Cultura 03/01/2019

Mor Folch i Camarasa, escriptor, traductor i segon ‘pare’ de Massagran

L’autor, de 92 anys, va guanyar tots els premis literaris i va difondre el llegat de Josep Maria Folch i Torres

Laura Serra
4 min
Ramon Folch i Camarasa (1926-2019) és autor d’un centenar de títols de teatre i narrativa. A la dreta, el còmic de Massagran i el llibre original del pare.

BarcelonaRamon Folch i Camarasa ha sigut un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània, amb permís de Pla i Pedrolo. Amb una obra que reuneix un centenar de títols propis, sobretot de teatre i narrativa, 200 traduccions al castellà i 150 al català, a més dels guions dels quinze àlbums del còmic de Massagran, era un dels últims representants vius de la generació de la represa literària, al costat de Josep Vallverdú i del seu amic Josep Maria Espinàs, amb qui va compartir les classes de dret. Ramon Folch i Camarasa va morir aquest dijous als 92 anys i serà enterrat avui a Palau-solità i Plegamans, on residia i té la seu la Fundació Folch i Torres, que ell mateix va impulsar i que difon el llegat dels germans paterns.

Nascut el 1926, Ramon Folch i Camarasa va ser el penúltim dels deu fills de Josep Maria Folch i Torres, també prolífic escriptor de contes i obres de teatre infantils i autor de l’adaptació més popular dels Pastorets. La Guerra Civil va interrompre-li els estudis, li va robar un germà i va sentenciar la carrera del pare. Tot i així, va poder llicenciar-se i va dedicar-se a la vocació literària, nascuda potser de les històries que els explicava el pare. Fent de corrector a l’editorial Janés es va adonar que es podia guanyar la vida com a traductor, una feina que podria compatibilitzar amb l’obra.

Als anys 50 traduïa al castellà, sempre sota pseudònim, per conviccions polítiques. L’any 1959 es va estrenar com a traductor al català amb El diari d’Anna Frank. Traduiria al llarg de tota la seva vida, sobretot de l’anglès i el francès, però també de l’italià, l’alemany i el castellà, llengües que havia après gairebé de manera autodidacta. Va traduir de Faulkner a Orwell, passant per Hemingway, Nabokov, Sartre, Huxley, Simenon i fins i tot Els altres catalans de Candel. Va jubilar-se a Ginebra, on havia exercit de traductor a l’OMS durant 13 anys. “Amb Pedrolo, Capmany i Vallverdú, són traductors que, alhora que es professionalitzen, dignifiquen la professió i tenen consciència del que significa traduir en un moment en què no es pot llegir gairebé res de nou de literatura estrangera. Saben que estan creant un model nou de llengua. És un pes històric que assumeixen amb responsabilitat”, explica Montserrat Bacardí, professora de traducció de la UAB.

Als anys 50 també va arrencar la seva producció pròpia, al principi centrada en el teatre per a aficionats, en part perquè no hi havia més camp per córrer i en part perquè seguia l’estela paterna, una constant de la seva vida. És autor d’unes 40 obres, moltes de les quals inèdites. El 1957, quan va ser possible tornar a publicar en català, va donar a conèixer la primera obra de pes, La maroma, premi Joanot Martorell. Joan Sales va ser l’editor que l’esperonava a publicar dins El Club dels Novel·listes, al costat de Rodoreda i Villalonga. Tenia aquella “dèria generacional”, diu Bacardí, de fer “una literatura exigent però que arribés a un gran públic” per recuperar lectors en català.

Folch i Camarasa acabaria rebent tots els premis literaris importants del país: La sala d’espera va guanyar el Víctor Català (1960), La visita, el Sant Jordi (1964), Sala de miralls, el Ramon Llull (1982) i Testa de vell en bronze, el Sant Joan (1997). “És una obra molt contemporània perquè cultiva el que avui en diríem autoficció: hi surt el seu altre jo, no el de l’home d’ordre casat i enfillat, sinó l’home inquiet i que viu conflictes existencials”, diu Bacardí, que destaca Cap de setmana damunt l’herba (1967) i La visita. “No són ni plàcides ni complaents, trenquen la qualificació que se li ha fet de narrador tou i amable”. Home amb un gran sentit de l’humor, va tancar la seva trajectòria amb llibres com Manual de la perfecta parella mediocre (2005) i Manual del perfecte autor mediocre (1991), premi Pere Quart, una atrevida paròdia de si mateix i la seva ambició literària.

Sota l’influx patern

El referent patern va ser omnipresent en la vida de Folch i Camarasa. Fins i tot apareixia a les novel·les, protagonitzades per homes de lletres i pares intel·lectuals. En una original biografia de Folch i Torres, Bon dia, pare (1968), explicava la seva rendició: “Voltat de tu, esclafat sota el teu pes gloriós, en va hauria provat de viure pel meu compte; ben aviat vaig adonar-me que el meu compte era el teu. I, tanmateix, accepto aquesta herència, tota sencera, amb allò de bo i allò de dolent”. El fill petit va assumir la responsabilitat de divulgar el llegat del pare. L’exemple més reeixit és el trasllat en versió de còmic de Les aventures extraordinàries d’en Massagran, una novel·la que el 1910 havia tingut un gran èxit i que Folch i Camarasa va adaptar i expandir des del 1981 fins al 2002 amb dibuixos de Madorell que emulaven els de Junceda. “Seguia la línia del pare, hereu del Noucentisme. Fins i tot va tornar a publicar a la nova etapa de la revista infantil En Patufet, on havia escrit el pare. Els seus personatges eren bons jans”, explica Jordi Riera, divulgador del còmic en català. La popularitat de Massagran, primer per entregues al Cavall Fort i després en àlbums, ha quallat en la memòria col·lectiva, mentre que l’obra de Folch i Camarasa, popular a la seva època, ha caigut més en “un oblit que sembla consubstancial al temps i al país”, lamenta Bacardí.

stats