"Avui hi ha més alumnes que poden compartir aula amb companys del seu barri que en el passat". És una de les conclusions que ha posat sobre la taula aquest dijous el director de la Fundació Bofill, Ismael Palacín, en la presentació de l'estudi L'escola concertada avui. A diferència del que mostraven les dades fa només una dècada, avui, sis anys després del Pacte Nacional contra la Segregació, el sistema comença a veure una millora important, sobretot amb el canvi de paper de gran part de l'escola concertada.

El fundador del Centre Unesco de Catalunya i primer director de la Fundació Bofill, Fèlix Martí, ha mort aquest dimarts. Nascut a Barcelona el 1938, Martí va ser filòsof i professor i va estar vinculat a diverses organitzacions dedicades al treball per la pau, el diàleg, la llibertat i el respecte entre religions. La seva trajectòria va estar marcada per l'oposició democràtica al franquisme, fins al punt de ser empresonat durant un mes i mig i condemnat per haver facilitat l'edició de publicacions democràtiques.

Una de les moltes reivindicacions del sector educatiu és l’aplicació de mesures per evitar una rotació excessiva de docents que canvien d'escola. Després d'anys d'oposicions constants, de falta de docents en diverses matèries i de canvis a la borsa de docents, aquest dimarts la Fundació Bofill ha fet pública una xifra que mostra la magnitud de la inestabilitat als centres educatius catalans: la meitat dels docents dels claustres d'escoles de primària han estat substituïts en cinc anys (amb dades del 2018 al 2023).

Ser fill d'una família d'arrels immigrants representa una dificultat afegida per poder cursar una trajectòria educativa satisfactòria, amb títol de secundària i estudis postobligatoris reglats. A Catalunya, per exemple, 3 de cada 10 adolescents d'origen migrant abandonen els estudis prematurament, el triple que els joves de nacionalitat espanyola, i especialment flagrant és el cas dels alumnes del col·lectiu gitano, amb una taxa que supera el 80% d'abandonament. Unes xifres que posen de manifest com les desigualtats i les discriminacions que pateixen les persones vingudes de fora, que viuen sovint en situació de pobresa i exclusió, amb menys possibilitats d'accedir als serveis i drets bàsics, dificulten enormement el camí dels alumnes a l'escola. Miguel Jiménez, Hatim Azahri i Déguène Eufemia Seck són tres joves que han viscut aquests greuges de primera mà, però, malgrat les dificultats, han aconseguit tirar endavant: han cursat estudis universitaris i ara treballen com a activistes perquè les noves generacions de nens i nenes immigrants gaudeixin de més oportunitats.

L'educació a Catalunya no passa pel seu millor moment. Els informes i les dades dels últims anys apunten un declivi dels resultats educatius i entitats com la Fundació Bofill assenyalen que els recursos "no aconsegueixen donar resposta a les necessitats reals" del professorat i l'alumnat catalans. Amb el tancament d'any, la Bofill ha publicat l'Anuari 2024 i el presenta com "un antídot contra les visions catastrofistes" amb un seguit de propostes per ajudar a revertir la situació, com ara quatre hores setmanals d'atenció individualitzada per als alumnes amb baix rendiment i 600 tutors d'acollida nous.

A Catalunya la majoria d'investigacions pel que fa a l'abandonament escolar prematur (AEP) gairebé sempre s'han centrat a identificar el nombre d'alumnes que deixen els estudis en l'etapa d'educació obligatòria, és a dir, a l'ESO i fins als 16 anys. Ara, però, un informe de la Fundació Bofill fa una radiografia de quina és la incidència de l'abandonament escolar entre els alumnes de batxillerat i formació professional a Catalunya. L'estudi L'abandonament al batxillerat i als cicles formatius de grau mitjà indica que més de 13.000 alumnes deixen el batxillerat i els cicles formatius cada any.

Fa uns 25 anys que, alarmats per l’aparició de grups de nens dormint pels carrers de Barcelona en situació de desemparament, la Fundació Jaume Bofill (que en aquell moment dirigia Jordi Sànchez Picanyol) va convocar una colla d’experts a la masia de Can Bordoi per mirar de comprendre el fenomen dels menors que migraven sols del Marroc a Europa. La primera publicació que va sorgir d’aquells treballs la signava el constitucionalista Eliseo Aja, i deixava ben clar que el dret superior de la infància està per damunt de la llei d’estrangeria i que l’Estat té el deure i la responsabilitat d’emparar qualsevol menor sense tenir en compte el país d’origen.

