols esdevindrem, les coses que duren ens porten a la fascinació, a una mena de passió de l’antiquari. 

"–Com ho podrem fer? No podem tornar a cridar l’àrbitre perquè vagi a la pantalla i suggerir-li (diu suggerir-li mentre fa el gest d’"entre cometes”) que desfaci el que ha xiulat al camp. Ja ho vam fer tres vegades l’altre dia i fins i tot a mi em va fer sentir incòmode.

Iván Martín (Bilbao, 1999) ha jugat 23 partits aquesta temporada i no n'ha perdut cap perquè va ser absent en l'única derrota del Girona, el seu equip, contra el Reial Madrid a Montilivi. "És un dels jugadors més infravalorats", afirmen des de l'estadi gironí. El migcampista, que va néixer al País Basc per qüestions laborals del seu pare i uns anys més tard va anar a viure a Múrcia, és un dels futbolistes que més triomfa al club català, que aquest dimecres es juga a Son Moix el pas a la que seria la primera semifinal de Copa del Rei en tota la seva història (19.30 h, Movistar).

Un jugador de futbol acabat de graduar en ciències de l'activitat física i de l'esport va enfonsar el Barça a Montjuïc. Miguel Gutiérrez (Madrid, 2001), cridat a ser una de les promeses de la Fábrica, el planter del Reial Madrid, va desempatar el marcador del derbi català i va posar el Girona, de nou, líder de Primera.

Mai en tota la història del futbol s'havia disputat un duel entre el Barça i el Girona en què el conjunt gironí arribés a la classificació per davant de l'equip blaugrana. Després de l'empat del Reial Madrid amb el Betis (1-1), els de Míchel tenen opcions de tornar-se a situar com a líders en solitari si superen els de Xavi. Amb un futbol ofensiu i desinhibit –són l'equip més golejador, amb les mateixes dianes (34) que el Madrid, però amb un partit menys– s'han convertit en un dels conjunts de moda, no només en l'àmbit estatal sinó a tot Europa. A continuació, desgranem les principals claus del seu èxit futbolístic.

El futbol, si un s'ho proposa, pot servir per fer un màster en economia, geopolítica, dret, societat, cultura o arquitectura. Els seus tentacles són tan grans que influeix i es veu influït per tots aquests camps i més. Però, al final, el que acaba important més a l'aficionat és si la piloteta entra o no a la porteria. Això corrobora el rànquing Football Brand Tracker, realitzat conjuntament per YouGov i D2F Partners, que s'elabora amb més de 6.000 enquestes anuals a seguidors del futbol espanyol. Del juny del 2022 fins ara, malgrat haver patit una crisi institucional arran del cas Negreira, segons aquest estudi el Barça ha millorat la salut de marca gràcies, sobretot, a la Lliga conquerida.

A manca d'un partit perquè s'acabi la temporada, el Girona es pot donar per satisfet. Encara té opcions d'arribar a les competicions europees, tota una fita. Per als socis més veterans, aquells que van forjar-se en derbis locals contra el Lloret, el Palafrugell o el Palamós, somiar amb poder jugar una competició europea semblava una bogeria. Però els somnis, de vegades, es fan realitat.

El Girona va guanyar 4-2 el Madrid amb un pòquer de Taty Castellanos. Des del 1947 que un jugador no li marcava 4 gols en Lliga a l’equip blanc. Els d’Ancelotti han sortit a demanar disculpes mentre a Girona ressona encara la festa de Montilivi on van acabar cantant sota la pluja: "Míchel català". En aquest podcast ens acostem a la figura de Taty Castellanos per mirar de conèixer qui és l’home que ha fet història amb el conjunt blanc-i-vermell.

Aquest dimecres el Barça i el Madrid es jugaran l'accés a la final de la Copa del Rei de futbol masculí. Un partit que segur serà seguit a tot el món, però especialment a Catalunya: aquests són precisament els dos equips que més seguidors hi tenen. Gairebé la meitat dels catalans (49%) són del Barça, i el Madrid, a molta distància, s'emporta el segon lloc de la llista amb un 8%.

El futbol és el meu espai d’irracionalitat i contradiccions. Això no vol dir, òbviament, que en tota la resta sigui racional i coherent. Però ho intento i, quan no ho soc, me’n penedeixo i faig propòsit d’esmena. En el futbol, no. En el futbol faig una suspensió de determinades conviccions: crec en bons i dolents, penso que sempre tinc raó, no accepto massa matisos i crec que la complexitat no és un valor. Tot, no caldria dir-ho, però mai se sap, des de la crítica més contundent a les mostres de violència, masclisme, racisme, feixisme i homofòbia que massa sovint hi ha a les graderies dels nostres camps.

