S’exhaureixi o no la legislatura, la política espanyola ja viu a l’expectativa de les pròximes legislatives. Reflexiono sobre dos aspectes relacionats que les condicionaran en un grau màxim: l’auge –o no– de Vox, i la vigència de la qüestió catalana en el debat general espanyol.

El sistema polític espanyol té plom a les ales. S’enfronta a una amenaça molt seriosa. No és la primera vegada que succeeix, però ara presenta un potencial més amenaçador. Durant la Transició, els hereus del franquisme i els representants de les forces democràtiques van bastir braç a braç un model que afavoria l’alternança entre dos grans partits. Aquest model, que evoca l’esquema de torns decimonònic, buscava preservar l’estabilitat, la principal preocupació en aquells anys incerts. Hi hauria, van planejar, una gran opció de centredreta i una altra de centreesquerra. El primer partit va acabar sent l’actual PP —després que la UCD saltés pels aires—; el segon, el PSOE. Per aquest motiu, a ulls d’alguns, la Transició culmina precisament amb la victòria de Felipe González el 1982. Se n’ha dit, d’aquest sistema, “bipartidisme imperfecte”.

La política és la lluita pel poder. I en democràcia es regeix pel principi de la meitat més u que dona la majoria parlamentària. És l’escenificació civilitzada del que en dèiem la lluita de classes, amb l’esquema dreta/esquerra com a eix del sistema, sovint amb una tendència a la caricatura, a la satanització de l’adversari, i amb una oratòria que es belluga a partir de la lògica del nosaltres i els altres, per fer del rival un enemic. Una brega per sobre de les idees, les propostes i les decisions que sovint, a cada bàndol, deriva en expressions més pròpies de la psicopatologia de les petites diferències.

S’acaba un any i n’encetem un altre. Són moments, tant en el pla personal com en el col·lectiu, de fer balanç i de formular nous propòsits. Per al nostre país, Catalunya, el 2025 ofereix un balanç ambivalent. Alguns aspectes són clarament positius, d’altres no ho són tant, i n’hi ha de francament adversos.

Com és la vida, sobretot, com és la vida política. Feia anys que els independentistes deien que els jutges fan política. (Tenien motius: “¡A por ellos!” i “El que pueda hacer, que haga”.) Després ho va dir Pablo Iglesias per la part que li tocava. Però és que ahir a la nit ho va dir en directe, per la televisió pública espanyola, el president del govern espanyol. A Pedro Sánchez li van preguntar per les causes judicials obertes a la seva dona i al seu germà. I va contestar això:

El govern espanyol treu la pols a la llei de secrets oficials que havia caigut amb l'avançament de les eleccions generals el 2023. El consell de ministres ha aprovat en segona volta la norma, que ara fa el salt al Congrés dels Diputats, on començarà la seva tramitació parlamentària. Es tracta de la norma que ha de permetre desclassificar els documents que estaven fins ara protegits per la llei de secrets franquista, que encara continuava en vigor des de l'any 1968. "[Amb la llei] Donem resposta a una de les recomanacions sistemàtiques de la Comissió Europea pel que fa a l'estat de dret a Espanya [...] La nova llei compleix amb els estàndards europeus i substitueix una norma preconstitucional que ens homologa a les democràcies avançades", ha defensat el ministre de Justícia, Presidència i relacions amb les Corts, Félix Bolaños, en roda de premsa després del consell de ministres.

Koldo-Ábalos-Cerdán. I la Guàrdia Civil entrant a Ferraz 33 anys després. Ha tornat a passar –el mateix de sempre, caldria dir–. Quan tornar al passat sempre és regressiu, involutiu, depressiu. I això que la novetat és que no n’hi ha cap. I l’única sorpresa no és pas que torni a passar sinó que torni a passar, immutablement, de la mateixa forma, sense cap canvi i en la versió matussera més barroera –diners bruts i ministeris, enregistraments i sobres, prostitutes i constructores–. Sense cap sofisticació afegida. La fossa sèptica del trinco-trinco i avall. El mateix de sempre. Però l'any 25 del segle XXI. És a dir, que passa quan volíem creure que de la dècada anterior, l'ominosa dècada de la metàstasi de les corrupcions –1.611 casos de corrupció l’any 2014, 305 dels quals macrosumaris–, n’havíem après alguna cosa, s’havien establert tallafocs sòlids i ens havíem conjurat a un particular mai més perquè mai més passés. I no. Ja ho veuen. Sant tornem-hi. El mateix. Al cap del carrer. Tan gran el cràter del forat negre com denses la frustració, la impotència i la devastació democràtica. 

Fabulem una mica?

La presidència de Trump és un factor pertorbador per a tots els processos de formació de governs en el món. Especialment a Europa, objecte d’una forta hostilitat per part de Trump que, per raó de la guerra d’Ucraïna, esdevé molt rellevant.

