El més difícil per a la Unió Europea és fer coincidir sempre el que diu amb el que fa. Un dia s’apunta a la fermesa discursiva que assegura que ha arribat “l’hora d’una Europa forta”, com anunciaven grandiloqüentment Emmanuel Macron i Friedrich Merz divendres passat a la Conferència de Seguretat de Múnic, i tot seguit es posa dempeus per aplaudir el discurs del secretari d’Estat nord-americà, Marco Rubio, i la seva visió d’un món imperial, que ni tan sols es va molestar en esmentar la Unió Europea.

No és cap novetat que Bruce Springsteen condemni públicament les polítiques de Donald Trump. Ara ha fet un pas més i ha publicat la cançó Streets of Minneapolis, amb la qual expressa indignació, ràbia i dignitat. "Recordarem el nom dels que van morir als carrers de Minneapolis", canta com a homenatge a Alex Pretti i Renee Good, les dues persones assassinades a trets per agents del Servei d'Immigració i Control de Duanes dels Estats Units (ICE), "l'exèrcit privat del rei Trump", tal com els descriu Sprinsgteen a la cançó.

L'últim llibre de Rob Riemen (Països Baixos, 1962) està ple de grans noms de la història del pensament. Hi apareixen George Orwell, Simone Weil o Thomas Mann, però no ho fan en grans textos feixucs sobre filosofia, sinó a través d'una sèrie d'històries que recorden més aviat la tradició oral, contes que pares, avis i professors ens poden haver explicat des de petits. A través d'ells, Riemen reivindica l'humanisme, la cultura clàssica europea i la paraula per combatre el feixisme. La paraula vencedora de la mort (Arcàdia) és, en les seves pròpies paraules, un assaig per entendre el que és la veritable grandesa.

L'assassinat de l'influencer pro Trump Charlie Kirk –aviso que l'article no se centra en aquest fet concret– ha provocat que les expressions "guerra cultural" i "guerra ideològica" s'empressin indistintament, tant als mitjans com en altres contextos. Volen dir el mateix? És obvi que es tracta de termes emparentats, però això no significa que siguin intercanviables en un sentit estricte. Aquesta juxtaposició pot semblar poc important, però, en realitat, acaba portant a anàlisis confuses. Tot i que, al meu modest entendre, el concepte de "guerra cultural" ja està prefigurat entre línies al primer volum de La decadència d'Occident (1918) d'Oswald Spengler, l'expressió "culture wars" la popularitza el sociòleg James Davison Hunter el 1991. Convé parar esment en la data: a començaments dels noranta, un cop desmantellat oprobiosament el socialisme real, era molt difícil parlar de confrontacions ideològiques: defensar les bondats de Ceaucescu o d'Enver Hoxha resultava molt, molt complicat. Allò implicava, doncs, que el xoc dialèctic anés en una altra direcció. Als Estats Units, els intel·lectuals republicans i els demòcrates van començar a barallar-se per altres coses. Amb el pas del temps, Steve Bannon, assessor de Donald Trump, va dir que el que estava en joc no era el capitalisme o coses per l'estil, sinó "l'ànima d'Amèrica", és a dir, els seus valors en temes com la família, l'avortament, etc. Tot plegat té a veure, doncs, amb la identitat nacional, la pràctica de la religió o el gènere. Les tradicionals guerres ideològiques del segle XX, en canvi, estaven centrades sobretot en la noció de sistema polític i en l'economia. El tema de la transsexualitat, per exemple, que avui és fonamental en el si de les guerres culturals, no s'esgrimia com a casus belli durant la Guerra Freda, i aquest és només un exemple, entre molts d'altres.

Aquest dilluns el president dels Estats Units, Donald Trump, ha presentat una demanda contra el New York Times, quatre dels seus reporters i l'editorial Penguin Random House d'almenys 15.000 milions de dòlars, al·legant difamacions i calúmnies. Segons un document judicial presentat a Florida, el president assegura que els denunciats li haurien causat danys a la reputació. Concretament, la demanda de Trump cita una sèrie d'articles del diari novaiorquès, com ara un editorial previ a les eleccions presidencials del 2024 en què s'assegurava que no era apte per al càrrec. També menciona un llibre publicat per l'editorial el 2024 titulat Lucky loser: how Donald Trump squandered his father's fortune and created the illusion of success [Perdedor afortunat: com Donald Trump ha malgastat la fortuna del seu pare i ha creat la il·lusió de l'èxit].