Jordi Bofill li ha donat una setmana de marge a Domingo Catoira. Perquè les meves preocupacions periques estan concentrades en l’horrorosa planificació esportiva que es confirma en aquest mercat d’hivern. Del partit de dissabte em vaig quedar amb la pena de veure David López jugant contra nosaltres i amb la incomprensió d’haver deixat escapar el perico Ramon Terrats i la cessió de Riquelme. Després, quatre polèmiques absurdes a Twitter i a pensar en la final de Getafe.

El 17 de setembre del 2018 el Girona jugava contra el Celta de Vigo a Montilivi. Era la temporada en què l'equip gironí havia pujat a Primera i el feu blanc-i-vermell sovint s'omplia. Com milers de persones, el Martí Batallé, el Xavier Pocurull, l'Óscar Ollé i el Pau Navarro acudien a la cita. Aquell dia, però, tot va canviar. Després de l'entrenament amb el seu equip, el Fraikin Granollers, van tenir un accident de trànsit anant cap a Girona. El Martí i el Xavier van perdre la vida, l'Óscar va partir ferides lleus i el Pau lesions medul·lars irreversibles.

Girona va sobrada de felicitat aquests dies, després de viure un 19 de juny doblement històric, amb els ascensos a la Primera Divisió i l'ACB del Girona de futbol i el Bàsquet Girona. La nit de diumenge es recordarà eternament, perquè eren dues fites molt perseguides. A Montilivi feia tres anys que havien perdut l'elit, una categoria que els va omplir tant que els sentiments pràcticament els obligaven a recuperar-la. A Fontajau, la desaparició de l'Akasvayu va deixar una ferida en el bàsquet masculí que ha trigat 14 anys a sanar-se. Les gestes esportives del Girona i el Bàsquet Girona se sumen a la presència a les seves principals categories de l'Uni Girona i el Girona Club Hoquei. Els 4 equips de la ciutat juguen a Primera. La dada és una bogeria. “És un orgull el que s’ha viscut aquest cap de setmana”, presumeix Marta Madrenas, l'alcaldessa d'una ciutat de Primera.

Abans de parlar d’Andalusia, una paraula per a Girona: felicitats. En un mateix vespre ha col·locat els equips de futbol i de bàsquet a Primera Divisió. Al futbol feia anys que perseguia tornar-hi i sempre es quedava amb la mel als llavis. Ahir, quan va acabar el partit, l’entrenador, el madrileny Míchel, aquell que de seguida va demanar als periodistes que li fessin les preguntes en català, va recordar que aquesta temporada l’equip havia arribat a estar en zona de descens. Lliçó: creure-hi.

Poques coses m’agradarien més que un ascens del Girona, aquest any. Ja n’estic tip d’acabar cada temporada enviant missatges a molts amics que queden amb el cor trencat, amb la sensació d’haver-se quedat a un sol pas del retorn entre els millors. Podríem dir que la història n'hi deu una, al Girona. Però no és cert. La història no deu res a ningú. De fet, els llibres d’història són plens d’injustícies. Et toca escriure el teu futur amb les teves mans. O els peus, en aquest cas.

El Girona FC celebra aquests dies el norantè aniversari. El club, fundat el juliol del 1930, ha tingut una llarga trajectòria, paral·lela a la que han fet la ciutat i el país al llarg del temps i les situacions polítiques que s’han succeït. La samarreta escollida per disputar la pilota ha estat blanca i vermella, però l’entitat ha viscut històries de tots els colors, perquè el Girona ha estat i és un reflex de les circumstàncies de cada moment. Hores d’èxit i de triomf, i hores amargues i de fracàs, individual i col·lectiu.

Des que va recuperar la presència a la Segona Divisió el 2008, el Girona sembla abonat a les eliminatòries del play-off per aconseguir la categoria d’or del futbol estatal. També sembla abonat al malefici, als gerros d’aigua freda, perquè els intents d’arribar-hi a través d’aquesta via sempre han estat negatius per a l’equip de casa i han acabat amb la desil·lusió i la frustració d’aficionats i components de l’entitat. Fins i tot quan ho tenien tot de cara. De manera directa, sí, el Girona va aconseguir l’ascens a la Primera Divisió la temporada 2016-2017, però l’experiència va durar només dos exercicis.