Com ha dit a les xarxes l'escriptor Joan-Lluís Lluís, que la Maternitat d'Elna estigui sota el control dels feixistes de Reagrupament Nacional és un fet repugnant. També dolorós, pel seu fort contingut simbòlic. Per a qui no n'estigui al cas, la Maternitat d'Elna va ser una institució sanitària que va ser fundada l'any 1939 per la pedagoga i filantropa suïssa (també se la coneix com a Maternitat Suïssa) Elisabeth Eidenbenz al terme de la població d'Elna, a la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord, a pocs quilòmetres del camp de refugiats d'Argelers. La seva finalitat era acollir i ajudar les dones embarassades que es veien obligades a fugir exiliades a causa de la Guerra Civil Espanyola. Va estar en funcionament fins al 1944, quan la van tancar els nazis durant l'ocupació de França, i fins a començaments dels anys dos mil no se'n va recuperar la memòria. Aleshores l'Ajuntament d'Elna va adquirir l'edifici per convertir-lo en un memorial. Per conèixer-ne la història, són recomanables els llibres de la historiadora Assumpta Montellà sobre Eidenbenz i la Maternitat d'Elna, i també el documental –coproduït per TV3– La llum d'Elna, dirigit per Sílvia Quer.

“Em penso que estic somiant, que no soc jo, que no és a mi a qui fan fotos”, confessa Remei Oliva, que, últimament, no para de fer entrevistes i presentacions del seu llibre, La noia de la capsa de fils. Memòries d’un exili no desitjat. Amb 103 anys, Oliva és l’última mare que queda viva que va infantar a la Maternitat d’Elna; el centre creat per Elisabeth Eidenbenz i que va ajudar a donar a llum 597 fills de dones empresonades en camps de concentració. La badalonina hi va arribar el 1940, procedent del camp d’Argelers, on la van engarjolar amb la resta de la seva família quan fugien de la dictadura de Franco. El seu relat mostra la duresa i la lluita per la supervivència d'una dona que va viure la primera maternitat entre les bombes de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, amb 15 mesos de reclusió en un camp de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià.

"Recordo com havia salvat nombrosos infants dels bombardejos de Figueres en plena retirada. La Ruth m’explicava que recordava els seus nens que, abandonats, vagarejaven per les platges, quasi transparents de prims que estaven, de com al principi no acceptaven cap carícia i com, de mica en mica, amb una dolçor que només la Ruth sabia fer arribar, aconseguia que confiessin en ella. Ruth von Wild mereixeria un reconeixement públic per tot el que va fer a la colònia de Sigean”, va escriure Elisabeth Eidenbenz sobre l'activista suïssa que protagonitza l'exposició L'àlbum de la Ruth, que es pot veure al Memorial Democràtic fins al 7 de novembre.

El dia 28 de gener del 1939, les autoritats franceses van permetre el pas a la població civil i als ferits que fugien dels franquistes després de la derrota republicana. Els camps de refugiats d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i el Barcarès van ser els primers grans contenidors de prop de mig milió de refugiats. Per a molts, va ser l’inici d’un malson, sobretot per a moltes dones que van travessar la frontera embarassades o que s’hi van quedar els mesos següents. L’Hospital de Sant Lluís de Perpinyà estava saturat i l’administració prioritzava ferits i malalts. Per tant, moltes dones acabaven tenint els seus fills als estables de Les Hares, al camp de Perpinyà. No hi havia cap garantia sanitària i mare i fill eren retornats al camp de concentració sense establir cap protocol de postpart que assegurés uns mínims de supervivència per a les mares i els nounats.