A la vida tot té un final. Dues de les figures més importants de la història del Girona, protagonistes de l’actual bonança esportiva que travessa l'equip, que encadena quatre temporades consecutives a la Primera Divisió i disposa d’arguments reals per lligar-ne una cinquena, acaben contracte al juny, i la seva continuïtat a Montilivi no és clara. Míchel Sánchez i Cristhian Stuani tenen noranta dies per decidir el seu futur.

Amb 20 anys, Vitor Reis (São José dos Campos, Brasil, 2006) ja ha viscut moltes més coses que les que viuran la majoria de les persones al llarg de tota la seva vida. “Amb 10 anys vaig fitxar pel Palmeiras, amb 15 vaig marxar de casa dels pares per anar a una residència amb diferents companys de l’equip i amb 16 vaig independitzar-me del tot i vaig anar a viure sol a un apartament”. La història continua amb el debut al Brasileirao amb 18 anys i el canvi de continent amb 19, després que el Manchester City es fixés en ell i hi invertís prop de 40 milions d’euros. I una cosa més, encara: fa mig any, just abans de ser cedit a Montilivi, també amb 19, es va casar. “És una sort tenir la meva dona al costat. Estic convençut que si no fos així jo no em sentiria tan bé a Girona”. Fa poc, la parella ha afegit un gos a la família.

Seguir el Girona és força entretingut. Els seus partits no tenen un guió establert: hi passa de tot. A Sevilla, en el duel que ahir es va haver d'ajornar per la borrasca Marta, ha tret un empat (1-1) que ha deixat molt mal gust de boca, perquè ha tingut la victòria a la mà diverses vegades. S'ha plantat al descompte guanyant 0-1, després de protegir el resultat com si fos un tresor i perdonar un munt d'ocasions. Però encara guanyava, fins que una relliscada d'Echeverri, al minut 92, quan tenia la pilota controlada i només l'havia d'allunyar, ha permès un golàs de Kike Salas. L'empipada ha donat pas a l'esperança, amb un penal al minut 98. Míchel ha fet entrar de pressa Stuani, que estava a la banqueta, però l'uruguaià s'ha trobat amb Vlachodimos, el gran heroi del duel.

La temporada del Girona serà llarga. Quan semblava que l'equip revifava en esperit competitiu, aquesta setmana li han recordat la seva fragilitat: dimecres va fer el ridícul i va ser eliminat de la Copa del Rei a les mans d'una Primera RFEF com l'Ourense i avui tampoc ha aixecat el cap a Elx, on ha estat torturat i humiliat, i ha tornat a oferir una imatge pobra, especialment a la porteria, en què Gazzaniga no ha estat gens afortunat (3-0). Els de Míchel, una jornada més –i ja en van catorze–, continuaran en zona de descens.

Quan va arribar al Girona, la seva filla encara no tenia el carnet de conduir, perquè era menor d’edat. Ara té 27 anys. “L’evolució de la meva vida personal ha anat de bracet amb la del club, sí. Tot ha canviat molt”, reconeix Santi Pou (Vic, 1966), integrant de l’àrea esportiva, adjunt a Quique Cárcel; del cos tècnic del primer equip, amb Míchel Sánchez, i durant una dècada cap de metodologia del planter blanc-i-vermell. “Han sigut moltes hores de pencar, però ara gaudim d’estabilitat i bonança. La família no ha tingut més remei que entendre-ho, perquè deu anys continuats treballant al Girona volen dir estar amb els professionals al matí i amb els nanos a la tarda. Però ho he fet, i ho continuo fent, amb passió”, admet.

Ha sigut quan s'ha vist amb l'aigua al coll que el Girona ha ensenyat que desitja mantenir-se a Primera, una voluntat que fins ara s'havia visualitzat amb comptagotes. Ja passa, això, que sovint no ens posem les piles fins que la necessitat ens ho exigeix. S'hi jugaven la vida, els gironins, que han derrotat l'Alabès (1-0) i surten provisionalment de la zona de descens. Els de Míchel, tal com volia el tècnic, han patit, lluitat i corregut junts. Potser no en aquest ordre ni en les mateixes quantitats, però ho han fet. La sort també ha aparegut en els moments ideals, aliada d'una victòria que prem el botó de pausa en el debat que existeix al voltant de la figura del líder de la banqueta. Míchel, de moment, no es toca.

