Què passaria si un bon dia ens llevéssim i el calendari no hagués avançat? Com reaccionaríem, si aquesta situació es repetís una vegada i una altra fins a la fi dels nostres dies? Com afectaria la nostra relació amb familiars, amics i amb la resta del món, que no estan al corrent d'aquesta anomalia temporal? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que es va anar fent l'escriptora danesa Solvej Balle (Sønderjylland, 1962) quan, als 25 anys, se li va acudir la idea que dècades després li ha canviat la vida.

Associar la literatura de terror amb monstres, sang i fetge i ensurts és el més habitual entre lectors i no lectors. Fins i tot dins del sector editorial, aquest gènere ha estat molt vinculat a un tipus d'històries que l'han mantingut als marges de la indústria, marcat en bona part per un estigma. Però els últims anys les coses han començat a canviar. Una nova fornada d'escriptores (la majoria són dones) ha irromput al mercat literari amb relats i novel·les inscrites en el gènere que han vist la llum sota els segells d'editorials de narrativa clàssica i contemporània i que han arrossegat milers de lectors. L'èxit de la saga Blackwater (Blackie Books), de Michael McDowell –que encara cueja entre els 10 més venuts a Catalunya–, i els llibres de Mariana Enríquez publicats per Anagrama en són dos exemples recents: el terror ha sortit del nínxol i està conquerint nous espais, demostrant que es pot seduir el públic amb històries inquietants, codis propis del gènere i una alta qualitat literària.

Recordo perfectament la primera vegada que vaig llegir l'argentina Mariana Enriquez. La vaig descobrir amb un llibre de contes, Los peligros de fumar en la cama (Anagrama). En un dels relats, hi ha dues dones que viatgen en cotxe, i se'ns diu que estan tenses i alertes: quan ho vaig llegir vaig pensar que aquests adjectius també descrivien perfectament la manera com em trobava jo en aquell moment. Tensa, alerta, i alhora meravellada: no soc lectora habitual de gènere, entre altres coses perquè el terror em fa por (ja entenc que és part de la gràcia), però aquella dona m'havia atrapat amb uns contes terrorífics, que em parlaven de quotidianitats conegudes, que m'eren familiars, però plenes d'elements fantàstics i paranormals. No vaig poder desenganxar-me del llibre (com escriu, aquesta dona!), i des d'aleshores és una de les meves escriptores de capçalera.

Les novel·les del quebequès Christian Guay-Poliquin (Saint-Armand, 1982) expliquen històries de supervivència en entorns naturals extrems. Llegint-les, es pot arribar a sentir el fred inclement dels boscos canadencs. Les ombres fugaces (Periscopi, 2022), la seva tercera novel·la, arrenca amb un home que avança enmig de la neu, encara amb seqüeles d'un accident de trànsit. Vol arribar fins a la casa on viu la seva família, però el camí és ple de perills. "Està obsedit, creu que la seva vida canviarà quan sigui amb els tiets i cosins", explica l'autor, que ha passat per Barcelona per presentar el llibre al Festival 42 i a la llibreria Ona. Durant el trajecte es troba amb un nen d'uns dotze anys, l'Olio. "El nen ensenya a l'adult –afegeix–. No té por dels altres ni d'assumir riscos. És com una mena de Petit Príncep, però al revés: en comptes de ser lluminós, amaga coses, no s'hi pot acabar de confiar".

Tot i estar a punt de fer 94 anys, Alejandro Jodorowsky té encara prou energia per haver-se passat bona part de la seva intervenció al Festival 42 de Gèneres Fantàstics caminant d'una banda a l'altra de l'escenari, de bracet de l'entrevistadora, Bego Bernal. "No podem quedar-nos asseguts rere aquestes columnes –ha dit, en relació amb les bigues de la Fabra i Coats que dificultaven la visibilitat de part del públic–. Per respecte a qui ens ha vingut a veure i com a homenatge a l'escola filosòfica dels peripatètics, caminarem mentre conversem".

M’han recomanat molt una novel·la que, fa uns quants anys, no hauria llegit. Ara, en canvi, me’n vaig apuntar el nom de seguida, i espero posar-m’hi molt aviat. Es diu Mare, i és de la barcelonina Isabel del Río (Spècula). Què m’hauria tirat enrere, abans, per no llegir-la? Doncs saber que és una odissea espacial. Aquí s’hauria acabat el meu interès: moltes gràcies, passo. Perquè sí, perquè jo, a la que sentia “fantàstic”, desconnectava.