Quan el govern anuncia ajudes per als llogaters, però la solució són 200 € que aniran a la butxaca del teu arrendatari: you have been psoed. Quan votes per reeditar el govern més progressista de la història, però anuncia propostes liberals com la baixa laboral flexible: you have been psoed. Aquest mem, en aquest cas una crítica satírica a les accions del PSOE, s'ha fet tan popular a les xarxes que és difícil no trobar-se'l a cada anunci que fan els socialistes. En els últims anys els mems han aflorat com a eina de comunicació política, ja que, tot i ser “elements aparentment senzills”, “condensen informació per fer-la atractiva”, explica a l’ARA Teresa Piñeiro, investigadora en comunicació a la Universitat de la Corunya.

Que abaixin el to. Això és el que el rei Felip VI ha demanat als partits polítics espanyols durant el seu tradicional missatge de la nit de Nadal. "És necessari que el debat polític, legítim, però sovint eixordador, no impedeixi escoltar una demanda encara més clamorosa: una demanda de serenitat", ha dit el monarca. En un context en què la trifurca política, sobretot entre el govern espanyol i l'oposició, i la dificultat per arribar a grans consensos són el pa de cada dia al Congrés dels Diputats, Felip VI ha posat d'exemple l'acord del gener passat a la cambra baixa espanyola, i en què només Vox es va abstenir, per eliminar el terme disminuïts de la Constitució i adoptar persones amb discapacitat per ajustar-se a la convenció de les Nacions Unides. "No podem permetre que la discòrdia es converteixi en un constant soroll de fons que impedeix sentir l'autèntic pols de la ciutadania", ha reiterat el monarca.

La política madrilenya necessita esvalotar-se constantment i aquesta setmana ho fa a compte de la gravació de la declaració de Pedro Sánchez davant del jutge Peinado (que investiga la seva dona, Begoña Gómez), el 30 de juliol a la Moncloa. El mateix jutge Peinado va distribuir dilluns còpies de l'àudio de la declaració a la Fiscalia, als advocats de Begoña Gómez i a l'acusació popular, representada per Vox, Hazte Oír i altres entitats de l'extrema dreta espanyola, a les quals els va faltar temps per filtrar la gravació. Que l'extrema dreta exerceixi l'acusació popular és una lletja pràctica que va ser oficialitzada al judici del Procés, i que s'ha convertit en habitual en els processos oberts per la justícia justiciera, la que vetlla per defensar la unitat d'Espanya.

Encara que la motivació última resulti impenetrable i només l'interessat en tingui la resposta, el fet és que l'episodi de la carta de Pedro Sánchez ha suposat un fort canvi de direcció de la legislatura. Fins a la publicació de la carta, l'amnistia ho omplia tot. De cop, la conversa ha canviat i ens trobem tots discutint sobre democràcia, boles, clavegueres, màquines de fer fang i crispació.

Els que critiquen Pedro Sánchez per fer comèdia envegen, no gaire secretament, la seva habilitat per fer comèdia. S'ha dit ja a bastament, però aquest episodi dels cinc dies, en què ha dominat absolutament tota l'escena i tot el debat polític sense fer res més que mantenir-se absent, seria un guió magistral en qualsevol ficció sobre política. Pedro Sánchez és un deixeble avantatjat de Netflix. O tal vegada, sent el president d'Espanya, de Flix Olé. En l'era dels egos hipertrofiats ha aconseguit situar el seu ego com a únic tema i argument de la vida col·lectiva i ho ha aprofitat per denunciar que vivim envoltats d'un excés de renou i fúria. Naturalment, els egos que se senten desbordats per la jugada del president espanyol no l'hi perdonaran mai, que vol dir fins al següent episodi sensacional. Els comportaments que s'han vist en els dies anteriors, i també en els moments posteriors a l'anunci de la decisió de Sánchez, han evidenciat millor que mai el profund infantilisme, en el pitjor sentit de la paraula, que envaeix tant la política com la ciutadania: rebequeries, petarrells, gesticulacions, les inevitables comparacions amb el futbol i el repertori de criaturades amb què hem de conviure dia sí i dia també. Cesarisme, messianisme, providencialisme: no hi juguen tots? A la política espanyola i a la catalana. La diferència, si de cas, és que Sánchez hi juga millor.

En aquesta fase de la vida política espanyola, Madrid no és una festa. Demano excuses a Ernest Hemingway per jugar amb el títol d'una de les seves obres més famoses, però em va molt bé perquè aquests dies –i no em refereixo només a la Setmana Santa– la capital d'Espanya bull com una olla de pressió, amb lluites pel poder per tot arreu. La convocatòria anticipada d'eleccions a Catalunya no ha fet sinó augmentar aquest clima i tots juguen a treure'n benefici. Un cop més tenim posat els focus al clatell, per veure cap a on tirem. Que en aquesta legislatura hi ha una cruenta batalla campal entre el govern i el PP, ja ho sabem prou. Però l'enfrontament entre els dos grans partits estatals torna a tenir en la carpeta de Catalunya un factor d'estímul especial. En aquest ambient, els socialistes se senten obligats a agafar distància respecte dels seus socis, en particular dels partits independentistes, mentre que el PP juga a atiar el foc tant com pot. Confirmant Alejandro Fernández com a cap de llista a les catalanes –un part “delicat”, va dir el designat–, el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, ha sintetitzat la situació afirmant que si després del 12 de maig no governen les forces sobiranistes, s'ha acabat Pedro Sánchez. És una d'aquelles afirmacions que es formulen a la frontera entre els desitjos i la realitat.