"Em feia molta vergonya, la veritat; però per sort, no era l'únic. A tots ens en feia. Estàvem allà, palplantats en una sala, vestits amb la roba d'entrenament del Girona i un monitor ens obligava a fer moviments molt estranys. Ens miràvem els uns als altres sense entendre res. Mai no havia fet zumba, jo. Però aquell matí era el que tocava". Qui parla és Jose Martínez. Recorda aquella inesperada sessió proposada per Javier Salamero, entrenador i director esportiu, segons l'època que toqués. Per imaginar què sentien els futbolistes en aquells moments, cal conèixer el context. El 2012 l'equip era penúltim a la Segona Divisió i a sis punts de la salvació després de guanyar tan sols quatre partits de 27; i la directiva ja s'havia carregat dos entrenadors, Raül Agné i Josu Uribe.

El City Football Group, Pere Guardiola i Marcelo Claure, els que manen al Girona, han canviat la història del club. I l’han canviat per a bé. Han aconseguit que es parli de futbol i han demostrat seriositat perquè en els mals moments no només no van abandonar el vaixell com fan les rates, sinó que van multiplicar l’aposta, fent ampliacions de capital que van permetre que la pilota continués rodant. Quan es fa la fotografia completa, aquest és un capítol important que no es pot obviar, perquè si el Girona va tornar a Primera després del descens i li va tocar la loteria amb l’any de la Champions, és gràcies a fets com aquells.

"Ens hem de reunir. És urgent". Aquest correu, enviat de manera interna entre alguns treballadors del Girona la setmana passada, va provocar corredisses a Montilivi. I no n'hi ha per menys, tenint en compte la situació del primer equip a la Lliga, cuer i incapaç de guanyar en cap de les set primeres jornades. Tan sols ha esgarrapat tres empats, els dos últims de manera consecutiva. La primera conseqüència és que el futur de Míchel no és clar. De fet, fa dies que no ho és. La imatge contra l'Athletic i l'Espanyol li ha donat una mica d'oxigen, però una patacada aquest dissabte contra el València (16.15 hores, DAZN) pot deixar-lo sense feina. D'aquí les presses de l'e-mail.

A Manolo González no l’han destituït mai. Hi van estar a punt a l’Ebro, l’any 2018, però el director esportiu Ander Garitano –és qui el va recomanar a Garagarza per a l’Espanyol B– va defensar-lo davant del propietari del club aragonès. El seu primer cessament també va estar ben a prop fa nou mesos, el 23 de novembre del 2024, amb els blanc-i-blaus en zona de descens i després de la seva derrota més dura a la Lliga, el 4-1 a Montilivi: al minut 30, amb trams de possessió superiors al 90%, el Girona ja guanyava 4-0 i el públic local entonava càntics de "A Segona, a Segona", que ara recorden els aficionats periquitos a través de les xarxes veient la davallada dels de Míchel.

Ningú no s’atreveix a pronosticar una data de caducitat per a Míchel Sánchez. Quan es tempteja el seu futur, tothom va amb peus de plom. Lògic, tenint en compte el respecte i l’agraïment que hi ha cap a la persona que va aconseguir que el Girona no fos un equip més. Amb ell al comandament, els gironins han fet història. Però el futbol no té memòria i el tècnic de Vallecas viu el moment més crític a la banqueta. Ja ha superat males èpoques, amb anterioritat, però cap era tan greu com aquesta. Míchel necessita començar a sumar si no vol veure perillar el càrrec de veritat.

Quan es mira al mirall, el Girona fa una ganyota. Reconeix pocs adjectius als quals tothom feia referència no fa gaire, quan va ser estimat amb un consens absolut. El joc fluïa, els fitxatges encaixaven, ningú tenia expectatives exagerades. I va estripar la lògica. Ara, tot allò se li ha girat en contra. La plantilla es va desmuntar i, a diferència de quan els recursos eren escassos, li costa construir amb les butxaques plenes. En conseqüència, pateix. “Ja no som el Girona de fa dos anys, aquell somni ja ha passat”, recordava Míchel, que intenta fer tocar de peus a terra davant el retorn a la realitat.

El setembre del 2023, el Girona va tocar el cel a Vila-real. Dos gols de Dovbyk i Eric Garcia li donaven el primer lideratge de la seva història a Primera Divisió. Míchel Sánchez flotava, l’equip feia goig i el club apareixia a cada racó del planeta, meravellat amb el joc d’un conjunt que el madrileny havia rescatat de Segona per conduir-lo fins a la Champions League. Gairebé dos anys després, el mateix escenari va ser testimoni d’una caiguda que portarà cua. Els gironins, amb l’equip completament desfet, les estrelles traspassades i els nouvinguts gens adaptats, no van ni competir (5-0) i ocupen l’últim lloc de la Lliga. “És el meu pitjor moment com a entrenador del Girona”, va assegurar Míchel, que després d’unes setmanes irreconeixible en les seves declaracions va deixar les maneres de banda, va agafar la metralleta i va començar a disparar contra els jugadors i el club.

