Oriol Fontdevila: "L'art sol no pot afrontar els problemes greus de la societat, calen aliances amb moviments socials"

GironaOriol Fontdevila i Subirana (Manresa, 1978) és el nou director del Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona. Curador, professor i crític d'art, ha combinat la gestió de centres culturals d'arreu de Catalunya, com la Sala d'Art Jove de la Generalitat, amb una sòlida trajectòria acadèmica a la universitat. Aquesta tardor, Fontdevila ha pres el relleu d'Ingrid Guardiola al capdavant de les tres sales del museu d'art contemporani gironí, inaugurant la primera exposició Dona Vida Llibertat, de l'artista d'Arbúcies Tere Recarens. La mostra, que es pot visitar fins al mes de febrer, aborda amb respecte, implicació comunitària i mirada global la lluita de les dones iranianes per la justícia de gènere, amb peces extremadament potents, com la catifa pintada a terra de la seu de la Rambla. Tota una declaració d'intencions que condensa les línies mestres de la nova direcció: promoció d'artistes locals, educació en valors democràtics i aliança amb agents socials, tot plegat per refermar el Bòlit com un espai viu, accessible i compromès amb la realitat del seu voltant.

Com arriba un gestor manresà a presentar-se a la convocatòria d'un museu de Girona?

— El Bòlit el conec des de jove, a través de la Fundació Espais i la revista Papers d’Art, que per mi van ser un referent molt important, especialment als anys noranta, quan moltes de les grans institucions encara no existien i l’escena artística se sostenia gràcies a espais arrelats al territori. Pel fet de ser de Manresa i d'haver treballat sempre en contextos petits, sempre m’han interessat aquests models, que defensen una cultura de producció i socialització més qualitativa i descentralitzada.

Heu confiat la primera exposició al treball de Tere Recarens sobre el moviment d'alliberament feminista de l'Iran. Per què heu escollit aquest tema?

— Era un projecte que ja coneixia i que es trobava en un estat molt avançat, ja que havia quedat finalista del Pavelló Català de la Biennal de Venècia del 2023, del qual jo n'era jurat. És un projecte que considero molt honest i necessari, basat en la solidaritat internacional i no en una reivindicació identitària, amb una cura molt clara per evitar qualsevol apropiació cultural, incorporant iranians en diàspora i fent explícit el punt de partida de l’artista. Al Bòlit s’ha desenvolupat amb una implicació extraordinària, treballant amb la comunitat iraniana local, fent mediacions, activitats i entenent que el valor del projecte no és només l’escala expositiva sinó la capacitat d'implicació amb la ciutadania més enllà de la sala.

Aconseguir que els veïns i veïnes de Girona se sentin partícips de tot el que es desenvolupa al Bòlit és una fixació que té entre cella i cella?

— Sí. Entenc la transformació social i l’educació democràtica com dues portes fonamentals d’un centre d’art, especialment en el cas del Bòlit, que no disposa de grans sales sinó d’espais petits i dispersos pel nucli urbà. No es tracta només de captar públics, sinó d’assumir la presència de no-públics i contrapúblics, d’obrir el centre a malentesos, friccions i mediacions amb àmbits extraartístics. Per això l'exposició de Dona Vida Llibertat dona molta importància als tallers, a la implicació d’escoles i col·lectius, i a processos participatius que activen l’espai com un lloc de trobada, d’intercanvi i d’experiència democràtica més enllà del format expositiu tradicional.

Per aconseguir-ho cal que les propostes arribin al públic jove i també puguin connectar amb els nens i nenes?

— Sí, la identificació del Bòlit com a espai familiar és baixa. S’ha apostat sovint per un públic universitari o postuniversitari, fet que dificulta que el Bòlit formi part de l’imaginari social de Girona i obliga a fer un treball constant d’anar picant pedra, de comunicació i de redefinició del que pot ser una activitat cultural i familiar. Vam fer uns tallers de pancartes lligades amb l'exposició, que potser no entra en la típica activitat familiar, però és la nostra aposta. Que es parlava de la mort? Sí, clar, però que no es moren les famílies?

Activitats com aquestes permeten trencar amb el prejudici que l'art contemporani és inintel·ligible i que és només per a les elits intel·lectuals i econòmiques.

— És cert que l’art ha estat històricament aliat amb les elits i necessita capital per existir, però els centres d’art públics tenim la responsabilitat de treballar l’art en clau democràtica, tal com recull la Carta dels Drets Culturals, reconeixent el ciutadà com a productor i agent creatiu, establint vasos comunicants entre creadors professionals i no professionals. Això implica no deixar sols els artistes en projectes comunitaris i reforçar el paper del centre, treballar amb associacions del territori amb continuïtat i generar projectes amb agenda social i creativa que tinguin un valor cultural real i sostingut. No crec en absolut que l’art sol pugui afrontar els problemes greus del context actual, tenim la responsabilitat de treballar problemàtiques socials a través d’aliances amb moviments socials, associacions i institucions.

Com continuarà la programació a partir del mes de febrer?

— Les pròximes exposicions del Bòlit s’articularan en dos grans cicles de tres exposicions cadascun, basades en projectes de nova creació d'un artista. El primer cicle serà comissariat per Bernat Daviu, mentre que el segon cicle, coincidint amb el bimil·lenari de Girona, treballarà la idea de llegat i patrimoni amb exposicions com la de Sara Ouhaddou, que aborda la memòria esborrada d'al-Àndalus a la nostra cultura. També tindrem Miguel Ángel Rosales i Yinka Esi Graves, amb una revisió del cas del Negre de Banyoles, i Irene Visa, amb una relectura de les excavacions d’Empúries.