Llegim a l'ARA que El gran guerrero (Chief of war), de Jason Momoa, serà la primera sèrie comercial “parlada en gran part en hawaià”, cosa que, llegim també, “ha indignat els sectors trumpistes”. A l’article ens expliquen que aquesta llengua, actualment cooficial (i aquí ja sabem de què va, això de ser llengua cooficial) va estar prohibida des de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX (i aquí ja sabem de què va, també, això de ser llengua prohibida).

Els moments que vivim a escala mundial i singularment a Europa són un repte difícil, però també podrien suposar una oportunitat per a moltes coses, tant en l'àmbit internacional com a l'interior d'Espanya. En l'àmbit europeu s'ha començat a reaccionar aplicant un principi que ha estat molt mencionat aquí durant els últims dos anys. És allò de “fer de la necessitat virtut”. Però en relació a la política espanyola no hi ha signes de canvi. Més aviat al contrari. Es repeteixen els esquemes més clàssics i els tics i comportaments més arrelats, amb exhibició del que podríem anomenar els prejudicis de tota la vida. Ho dic singularment per les reaccions a l'acord entre el govern i Junts en matèria de delegació de competències sobre la immigració, que ha pres el primer lloc de l'activitat política interna i ha deixat temporalment enrere la discussió sobre les propostes relatives al finançament autonòmic i el deute de les comunitats. Diuen que Espanya ha tornat a trencar-se dramàticament per culpa d'aquestes iniciatives, en un debat en què les conclusions anticipades substitueixen l'anàlisi del resultat d'una llarga negociació. És un malbaratament d'energies que donada la realitat circumdant s'està convertint en una pèrdua de temps i un mecanisme per vehicular frustracions i venjances entre partits.

L’atac brutal que té en marxa la nova administració Trump i els seus aliats de la tecnooligarquia contra tot el que sona a públic és tan exagerat que ens pot semblar simplement estrambòtic, i com a tal passar a formar part del que anem comentant amb els companys de feina i els amics i amigues quan tenim una estona. Però la cosa és molt més seriosa, ja que quan s’ataca la despesa pública, els servidors públics, els impostos i tots els anomenats “xiringuitos“ institucionals, darrere seu hi ha polítiques i serveis públics essencials per a una gran part de la població. Per altra banda, no és només una excentricitat més de la nova era trumpiana, sinó que a Europa (i a Catalunya) hi ha molts partidaris d’aplicar la mateixa lògica a un sector públic al qual acusen de malbaratar recursos, de preocupar-se només dels que s’aprofiten del sistema i d’haver crescut de manera desmesurada.

L’evolució a curt termini –un any?– de la relació transatlàntica és incerta. Tant si ho mirem des d’Europa –avui diumenge veurem si les eleccions alemanyes donen esperança a la formació d’un lideratge europeu mínimament fort– com si ho fem des dels EUA, que, penso, serà el factor més decisiu. En mode optimista, no excloc que el trumpisme, americà o europeu, comenci a ser víctima de les seves contradiccions.

L'exjugador de la NFL i escriptor nord-americà Chris Kluwe ha estat detingut a Califòrnia després de pronunciar un discurs contra el trumpisme en una assemblea municipal. Durant la seva intervenció al consell de Huntington Beach, Kluwe ha protestat contra la decisió de la ciutat de col·locar una placa a la biblioteca de la localitat que contenia l'acrònim MAGA. Així és com s'abrevia l'eslògan del president Donald Trump, Make America Great Again, que és també un moviment que li dona suport. L'exesportista ha dit, en concret, sobre MAGA: "És bàsicament un moviment nazi".

Woke ha esdevingut l’insult preferit de les noves dretes extremes, de Trump a Ayuso. Si et preocupen les desigualtats socials i les discriminacions per motius identitaris –sexistes, racials, lingüístics o el que sigui–, ja has begut oli. Ets woke, un ingenu, un pària a qui t’han menjat el coco uns radicals comunistes i que no sap de què va la vida. La vida va de sortir-se’n, de poder, de la llibertat per fer el que et doni la gana. Els pobres s’han d’espavilar i els diferents, començant pels immigrants, només han vingut a tocar els daixonsis i aprofitar-se del nostre bonisme. Quina és aquesta mandanga de preocupar-se tot el dia per les minories? I les majories, què? I els normals, què?

