30/12/2023

Fer i no fer

3 min
Vista de l'hemicicle del congrés dels diputats des d'on parlen els diputats

Un article de final d’any pot fer balanç del que acaba o mirar cap al que comença. Aquest serà d'aquesta segona mena.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’evolució de la política espanyola –que serà el tema d’avui– dependrà de factors externs i interns.

D’entre els externs, un de crucial serà si l'onada de l'extrema dreta mundial es troba en fase expansiva o recessiva. Ho sabrem segur al mes de novembre amb el resultat de les eleccions nord-americanes. Si el candidat republicà –que tot indica que serà Trump– és elegit, l’efecte d’estimulació sobre tota l'extrema dreta mundial serà considerable i és de preveure que també ho serà el d’arrossegament sobre la dreta més clàssica. Confiem que no passi i que aquestes eleccions signifiquin el trencament de l'onada. Però la moneda és a l’aire.

El cert és que, malauradament, encara que els factors externs poden afegir o treure vent a les veles de l’extrema dreta espanyola, aquesta, i la dreta clàssica, tenen una dinàmica interna que les està portant cap a la radicalització. No necessiten gaire vent extern. Em temo, doncs, que, passi el que passi a l’àmbit internacional, la nostra dreta no s’haurà reformat abans de les pròximes eleccions legislatives, dintre de gairebé quatre anys. I que des de Catalunya, i diria que des de l’esquerra espanyola, no hi ha res políticament més important que procurar que la coalició PP-Vox no tingui majoria absoluta quan el moment arribi. És a dir, cal aprofundir l’atractiu i l’estabilitat de la coalició de la investidura. La diversitat ideològica no fa possible, de moment, una coalició real de govern, però seria recomanable aconseguir que a la pràctica la coalició funcionés com si ho fos de facto. Com? Doncs fent i no fent.

Fent. L’objectiu de ser atractiu demana una política amb contingut que pugui ser presentada raonablement com de centre, és a dir, acceptable per al 2% o 3% dels votants que decidiran el govern que surti de les eleccions. En un govern de coalició no cal que tots els seus components, inclosos els grans, manifestin entusiasme per cada mesura de govern. N'hi ha prou, com ha estat el cas de l'amnistia, que no sigui una línia vermella profunda per a cap d’ells. Resoldre l’equació que produeixi un bon programa de govern no serà fàcil, però no és impossible. Si penso en els partits catalans, aquest plantejament dona força marge per impulsar mesures sobre l’economia, les infraestructures o la llengua. No tant, més enllà de l’amnistia, per a grans iniciatives polítiques. Si penso en l’esquerra del PSOE –que ja forma part del govern– hi veig, de moment, prou pragmatisme i lucidesa per fer-ho possible. Amb l’excepció dels 5 diputats de Podem, que, estrictament parlant, no són imprescindibles.

No fent. Perquè un govern de facto de coalició renovi mandat, no és suficient que practiqui una política acceptable per a una majoria. També és necessari que la seva estabilitat sigui creïble. Si no, l'electorat de centre es pot deixar seduir per cants de sirena de la coalició PP-Vox. I això ens porta al que no s’ha de fer: induir desori i guirigall parlamentari, l’escenari de somni de PP-Vox. L’acció política s’ha de discutir i consensuar entre els membres de la coalició de facto i, una vegada acordada, es tramita el que calgui al Congrés dels Diputats. I és lògic que llavors tots els grups s’apuntin els mèrits que els corresponguin. Observeu que, en principi, aquesta metodologia elimina l'opció de la geometria variable, a favor o en contra del govern. Té dues implicacions gens trivials per als membres de la coalició de facto, els quals s’haurien d’abstenir de:

- Presentar iniciatives unilateralment. I això val tant per al PSOE, amb 120 diputats, com per al BNG, amb 1. En particular, el PSOE s’hauria de cuidar de presentar iniciatives que només poguessin aspirar a passar amb el suport del PP.

- Donar suport a iniciatives no presentades des del govern. Per exemple: entenc que, amb iniciativa des del Senat, el PP està intentant construir una majoria –amb Vox, Junts i el PNB– per suprimir l’impost de successions, una harmonització a la baixa. Junts i PNB no haurien de caure en la trampa. Una altra cosa és que també suggerissin al PSOE que el govern presentés una llei que harmonitzés l’impost establint uns mínims a tot l’Estat.

Ni el fer ni el no fer seran perfectes. Però estic convençut que, com més lluny quedem de la perfecció, més probable és que la coalició PP-Vox guanyi amb un programa maximalista. Una perspectiva ben fosca que no ens mereixem.

Tinguem un bon any.

Andreu Mas-Colell és economista (UPF i BSE)
stats