Més de 300 treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) han rememorat aquest divendres el llegat de Manuel Vital, antic conductor d'autobús que va liderar la lluita veïnal de Torre Baró perquè el transport públic arribés al barri. Vital va ser l'altaveu dels veïns i les veïnes que fartes de l'aïllament i l'oblit es van organitzar i van segrestar un autobús que fins aleshores no arribava a la perifèria de la ciutat. Aquesta gesta veïnal ara fa el salt a la pantalla gran de la mà d'El 47, una recreació filmada per Marcel Barrena que el personal de l'empresa ha pogut veure en una preestrena exclusiva aquest matí a la seu de Mediapro. La plantilla de TMB també ha pogut veure de prop el model de bus que conduïa Vital en aquesta acció que va esdevenir símbol de tot un barri.

No sabia fins a quin punt els arbres són éssers sensibles i expressius, capaços de comunicar-se i recordar, d’auxiliar-se mútuament i cooperar. No m’ha captat cap secta new age; ho he descobert a La vida secreta de los árboles, un fenomen literari que revela allò que els científics corroboren i els esotèrics intuïen. Peter Wohlleben, guardaboscos i enginyer forestal, observa com les retorçades restes d’un faig, abatut fa centenars d’anys, es mantenen vives sota una escorça petrificada; no per un miracle, sinó gràcies als arbres veïns que li proporcionen una solució de sucres mitjançant les arrels. Aquest embullat sistema, que també es pot observar en talussos dels camins, connecta la majoria d’individus d’una població. Sembla clar que l’intercanvi de nutrients –l’ajut veïnal en cas de necessitat– és normal, no sobrenatural. Confirma que els boscos són superorganismes on cada individu és important per al conjunt i val la pena mantenir-lo. Avui per tu, demà per mi. Els robustos faigs grisencs recorden una manada d’elefants, que es preocupen pels congèneres, ajuden els més febles i vetllen els seus morts. Els elefants asiàtics fins i tot enterren les seves cries amb l’ajut de la manada. La divisòria entre animals, racionals o no, i vegetals no és tan categòrica com pensàvem. Les relacions amables entre arbres afins es veuen sobretot en l’acollidora atmosfera dels boscos ancestrals. Els exemplars de les plantacions o explotacions forestals i els dels parcs urbans actuen com nens del carrer, van a la seva. Si deixéssim fer als boscos –amb respecte al ritme de la natura–, prevaldria la solidaritat i creixerien més i millor.

Probablement, alguns dels veïns que protestaven contra la passarel·la de Louis Vuitton al Parc Güell tenen peces de roba o complements d’aquesta marca. La majoria, probablement, tampoc no té cap problema amb Louis Vuitton. Estem lluny d’aquells “indignats” que arran de la crisi del 2008 van aflorar i donar lloc a espais polítics de (suposada) extrema esquerra. Ara la reivindicació de classe no és només econòmica, com ho era aleshores, ni és exclusivament proletària. Ara la consciència de classe té més a veure amb la condició de veí, amb el respecte degut a aquesta figura. El barceloní que se sent ignorat o menyspreat, que veu que el barri se li arrabassa de les mans com Collboni amb la samarreta del Barça. Que veu com els espais es van regalant, vulgaritzant, despersonalitzant. No és només, ja, que al veí li costi continuar vivint a la ciutat, per la diferència creixent entre preus i salaris, sinó que sovint ja no hi vol viure perquè no la reconeix. El repte de Barcelona ja no té res a veure amb la seva marca. Ho he escrit més d’una vegada: Barcelona ja no ha de provar de ser més guapa, les guapes només tenen molts likes. Barcelona no necessita que se n’enamorin, sinó que l’estimin. 

Quan es va anunciar semblava tot fet: l'Hospital Clínic ocuparia (en dret de superfície durant 75 anys) l'espai de la parròquia de Sant Isidor, al carrer Urgell de l'Eixample barceloní. Demoliria l'edifici actual i aixecaria un nou centre de recerca per innovar en tecnologia sanitària. Però el pla, que ja compta amb la llum verda del Vaticà i ha comportat la dessacralització de l'espai, va topar amb la resistència coordinada dels moviments veïnal i cooperativista. Reivindicaven que, abans de ser parròquia, l'edifici va ser la seu de la Unió Cooperatista Barcelonesa, la cooperativa obrera de més envergadura de la ciutat, i demanaven preservar-ne la memòria i aprofitar l'ocasió per donar ús veïnal a l'espai i pal·liar la falta crònica d'equipaments del barri. El govern municipal va anunciar a principis de l'any passat un gir de guió important: l'edifici no es podrà enderrocar.

"Concessió o boicot electoral". Aquest és el clam de diversos col·lectius del Raval en el marc d'una nova pugna perquè l'Ajuntament de Barcelona els traspassi el recinte de l'Antiga Escola Massana, un espai ubicat a la plaça de la Gardunya que autogestionen els veïns per atendre les necessitats del barri. Els veïns han tornat a les mobilitzacions i aquest divendres un centenar de persones es van manifestar en contra de la inacció del govern municipal en aquesta qüestió, tot i que el regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, hagi assegurat que els comuns estan d'acord en cedir l'espai. El 13 de juliol passat Rabassa va anunciar la concessió de la Massana, "però des d'aleshores ha donat allargs" als col·lectius, ha explicat en declaracions a l'ARA la portaveu del Sindicat d'Habitatge del Raval, Elena Martín. L'argument de Rabassa, segons Martín, és que els tècnics del servei jurídic "no ho veuen clar" i no fan cas de les ordres del regidor.

Un clam recorre l'eix metropolità del riu Besòs perquè Barcelona deixi de considerar els municipis –és a dir, els veïns– de la frontera dreta com el seu pati del darrere i no tracti més aquesta part del mapa com el lloc ideal per desfer-se dels serveis molestos. Les quatre federacions de veïns de la capital catalana, Badalona i Santa Coloma de Gramenet, juntament amb dues associacions de Sant Adrià i la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc), sumen a partir d'ara esforços en la nova Coordinadora Veïnal del Baix Besòs, una plataforma que pretén tenir veu i vot en les decisions que les administracions prenguin sobre el territori i proposen la constitució de taules amb tècnics municipals per debatre què s'ha de fer amb l'urbanisme i la mobilitat, l'habitatge i la pobresa, el teixit productiu i l'educació, la salut i el medi ambient i polítiques de gènere.

L'11 de juny del 2011 ja és una data històrica per als moviments socials de Barcelona. Aquell dia una munió de persones, portant com a símbol un puny alçat gegant, van creuar la porta de l'antic recinte fabril de Can Batlló, al barri de la Bordeta, per deixar clar que no hi hauria marxa enrere i que l'espai, reivindicat des de feia tres dècades, s'obriria al barri d'una vegada per totes. Ho van aconseguir. Deu anys després d'aquella entrada festiva, el recinte està obert a tothom i s'ha erigit com un icona de l'autogestió veïnal, amb més de 300 persones implicades, una trentena de comissions i una màxima clau: entre tots, qualsevol cosa.