És una de les preguntes que més s'ha fet en les jornades de portes obertes d'escoles i instituts que s'han celebrat les últimes setmanes: "Aquí poseu deures?" Com acostuma a passar en la majoria de debats educatius, la solució no es redueix a un simple sí o no.

Fa gairebé 20 anys que Irene Psifidou es dedica a analitzar i supervisar les estratègies educatives que s'implanten a Europa per lluitar contra l'abandonament escolar de la mà del Centre Europeu per al Desenvolupament de la Formació Professional (Cedefop). Abans va treballar a la seu del Banc Mundial a Washington DC analitzant les polítiques d'educació secundària de països en desenvolupament. Rep l'ARA pocs minuts abans de participar en les jornades Traçant camins cap al #ZeroAbandonament, de la Fundació Bofill.

Oriol Malet (Martorell, 1975) publica el còmic Ombres de colors (Comanegra), un encàrrec de la Fundació Bofill a partir del seu estudi sobre abandonament escolar. "Em van dir que fes un Malet total", diu l'il·lustrador, que s'ha fet seva la història de testimonis reals que representen els 97.000 joves que van deixar els estudis prematurament l'any passat a Catalunya, sense tenir cap més titulació més enllà de l'ESO.

Aquest dilluns s'han fet públics els resultats de les proves PIRLS que demostren que el nivell de comprensió lectora dels alumnes catalans que fan 4t de primària és un dels més baixos de tot l'Estat. De fet, Catalunya obté la puntuació més baixa entre les comunitats autònomes analitzades i només té per darrere les ciutats de Ceuta i Melilla. Però per què els alumnes catalans de 10 anys tenen un nivell més baix que els seus companys d'altres comunitats? Ho preguntem a la directora del programa de lectura per a l'èxit educatiu de la Fundació Bofill LECXIT, Marta López, i a la pedagoga i doctora en ciències de l'Educació, Anna Jolonch. La primera resposta és: "Honestament, no ho tenim clar", però de la conversa amb les dues professionals podem extreure quatre grans àmbits que poden explicar el perquè de la situació que viu Catalunya amb la comprensió lectora.

Fa molt poques setmanes el departament d'Educació va començar a compartir les dades del RALC, el registre de tots els alumnes que estan matriculats en centres educatius. Aquesta informació ha permès començar a detectar en quin punt de la vida acadèmica els alumnes deixen els estudis, ja que, fins ara, quan un alumne marxava de l'institut no es tenia constància de si es matriculava en un altre centre o abandonava del tot les aules.

Cada any més d'un 20% dels alumnes que comencen un grau mitjà de Formació Professional deixa els estudis abans d'acabar el primer curs. De fet, el curs passat el percentatge d'abandonament en la primera etapa de FP va ser quatre vegades més alt que la proporció d'alumnes que van abandonar els estudis al batxillerat (5%) o a 4t d'ESO (6,4%). La tendència s'havia reduït entre el 2017 i el 2021, quan s'havia aconseguit passar d'un 26% d'abandonament a un 21%. Però amb la sortida de la pandèmia va tornar a augmentar i el curs passat el percentatge va situar-se en el 23%.

L'endarreriment en l'aprovació d'un nou decret de concerts és una trava per lluitar contra la segregació. Així ho denuncia la Fundació Bofill en el seu últim informe, on alerta de les desigualtats que encara hi ha entre la xarxa pública i la concertada a l'hora d'aplicar mesures que equiparin els alumnes de tots els centres i de tota mena de condicions. L'entitat denuncia que, tot i que fa gairebé quatre anys que es va començar a desplegar el Pacte contra la Segregació Escolar, el decret de concerts –que aquesta setmana compleix 30 anys– és ambigu a l'hora de regular les mesures i fa que l'aplicació sigui parcial i desigual també entre els diferents tipus d'escoles concertades. "A Catalunya hi ha 730 centres d’alta complexitat i només 64 són concertats. Però fins i tot aquests no tenen un decret que reconegui el finançament que necessiten i la corresponsabilitat que estan assumint", ha criticat el director de la Fundació Bofill, Ismael Palacín.

El sistema educatiu català viu un moment de reformes "interessants" però que la comunitat educativa "no està acabant d'entendre ni d'acceptar bé". La tensió acumulada durant la gestió de la pandèmia i l'augment de les desigualtats no ho posa fàcil, i ara molts docents expressen sensacions de "malestar", "angoixa" o "incertesa". "Tenim al davant una gran paradoxa. Tenim grans eines, com el decret d'escola inclusiva o un altre contra la segregació. Tenim la FP situada com a protagonista. És a dir, comencem a tenir eines però, en canvi, no estan sent efectives i algunes fins i tot són polèmiques i controvertides", ha resumit aquest dijous el director de la Fundació Bofill, Ismael Palacín.

