Cervera tornarà a convertir-se durant la Setmana Santa en un dels epicentres de la música clàssica catalana. Del 26 de març al 4 d’abril la capital de la Segarra acollirà la 16a edició del Festival de Pasqua, un certamen singular dins del panorama musical del país perquè és l’únic dedicat íntegrament a aquest repertori. 

Amb només 39 anys, el pianista Néstor Bayona pot ser encara considerat un dels directors d’orquestra més joves del seu nivell. Establert entre Berlín i Barcelona, fa dos anys va ser nomenat director resident de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia, però es manté molt vinculat amb els seus orígens lleidatans. El 9 de novembre, tot just un dia després d’haver anat al Palau de la Música Catalana, vindrà a l’Auditori Enric Granados de Lleida per dirigir l’Orquestra Simfònica del Vallès i interpretar el Semíramis, la peça de Ravel que va ser recentment descoberta gràcies al dietari de Ricard Viñes.

Un melòman català va sopar una vegada amb Alfred Brendel, traspassat dimecres passat a Londres, i va preguntar-li si creia que tocar el piano era solament una qüestió de tècnica, o si era fonamental posseir també una idea, o una concepció intel·lectual, d’allò que s’interpretava, fos Bach, Haydn, Mozart, Beethoven o Schubert.

A partir de les revolucions industrial, científica, tècnica, i no parlem de la tecnològica, allò que vagament en diem “humanitats” va anar perdent el prestigi i la difusió que havien tingut, al continent, entre la gran figura del canceller Bacon i els pensadors il·lustrats. De mica en mica, el que va posseir puixança va ser la indústria, la tècnica i les grans descobertes de la ciència: en principi (no al final), tot molt positiu. El problema és que aquests terrenys, que en general anomenarem “el paradigma científic”, s’han menjat quasi del tot l’antic paradigma humanístic, mare dels ous de les arts, la música i la literatura.

Cada vegada que vaig a un concert de música clàssica penso que ho hauria de fer més sovint. La música en viu –com el teatre o la dansa– té un atractiu molt poderós, que et clava a la butaca físicament però t’enlaira l’ànima.

Fa una setmana va morir Maurizio Pollini, un dels més grans pianistes dels últims decennis, i dimarts li van retre honor en un saló de la Scala, a Milà, on havia nascut i viscut tota la vida. Era un deixeble indirecte de Chopin perquè va estudiar amb un pianista que havia estat deixeble d’un altre que havia estudiat amb un altre que havia estudiat amb Chopin. Així es transmetia el coneixement de tots els sabers fins que va arribar una generació que va considerar que ningú no li havia d’ensenyar res. (Acceptem que els bons metges encara tenen deixebles, com en tenen els bons artesans. Els d’humanitats, no.)

Tot i que fa anys que viuen a Montevideo, el català David Puig i César Roig, originari d’Albaida (País Valencià), es van conèixer fa pocs mesos. Puig va arribar a l’Uruguai fa més d’una dècada per motius familiars; primer va treballar com a fotògraf oficial de l’actual president del país, Luis Lacalle Pou, en les campanyes electorals de 2014 i 2019, i després es va convertir en realitzador de la televisió pública. Roig es va establir a Montevideo fa sis anys, quan va aconseguir la plaça de trombonista en l’Orquestra Simfònica Nacional del Sodre, una de les més prestigioses de Sud-amèrica. Ara tots dos encapçalen un projecte que es concretarà en un concert pel medi ambient que se celebrarà el 14 de febrer a la base científica que l’Uruguai té a l’Antàrtida.

Alícia de Larrocha i Victòria dels Àngels van néixer el mateix any, el 1923, i van compartir una mateixa passió durant tota la vida: la música. "Totes dues van acabar sent catalanes universals, les que han tingut una projecció més gran durant la segona meitat del segle XX, juntament amb Montserrat Caballé", ha explicat el crític musical de l'ARA Jaume Radigales aquest dimecres al Palau de la Música, escenari d’un interessant homenatge a la pianista i a la cantant.

El compositor Hèctor Parra i la soprano Diana Damrau van ser els protagonistes d'una jornada intensa a Peralada. A la tarda, al claustre de Sant Domènec, el compositor català i la pianista Imma Santacreu ens oferien una aproximació a l'obra de Parra que el mateix compositor anava introduint, des de peces curtes inspirades en les Constel·lacions de Joan Miró a la seva celebrada òpera Les Bienveillantes o a la recent Orgia, que s'estrenarà l'abril vinent al Liceu.

Freddie de Tommaso va inaugurar ahir la 37a edició del Festival de Peralada, una edició que enguany no compta amb grans espectacles, ja que l’escenari principal està de reformes. Així, el concert del jove tenor anglo-italià va tenir lloc a l’església del Carme, indret que durant vuit dies acollirà les actuacions líriques d’aquest estiu.

"Encara està permès tenir esclaus si són presoners", diu el reputat compositor nord-americà David Lang (1957) en la presentació de Prisoner of the state, l'òpera sobre presos polítics que arriba aquest dissabte al Teatre Grec en el marc del Festival Grec de Barcelona després d'estrenar-la a Nova York i al Regne Unit. La peça de nova creació ha estat coproduïda per L'Auditori juntament amb sis prestigioses institucions internacionals: el Barbican Center de Londres, el De Doelen Concert Hall de Rotterdam, la Filharmònica de Nova York, l'Orquestra Simfònica de Bochum, el Concertgebouw de Bruges i l'Òpera de Malmö. Serà interpretada per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sota la batuta de Ludovic Morlot, que retorna amb aquesta òpera a l'escenari de Montjuïc, juntament amb el cor d'homes del Cor Jove de l'Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau de la Música. Com a solistes, la soprano Claron McFadden donarà vida al personatge de Leonora, que es fa passar per vigilant de presó per trobar-se amb el seu amor injustament empresonat, interpretat per Jarret Ott. Davóne Tines assumeix el rol de carceller i Alan Oke el de governador.

Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma. I si els banyistes no van al Liceu, el Liceu se’n va a la platja. Fa temps que els músics hi donen voltes: ¿com s’ha de fer perquè la clàssica arribi a un públic més divers? L’Auditori de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música Catalana s’han decantat per l’opció més lògica, tot i que no necessàriament òbvia: sortir de les sales de concert i portar la música on hi ha la gent. En aquest cas, la platja del Bogatell de Barcelona. Entre surfistes i venedors de cervesa ambulants, aquest dimarts al vespre l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va oferir el primer concert del cicle Clàssica a la platja, que segons la Guàrdia Urbana va atreure unes 18.000 persones. Una xifra multitudinària, gens distant de la dels macrofestivals que es fan aquest estiu arreu del territori. De fet, l’ambient distès de la platja del Bogatell —gent ballant, gent fumant, gent fent pícnics— recordava més el Cruïlla i el Canet Rock que als concerts convencionals de música clàssica. 

"Ja no em considero músic de professió ni de vocació, però volia fer una carta de comiat a aquest món". Aquesta és la motivació que ha mogut Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) a debutar com a novel·lista amb Fusta i resina, el primer llibre de la nova col·lecció Brunzits (Columna) dirigida per Juliana Canet amb l'objectiu de publicar veus joves i inquietes que "busquen el seu lloc al món".

"Espero que hàgiu afinat els instruments", deia el capità de l’avió amb què va viatjar l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu cap a París. Faltaven unes hores perquè s’estrenessin a l’Opéra Bastille amb l’obra El castell de Barbablava en versió concert amb motiu del 175è aniversari del teatre català. "Així trenquem la rutina dels assajos del dia a dia. Avui he vist cares amb més color", afirmava el Ricardo, que viatjava amb el trombó d’acompanyant. I és que l’orquestra s'ha escarrassat alternant aquests assajos amb Parsifal, de Wagner, i no s’atura: continuarà la setmana que ve amb els concerts a la Platja del Bogatell i prepara la seva participació en el Grec.

La compositora finlandesa Kaija Saariaho (Hèlsinki, 1952) ha mort als 70 anys aquest divendres al matí a casa seva, a París, on residia des del 1982. Segons ha informat la seva família en un comunicat, li havien diagnosticat un càncer cerebral incurable contra el qual havia lluitat els últims dos anys, tot i viure-ho en privat "per mantenir un estat mental positiu i centrar-se en la seva feina". Saariaho va celebrar el seu 70è aniversari al Palau de la Música el 14 d'octubre de l'any passat amb un concert de cambra que commemorava la seva trajectòria i en el qual es va poder gaudir de la seva obra, molt vinculada a la natura.

Hi ha persones a les quals desperta una enorme curiositat saber de què ha mort un veí, un conegut, un parent llunyà. Sembla que quan li són explicades les causes d’un dels fenòmens més naturals del món, que consisteix a passar de ser a no ser –que és la gran qüestió–, queden tranquil·litzades: com si fos més important una malaltia que la mort.

La soprano tarragonina Carolina Fajardo està en un bon moment de la seva encara incipient però intensa carrera. El novembre passat va debutar al Liceu, i el mateix mes d’aquest any afrontarà el seu primer paper protagonista en una òpera tan exigent com Madama Butterfly.

En una escena de la pel·lícula Tár, la directora de l'Orquestra Filharmònica de Berlín, Lydia Tár (Cate Blanchett), decideix interpretar el Concert per a violoncel en mi menor d'Edward Elgar. Just fa uns dies que una jove violoncel·lista volta per l'orquestra esperant obtenir una plaça. La noia ha robat el cor a la directora, que en comptes de confiar el concert a la violoncel·lista solista amb més experiència diu que farà audicions per triar qui l'interpreta. I passa el que es veia a venir: la jove intèrpret aconsegueix la plaça i després Lydia Tár se l'emporta de viatge a Nova York amb l'excusa que ha de presentar un llibre. Entre viatges en taxi i habitacions d'hotel, la directora insinua a la noia que vol compartir la nit amb ella.

Les comarques tarragonines només acullen el 5% dels festivals de música clàssica que es fan a Catalunya. Els compositors catalans només són presents en el 15% de les programacions. La presència de les compositores tot just arriba al 8,6% i la de les compositores catalanes al 0,5%. Aquestes són algunes de les dades, referents al 2021, de l'informe sobre la situació de la música clàssica a Catalunya elaborat pel grup de recerca Rescue, de la Universitat de Barcelona, a petició de l'Associació Catalana d'Intèrprets de Música Clàssica (ACIMC). L'estudi, dirigit per Magda Polo i Arlinda Garcia, neix amb voluntat de "continuïtat anual", tal com ha explicat aquest dimecres Lluís Rodríguez Salvà, president de l'ACIMC.

Fa més de vuitanta anys que se celebra l’anomenat Concert d'Any Nou a la magnífica sala de la Musikverein (Associació Musical), a Viena. Quan van començar ja era una cosa una mica démodée —valsos elegants i galants a les portes de la guerra mundial, i en ple règim nazi, molt amic dels austríacs—; però ara resulta d’un anacronisme colossal.