Els viatges en el temps i la diversitat a l'hora d'experimentar sentiments són dos dels temes centrals de l'obra de David Mitchell (Southport, 1969). L'autor d'El atlas de las nubes (2004) i Utopia Avenue (2020) ha visitat per primera vegada Barcelona amb motiu del Festival 42 de Gèneres Fantàstics. "Fins ara, l'únic que coneixia de la vostra ciutat era la cançó de Freddie Mercury –ha admès a la Fabra Coats, després d'una conversa brillant amb l'editora i crítica Valerie Miles–. Viviu en un lloc que és com una experiència amb al·lucinògens. Els carrers són de conte de fades. El menjar no és dolent. I sembla que encara sigui estiu, aquí!"

El creixement del conreu literari dels gèneres fantàstics durant l'última dècada ha estat potser menys exponencial que en camps com els de les sèries i els videojocs, però ha avançat a un ritme sostingut. Barcelona està a punt de celebrar la segona edició del Festival 42, dedicat a tots els gèneres no realistes o mimètics, a la Fabra i Coats i a la biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra de Sant Andreu. De dimecres a diumenge programarà un centenar d'actes en els quals participaran més de 200 autors, entre els quals hi ha referents internacionals com David Mitchell, Lauren Beukes i Alejandro Jodorowsky, noves veus com les de Rachel Yoder i Anabel F. Steadman i una nodrida nòmina d'autors catalans, entre els quals destaquen Núria Perpinyà, Pep Albanell i Jordi Sierra i Fabra. El fantàstic i la ciència-ficció, que estan en una nova edat d'or, "encara tenen camp per créixer", vaticina Ricard Ruiz Garzón, comissari del festival: "Ni lectors ni autors en tenim prou amb la realitat i volem anar més enllà".

Els estralls del canvi climàtic, l'omnipresència de la tecnologia, el control de la ciutadania i l'individualisme exacerbat són quatre de les característiques comunes a les novel·les de cinc dels autors que han imaginat un futur, concret o desdibuixat, en els seus últims llibres. Tots ells han passat per la Fabra i Coats aquesta setmana, amb motiu del primer Festival 42 de gèneres fantàstics. N'hi ha que debuten, cas de Ricard Efa, amb Les màquines del caos (Mai Més), i J.P. Sansaloni, amb Un final (Raig verd); d'altres que s'inicien en la ciència-ficció, com és el cas d'Elisabet Riera amb Efendi (Males Herbes), i, finalment, exemples amb un recorregut internacional remarcable, com ha passat amb El llibre blau de Nebo, de Manon Steffan Ros (Periscopi/Seix Barral), i el prolífic Adrian Tchaikovsky, de qui, gràcies a Chronos, se'n pot llegir l'última novel·la en català, Un dia tot això serà teu, abans que s'hagi traduït a cap altra llengua.

Qualsevol lector que conegui la Guia de l’autoestopista galàctic de Douglas Adams somriurà quan vegi que el nou Festival de Gèneres Fantàstics que se celebrarà la setmana que ve, entre el 3 i el 7 de novembre, a Fabra i Coats, ha estat batejat amb el nom del "42". Al llibre, que és un dels més divertits que llegireu mai, aquesta és la xifra que respon una màquina supercomputadora a la pregunta de quin és el sentit final de tot l’univers i de totes les coses. Des d’aleshores, han corregut rius de tinta i s’han fet centenars de milions de càlculs per mirar d’explicar la tria d’aquesta xifra. Però no hi havia cap secret, o el secret era obvi: era una broma de Douglas Adams!

Prop d'un centenar d'autors han confirmat l'assistència al 42, el nou festival dedicat al gènere fantàstic, que se celebrarà a Barcelona del 3 al 7 de novembre. Hi ha, entre ells, autors que escriuen des de Barcelona com Albert Sánchez Piñol; des d'altres punts de l'Estat, com Elia Barceló, i mestres del gènere a escala internacional com Adrian Tchaikovsky en literatura per a adults i Elisabetta Gnone en literatura juvenil.