Aquest dilluns, quan varen aparèixer publicades les noves informacions sobre l'operació Catalunya que demostren la implicació directa de Mariano Rajoy en l'escàndol, l'actual president espanyol, Pedro Sánchez, es va exclamar, en una entrevista a la SER, que es tractava d'uns fets d'una gravetat extrema, literalment “sense parió en les democràcies conegudes”, i reclamava arribar “fins al final” en l'aclariment de responsabilitats. El final d'una vulneració de l'estat de dret com aquesta, en què el govern utilitza els poders de l'estat per destruir un adversari polític, és de doble naturalesa: polític i legal. Hi ha unes responsabilitats a dirimir al Congrés de Diputats, i després unes altres, encara, davant dels tribunals.

L’article que fa quinze dies vaig publicar en aquestes pàgines tenia per tema presentar normes sobre el comportament parlamentari que són ara indicades per als partits que en termes generals donen suport al govern espanyol i que pretenen, és de suposar, articular una política sostenible, la qual cosa –donat el tarannà actual de PP i Vox– vol dir una política que sigui compatible amb evitar una majoria absoluta d'aquests dos partits a les legislatives que vindran dintre d’uns anys. Proposava dues normes: fer polítiques de centre i no fer guirigall parlamentari. Per a això darrer recomanava dues regles: negociar i pactar abans de tramitar lleis al Congrés i evitar la geometria variable, és a dir, per part del PSOE no cercar l’ajut del PP i per part de la resta no votar mocions del PP o Vox.

Fa unes setmanes, a la seu del Foment del Treball Nacional, es va presentar el llibre que el Cercle d’Economia ha dedicat a un dels seus fundadors i soci número 1, l’empresari Joan Mas Cantí, personatge decisiu en l’articulació política d’un sector important de la burgesia del país. Amb una envejable vitalitat als 94 anys, Mas Cantí va assistir complagut a una mena de funeral en vida, on va rebre els elogis que sens dubte s’ha guanyat amb escreix i que de ben poc li serviran el dia del seu comiat. Home de centre, provinent d’una família d’industrials de dretes, llest i pragmàtic, Mas Cantí va provar de fer-se seves totes les etiquetes, menys la de “separatista”: es va declarar catalanista, nacionalista, sobiranista i unionista (“de la Unió Europea”, va precisar), així com liberal, conservador i progressista (“l’empresa és el progrés”, va subratllar). Ingredients tots ells servits amb moderació: com va explicar al final de l’acte l’advocat Carlos Cuatrecasas, un dia que l’esperaven a una reunió més o menys clandestina i en Mas Cantí no arribava, en Fabián Estapé va ironitzar: “El deuen haver detingut per moderat”.

La llarga ressaca dels fets del 2017 ha acabat conduint a una etapa nova que demana serenitat. Si hi ha un principi de la política és no perdre mai la consciència dels límits. Saber a cada moment fins on es poden forçar les coses. I encertar els instants d’oportunitat. Aquell octubre no es va voler reconèixer que no tot era possible. I va acabar com tots sabem.

La darrera proposta constitucionalista del PP consisteix en una esmena a la totalitat de la llei d'amnistia, que serà el papus contra el qual els patriotes espanyolistes projectaran, en els propers mesos, odis i entusiasmes. L'esmena es presenta com una mesura dissuasòria contra allò que el PP anomena “deslleialtat constitucional”, i inclou dues propostes cridaneres: la il·legalització tant dels referèndums d'autodeterminació com de les declaracions d'independència, i la dissolució dels partits i/o organitzacions que els promoguin. Diversos juristes (progressistes, d'acord) alerten que es torna a tractar d'una proposta involucionista, i que, en concret, la idea de dissoldre partits polítics entra en un terreny altament fangós i dubtosament democràtic. En realitat, es tracta d'un clàssic de l'arsenal retòric de la dreta: enduriment del Codi Penal contra allò que no els agrada. En aquest cas, per partida doble: d'una banda, es tractaria de recuperar (ampliat, i rebatejat com a deslleialtat constitucional) el delicte de sedició. I de l'altra, el que es proposa torna a anar en la línia de la llei de partits de l'època Aznar: lleis fetes a mida per deixar fora de la llei l'adversari a qui es vol impedir que pugui participar en el debat públic. En aquell moment es tractava de l'esquerra abertzale, ara de l'independentisme català.