Tothom mirava al cel, espantat per la calorada que faria a Montilivi, i tothom va deixar de mirar a la gespa, on hi ha el veritable problema d'un Girona que va començar la Lliga de manera fosca, golejat sense ni tenir temps de pronunciar paraula. Els gironins, amb tots els reforços dividits entre la banqueta i la llotja presidencial, van dimitir en una primera meitat condicionada per les errades del porter Paulo Gazzaniga, que va regalar un gol i va ser expulsat per fer un penal. Amb les butxaques buides d'arguments i sense xutar a porteria, el 0-3 del Rayo Vallecano va ser curt. L'orgull de l'únic gironí, Joel Roca, va permetre retallar les diferències (1-3), però si no arriben fitxatges importants, costarà recuperar l'alegria.

La Lliga arrenca aquest divendres amb un Girona-Rayo Vallecano a Montilivi (19 hores, Movistar LaLiga). L'equip de Míchel arriba a l'inici del campionat amb molts fronts oberts i un munt d'enigmes per resoldre, tant pel que fa a la part esportiva com a la social. Per què no ha invertit cap euro en fitxatges? Quants jugadors falten per arribar? I per sortir? Com és que la gran venda que necessita encara no s'ha produït? L'equip aconseguirà competir amb continuïtat, a diferència de l'any passat? I del projecte del nou estadi, se'n sap alguna cosa? Preguntes sense resposta quan falten poques hores perquè la pilota torni a rodar en competició oficial i quan d'aquí a una mica més de dues setmanes es tanca el mercat.

Dos mesos després d'acabar el campionat de Lliga, el Girona encara no ha presentat cap fitxatge i és, juntament amb la Reial Societat, un dels dos equips que no s'han reforçat durant l'estiu. Les opinions sobre el tema comencen a anar a la baixa: dels vuit o dotze noms de mitjana que proclamava el director esportiu, Quique Cárcel, el 3 de juny, a la frase de Míchel Sánchez tot just acabar la final que va coronar-lo campió de Catalunya: "Hem de pensar en l'economia del club". Una sentència esfereïdora que amaga alguns problemes.

Cristian Portugués, Portu, al costat de Cristhian Stuani, ha estat l'heroi de la permanència del Girona a Primera Divisió. El murcià ha sacsejat l’atac blanc-i-vermell en les últimes setmanes: a Leganés va donar una assistència i va provocar una expulsió, contra el Mallorca va fabricar la jugada del gol, a Valladolid en va fer un –anul·lat– abans que l'uruguaià posés la cirereta en un tram final d'infart que l'equip, amb coratge i determinació, va gestionar amb habilitat, i a Sant Sebastià –amb els deures fets– va marcar més d'un any després de l'última vegada. El destí de Portu i el del Girona, però, podien haver sigut molt diferents.

Tot just eren quarts d’onze del matí quan Míchel ha aparegut als camps d’entrenament que el Girona té a Vilablareix. Feia estona que hi era, treballant al seu despatx, ja amb l’alta mèdica a la butxaca. Cada segon és or, en aquest tram final de campionat. Després de l’ensurt del dijous, en què va ser hospitalitzat d’urgència, per una “trombosi venosa profunda a la cama esquerra”, el tècnic prepara la final d’aquest dimarts a Valladolid (19 hores, Movistar LaLiga).

Míchel Sánchez, entrenador del Girona, ha estat hospitalitzat per un problema de salut i està en observació mèdica per precaució, segons ha informat el club català aquest divendres a través d'un comunicat. Per aquest motiu, no podrà asseure's a la banqueta aquest dissabte en el partit a Montilivi contra el Vila-real (18.30 h, DAZN).

No cal ser un gran entès per saber que si el Girona vol tenir opcions de mantenir-se a Primera Divisió, ha de jugar les sis finals que li queden amb jugadors que sentin la samarreta com a pròpia. A aquestes altures, ja s'ha comprovat que cap dels fitxatges serà la solució i que la planificació de la plantilla no va ser la correcta. No cal insistir-hi més. Ja en el duel a Leganés, cal posar Portu, Stuani i nou més. Futbolistes que asseguren sentiment i rendiment, perquè només cal veure el que generen cada vegada que trepitgen el terreny de joc. Transmeten esperança. Al seu costat, es pot somiar.