Ingrid Guardiola: “Deixo la direcció del Bòlit per allunyar-me una mica de la pressió burocràtica”

GironaAquest mes de maig Ingrid Guardiola (Girona, 1980) tancarà la seva etapa com a directora del Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona. Ho farà després de quatre anys molt intensos i profitosos, en què ha tirat endavant un munt d'exposicions i activitats sobre diferents temes candents de la societat contemporània, sempre exposant peces interessants i amb una línia discursiva molt crítica i potent. Malgrat els resultats inequívocament positius, Guardiola ha decidit no optar a la renovació: esgotada per la burocràcia, els tràmits i la paperassa ingent amb la qual ha de lidiar dia a dia, prefereix apartar-se, almenys durant un temps, de la gestió al capdavant d'una institució pública d'aquesta envergadura. Els seus últims mesos com a directora del museu d'art contemporani gironí coincideixen amb la publicació del seu segon assaig, La servitud dels protocols (Arcàdia), en què reflexiona, amb contundència però sense fatalisme, sobre com el sistema de regles, convencions, pautes i algoritmes determina la nostra conducta i la percepció. El llibre, partint d'un ventall amplíssim de referents filosòfics i sociològics com Foucault, Deleuze, Marcuse, Kracauer o Shoshana Zuboff, atén de manera molt lúcida a l'ecosistema de protocols diaris i concrets que, en l'era de les xarxes socials, la informàtica i la tecnologia, ens afecten i dominen.

En quin sentit els protocols són una eina de servitud i dominació política?

— Són pautes o guies que en un moment donat s'adopten per dissenyar un marc social que limita la manera de relacionar-nos i sempre tenen associat un component de servitud. La majoria són de caràcter informàtic o burocràtic i se'ns presenten com a necessaris per millorar la convivència, però és justament el contrari, dinamiten els aspectes comunitaris i ens porten a un terreny molt administratiu i fan del contracte social una qüestió quasi gerencial.

¿I arbitren el nostre dia a dia, pràcticament sense que en siguem conscients, sense opció a una alternativa?

— El problema dels protocols informàtics o socials és que no admeten negociació ni esmena, es presenten com una totalitat infranquejable, universal. De fet, Pedro Sánchez, després de les restriccions de la pandèmia, va proclamar la fi del "protocol universal". Durant l'emergència sanitària es va fer evident com el protocol marca unes pautes molt estrictes i com tot el que en surt pot ser demonitzat, i genera culpables i càstigs.

Més enllà d'aquest període excepcional de la pandèmia, la lògica dels protocols opera en molts àmbits. ¿L'algoritme de la xarxa X d'Elon Musk en seria un exemple?

— Totalment. L'interès de dominar l'opinió pública és inherent a la història del capitalisme, és el seu braç armat. Però també és cert que amb l'aliança de Donald Trump i Elon Musk alguna cosa ha canviat, perquè amb plataformes com la xarxa X no hi ha distància per reflexionar i digerir la informació. El flux és en temps real i la conversa pública es fa funcionar des de l'opacitat dels algoritmes o de la publicitat programàtica, sense que t'adonis que t'empenyen cap a una direcció determinada.

¿Caldria limitar, per tant, la ingerència i l'ús de les plataformes?

— Exacte, són aparells d'ús quotidià i com a tals s'han de regular, pensar quina jurisprudència volem crear al seu voltant i quin ús n'han de fer els serveis públics. Són qüestions que s'han de negociar, però que ara mateix s'han deixat al marge del contracte social.

¿I el mateix amb la intel·ligència artificial?

— Sí, el tema no és si acabarem aixafats per unes màquines que hem construït nosaltres mateixos, sinó preguntar-nos per què volem que s'utilitzi aquesta eina. Per exemple, la intel·ligència artificial a la guerra, que ja s'està fent servir al front d'Ucraïna, però no es cansa ni pot dir prou a l'hora de matar, perquè no té moral, com un soldat. Llavors, cal preguntar-nos quin és el mecanisme que ens permetrà aturar-la. Si no ho fem, aquest és el perill. El temor no és que la intel·ligència artificial es comporti i pensi com un humà, sinó que nosaltres ens comportem com autòmats i deixem de pensar.

El llibre argumenta que una altra cara de la servitud del protocol és la burocràcia i els tràmits administratius. ¿La paperassa és la raó principal per la qual ha deixat el càrrec al Bòlit?

— Jo renuncio a la pròrroga del Bòlit fonamentalment per allunyar-me una mica de la pressió burocràtica, perquè no vull participar en una estructura tan burocratitzada no només pel procediment, sinó pel tipus de relacions que fomenta, basades en la jerarquia, la desconfiança, l'ajornament indefinit, la supervisió o l'auditoria permanent. Importa molt més l'expedient immaculat que el contingut o el servei que estem oferint a la ciutadania. Criticar aquest aparell no vol dir deixar de ser responsable ni anar en contra de la llei de contractació, però el sistema s'ha extremat tant que s'ha normalitzat una fiscalització que no dona peu a la confiança ni al marge de maniobra.

Amb tot, ¿els quatre anys al Bòlit, en general, han estat positius?

— Oi tant, he après moltíssimes coses i amb l'equip hem pogut desenvolupar el projecte que havíem proposat sobre l'arxiu, el llegat, la memòria i les tradicions. Hem fet exposicions sobre la dona monstre, la figura de l'idiota o altres aspectes vinculats a la tecnologia, l'ecologia o les masculinitats. I ho hem fet des de la plàstica de la vida, de la diferència radical, creant una espècie de constel·lacions discursives de diàleg amb tots els artistes, obres i exposicions, preocupant-nos per acompanyar i fomentar la recerca, i no tant per generar obres noves o incidir en el mercat de l'art contemporani. També trobant aliances amb altres institucions de Girona i fent activitats a la via pública.

I en la societat actual de què parla el llibre, marcada per les guerres, les grans infraestructures tecnològiques i les xarxes socials, quin paper han de jugar els museus com el Bòlit?

— Els museus són espais públics, oberts a la ciutadania, democràtics i accessibles, que permeten una relació amb el temps, van més enllà del productivisme i el rendiment. Els museus han de ser un espai que permeti gaudir del temps, revertir l'acceleració frenètica al voltant de les plataformes i el treball, sense rivalitat, xantatge ni competitivitat extrema. Certament, la burocràcia limita aquesta possibilitat de transformar les institucions, però cal algun tipus d'excepcionalitat administrativa perquè permeti aquesta singularitat cultural. Si no, els museus quedaran molt minvats.