L'última exhibició d’estupidesa de Donald Trump –la reconstrucció de Gaza com a “nova Riviera” d’Orient Mitjà, prèvia deportació dels palestins que encara hi sobreviuen– demostra que ens espera un quadrienni en què el món es mourà perillosament de la farsa al pànic, de la paròdia a l’estupefacció. Perquè el deliri del president taronja inevitablement porta a la sàtira, però la seva condició de líder de la principal potència d’Occident (botó nuclear inclòs) congela automàticament tots els somriures burletes. Trump no és només un pallasso, no és només el símptoma màxim de la degradació de la democràcia liberal. És, sobretot, un perill per al planeta. Qualsevol previsió sobre el seu capteniment és inútil. Cap temor no és prou injustificat, perquè a més de ser un polític ultradretà, Trump és un narcisista que sembla necessitar atenció pública constant, i això el fa especialment procliu als cops d’efecte, les declaracions esbojarrades i una presa de decisions capriciosa i arriscada.

Donald Trump ha estrenat el segon mandat insistint en la seva intenció de recuperar el control del canal de Panamà, i ha amenaçat fins i tot amb una intervenció militar sobre el pas que uneix els oceans Atlàntic i Pacífic i pel qual circula el 5 % del comerç mundial (14.000 vaixells cada any). La justificació del mandatari és posar fre al seu gran rival econòmic: la Xina, el país a qui acusa sense proves de controlar el Canal. “No el vam donar a la Xina. El vam donar a Panamà”, va deixar anar el president. “Hem estat molt maltractats per aquest imprudent regal que mai no havíem d'haver lliurat i la promesa de Panamà s'ha trencat. Els vaixells nord-americans estan sobrecarregats amb tarifes i no els tracten de manera justa”, va denunciar Trump.

Una cadira seria menys cadira sense la paraula cadira. Què vol dir la paraula trumpisme? El nom mai no fa exactament la cosa. Però sense llenguatge no aniríem enlloc. Som paraules o les paraules ens fan ser. En filosofia, ja fa temps que es va produir l’anomenat gir lingüístic amb Saussure i sobretot Wittgenstein. Les maneres com ens referim a un fet, una cosa, una realitat o una idea són decisives per entendre-les i acaben conformant-les.

Mentre a tot el món estem expectants per saber com ens impactarà la presidència de Trump (si és que abans no ens impacta un míssil rus), continuem preguntant-nos com un tipus així (colpista, racista i mentider) ha pogut tornar a guanyar.

“No hauria de ser una gran sorpresa que un Partit Demòcrata que ha abandonat la gent de classe treballadora es trobi ara que la classe treballadora l’ha abandonat a ell. Mentre el lideratge del partit continuï defensant l’statu quo, el poble americà estarà enfadat i voldrà canvi. I tindrà raó”. Firmat: Bernie Sanders, el senador de Vermont més a l’esquerra de tot l’arc parlamentari.

Dimarts que ve és el Dia Mundial de la Conscienciació dels Tsunamis, instaurat el 2015 a instàncies del Japó arran del terratrèmol del 26 de desembre del 2004 a l’Oceà Índic, que va provocar 230.000 morts i va afectar catorze països. D’això fa vint anys, dues dècades marcades per l’augment dels fenòmens naturals extrems.

La calor que fa aquests dies a Washington és quasi tan sufocant com les preocupacions entorn de la salut del president i que han dividit el Partit Demòcrata. Amb màximes que arriben als 36 graus (i mínimes que no baixen dels 25), Joe Biden haurà de rendir al cent per cent per convèncer el país (i els seus propis congressistes) que als seus 81 anys està capacitat per seguir en la cursa presidencial. Per sort per a ell –i per a la resta de líders i assistents–, totes les compareixences que protagonitzarà el president al llarg d'aquests dies se celebraran a l'auditori Andrew W Mellon amb els sistemes d'aire condicionat funcionant a tota màquina.

S'ha Acabat la Festa d'Alvise Pérez ha aconseguit el 4,59% dels vots (2,81% a Catalunya), és a dir, més de 800.000 vots, que es tradueixen en tres escons, pràcticament igualant Sumar (4,65%). Aquest resultat ha frenat l'ascens de Vox sobretot a la Comunitat de Madrid, on el partit d'Abascal amb prou feines ha pujat unes dècimes respecte a les últimes eleccions europees (del 9,89% al 10,72%), mentre que Alvise Pérez ha tret el 5,06% dels vots. Sumant els dos partits ultres tenim un 14,2%, uns números semblants als d'Alternativa per a Alemanya (16,1%), fet que mostra la consolidació d'un espai ultra que només fa uns mesos semblava que havia de ser engolit pel PP.