Catalunya és un dels set sistemes educatius de l'OCDE amb més pes de l'educació concertada: aquestes escoles, de titularitat privada però amb finançament públic, escolaritzen un terç de l'alumnat del país (i la meitat de Barcelona), però malgrat la seva importància en el sistema educatiu, es regulen pel mateix decret de fa quasi 30 anys. "És inexplicable, és un nyap. El model està caducat i costa d'entendre perquè ningú ha entrat a revisar-lo", diu el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín. L'anterior govern va anunciar un nou decret de concerts, però ha quedat en un calaix, i la Bofill ha aprofitat els llimbs actuals per denunciar que el model vigent genera desigualtats i per reclamar que la nova regulació exigeixi més corresponsabilitat, més control financer i més transparència.

El departament d'Educació incompleix el pacte que va impulsar, juntament amb el Síndic de Greuges, ara fa dos anys contra la segregació escolar, un dels principals problemes del sistema educatiu. Malgrat que l'acord deixa clar que l'administració ha de protegir els centres de complexitat, que són els que tenen una composició social més desfavorida i menys demanda, bloquejant l'arribada d'alumnes a mig curs, la Generalitat va assignar 6.101 infants a centres segregats al llarg del curs 2019-20. En concret, un de cada tres alumnes que van demanar plaça amb el curs començat (el que es coneix com a matrícula viva) va anar a parar a una escola segregada, és a dir, on ja hi havia una concentració d'alumnat estranger molt superior a la del seu entorn. L'incompliment és tan gran que el 83% d'escoles i instituts segregats a Catalunya van rebre matrícula viva, cosa que està explícitament prohibida al pacte i agreuja la situació d'aquests centres, segons ha constatat un estudi de la Fundació Bofill.

A Catalunya un de cada quatre centres rep més recursos perquè és socialment desfavorit. En total es tracta de 755 escoles o instituts de complexitat, una etiqueta amb un efecte pervers, perquè si bé és cert que els estigmatitza alhora permet a l'administració afegir més mestres o professors a la plantilla estructural d'aquests centres amb alumnes desfavorits, famílies d'origen immigrant o amb un nivell baix d'estudis. Es tracta, diuen els centres implicats i els experts, de compensacions econòmiques i de recursos que no són res més que "pedaços". És per això que la Fundació Jaume Bofill ha proposat a la Generalitat canviar el model i implementar el que anomenen un finançament per fórmula que permeti donar més recursos als centres que més ho necessitin, i fer-ho de manera estable en el temps.

L’educació és la millor inversió de futur que podem fer com a país per aconseguir una societat més igualitària i inclusiva, i una economia més productiva. A Catalunya, i a la resta de l'Estat, invertir en educació vol dir, entre altres coses, lluitar contra la segregació escolar, canviar un currículum basat en la memorització per un altre que permeti a l'alumnat adquirir les capacitats que li demanaran en el futur, o assegurar-se que la igualtat d’oportunitats comença des del bressol, amb l’educació infantil. Tot això requereix arribar a pactes, i també tenir recursos. Però hi ha un petit canvi que ens costaria molt poc, i del qual podríem treure grans beneficis: educar basant-se en la ciència.

Fa deu anys una investigació finançada pel ministeri de Ciència i Innovació va analitzar si els models pedagògics de les escoles rurals, en què les aules són multinivell i es barregen els alumnes tinguin l'edat que tinguin, són transferibles a altres tipus de centres. Les conclusions de l'estudi apuntaven que sí que era possible, tot i que amb matisos i amb algunes dificultats. Tot i això, a la pràctica la majoria de centres educatius de l'Estat segueixen separant per classes segons l'edat dels alumnes. Alguns s'han atrevit a fer el pas en plena pandèmia com a solució d'urgència per abaixar les ràtios, però, malgrat la satisfacció general, falta per veure si aquesta pràctica educativa ha arribat per quedar-se. Aquest és només un exemple de la gran desconnexió que hi ha entre la recerca en educació i l'aplicació pràctica i que més de 150 experts demanen revertir. En el manifest "Més recerca per a millor educació. Connectem la política amb les evidències" reclamen al Govern i al Parlament que del 0,27% d'inversió actual en recerca educativa es passi a l'1% del pressupost del departament d'Educació i així es pugui millorar el sistema educatiu des de l'evidència científica. És a dir, que els 14 milions d'euros en R+D en educació, una "xifra ridícula" segons els impulsors, creixin fins als 56 milions en 4 anys. Per comparar, la inversió que el departament de Salut destina a la recerca suposa el 3,2% del seu pressupost.