Quan llegeixes una novel·la que ha servit de matèria primera per filmar una pel·lícula extraordinària i mítica, inevitablement vas establint comparacions entre el text literari i la seva adaptació cinematogràfica: què hi ha en un que no sigui en l’altre, en què concorden, en què divergeixen, quin funciona millor, quines escenes s’han suprimit i quines s’han afegit, etc.

Els exemplars de la primera edició, publicats l’any 1966, valien vint-i-cinc pessetes. Fracàs era el número tres de la col·lecció La Novel·la Popular d’Edicions Alfaguara i, si fa no fa, el llibret tenia la mateixa mida que el que ara ha publicat Viena, una mica més gran dels anomenats “llibres de faldriquera”.

¿Qui era que deia que Lev Tolstoi s'estimava els seus personatges no com un pare, sinó com una mare? No me'n recordo, però el cert és que darrere d'aquesta fórmula ocurrent hi ha una sensació familiar a tot tolstoià: una mena de “gratitud meravellada”, com diria Julio Cortázar, davant de la perspicàcia, la profunditat i la tendresa amb què el gegant lleoní és capaç d'identificar-se amb els fills de la seva imaginació. A Felicitat conjugal —una novel·la curta publicada el 1859, que ara ens arriba en el català dúctil i saborós d'Arnau Barios— el narrador protagonista és una dona jove, un cas únic en l'obra de l'autor. És tan viva, però, com les millors figures femenines de Guerra i pau o Anna Karènina, descrites des de la distància reconfortant de la tercera persona.

Els admiradors de Jane Austen mai no podrem agrair prou a les editores Blanca Pujals i Isabel Monsó que tinguessin la idea i l’ànim de tirar endavant el Club Victòria de Viena Edicions, que reuneix les millors novel·les clàssiques angleses. Una edició tan bonica, amb traduccions excel·lents, convida a llegir, però també a rellegir.  Amb alguns d’aquests llibres –que ja coneixia– m’ha passat que els començo a fullejar amb la intenció de no arribar al final i, sense adonar-me’n, em torno a sentir subjugada pel text i no puc desenganxar-me’n fins a arribar a l’última pàgina.

No sé si ja teniu els propòsits del 2023 coberts, però avui escric per crear-vos la necessitat d’afegir-ne un altre. Jo mateixa l’he hagut d’incorporar, després d’acabar La màgia de llegir en veu alta, de la crítica nord-americana de literatura infantil Meghan Cox Gurdon (traducció d'Ada Arbós i Bo; Ed. Viena). El subtítol del llibre és El miracle de la lectura compartida en l’era de la distracció, i he de confessar que, d’entrada, màgia i miracle tan seguits em tiraven una mica enrere; però he de reconèixer que hi he sucumbit, i ara em trobareu als peus de l’autora.

"Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora". Així arrenca la traducció de Josep Maria Pinto d'A la recerca del temps perdut, l'obra mestra de Marcel Proust, que Viena ha publicat en catorze volums des del 2009. La segona part d'El temps retrobat culmina el projecte editorial més ambiciós de l'editorial barcelonina dirigida per Isabel Monsó i Enric Viladot. "La Recerca vol una mica de paciència lectora, perquè és una novel·la que ens demana desaprendre a llegir com llegim actualment, buscant informació i una acció constant –explica Monsó–. Si aconsegueixes deixar-te impregnar per l'estil de Proust, l'experiència és única. Hi ha poques obres que puguin considerar-se eternes. La Recerca és una d'elles".

Josep Maria Pinto (Barcelona, 1962) ha dedicat els últims quinze anys a traduir les més de 3.000 pàgines d'A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Sense adonar-se'n, hi ha dedicat el mateix temps que l'autor francès va dedicar a escriure una de les novel·les que va marcar la literatura del segle XX.

En l’imaginari social català el cognom Folch va lligat al món literari. I amb raó. Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926 - Mollet del Vallès, 2019) va ser el novè fill del popularíssim escriptor i autor teatral Josep Maria Folch i Torres, a qui devem, entre més coses, Els pastorets. Cal dir que tots els germans van destacar en una aventura o una altra, però en Ramon va ser un dels escriptors i traductors catalans contemporanis més prolífics i llegits del seu temps, potser comparable a Manuel de Pedrolo. L’obra sencera de Folch i Camarasa amassa un centenar de títols propis entre poesia, teatre, assaig, guions i narrativa, vora 150 traduccions al català (Nabokov, Orwell, Hemingway…) i més de 200 al castellà. La visita, Quan el terror truca a la porta, Les meves nits en blanc i Sala de miralls són algunes de les seves obres més conegudes.

L’any 1921 l’escriptora Edith Wharton (Nova York, 1862 - Saint-Brice-sous-Forêt, França, 1937) va merèixer el premi Pulitzer per la novel·la L’edat de la innocència, que Martin Scorsese duria al cinema amb un repartiment de luxe. Havia triomfat ja a principis de segle i poc després s’havia traslladat definitivament al Vell Continent, que l’havia enamorat en successives estades. Va deixar enrere la vida americana i es va submergir de ple en la vida dels exiliats nord-americans de classe alta. Fins i tot va tenir pis a París i també casa a la bella Provença.

Al segle XIX, si una dona amb una certa formació volia ser alguna cosa més que mestressa de casa, només podia ser institutriu o mestre. I així va ser fins a començaments del XX, excepcions al marge. Institutrius van ser, durant un temps, dues de les tres germanes Brontë –Charlotte i Anne–, aquelles continuadores de la tasca iniciada per Jane Austen a les lletres britàniques que, com explica Ángeles Caso a Las Brontë, esas desconocidas, no tenien ni bellesa ni diners. Una tasca que van dur a terme no sense dificultats, amagant els seus manuscrits de les mirades indiscretes, i que va consistir a retratar amb veu de dona la realitat que les envoltava des dels ulls de protagonistes femenines a les quals sàviament van donar alè. 

Aquest Sant Jordi, a la parada de l'editorial Viena –que es dedica, des de fa més de dues dècades, a publicar clàssics moderns en català– van notar un canvi que els va il·lusionar: bona part dels compradors de la nova edició de Seny i sentiment, de Jane Austen, traduïda per Xavier Pàmies, eren estudiants d'institut i d'universitat. "Veies que venien a buscar la novel·la amb una gran il·lusió als ulls: era emocionant", recorda l'editora Blanca Pujals, que ha impulsat col·leccions com Petits Plaers i la recent Club Victòria, que oferirà als lectors catalans novel·les publicades entre la regència de Jordi IV –que arrenca el 1811, un any abans de la publicació de Seny i sentiment– i arribarà fins a principis del segle XX. La col·lecció se centrarà, sobretot, en el llarg i fructífer període victorià, comprès entre el 1837 i el 1902, durant el qual van publicar les tres germanes Brontë, George Eliot, Wilkie Collins, Charles Dickens, Thomas Hardy i Elizabeth Gaskell.