Potser perquè l'associem sobretot a drames britànics d'època, sorprèn comprovar en directe que Emma Thompson és de les estrelles més divertides del panorama actual. En la conversa que va compartir amb el públic aquest dissabte en motiu del premi que li concedia el Festival de Locarno, el Premi del Club Lleopard, just va recordar els seus inicis en el món de la comèdia. "Quan era jove, no volia ser actriu com la meva mare (Phyllida Law) perquè em semblava una feina molt precària. Però em vaig convertir en comediant. Feia monòlegs en manifestacions polítiques, plens d'acudits sobre Margaret Thatcher. I sobre l'herpes. Perquè aleshores tothom patia la Thatcher i l'herpes, i costava molt alliberar-te de totes dues coses. Em van donar feina com a actriu una mica de casualitat. No ho havia buscat, i de vegades el que surt millor és just el que no es busca", diu.

Per què tanta expectació davant l'estrena mundial al Festival de Locarno de Mektoub, my love: Canto due? Fa una dècada, Mektoub, my love havia de ser el gran projecte d'Abdellatif Kechiche, aleshores el director francès amb més ressò gràcies a l'èxit de La vida d'Adèle, Palma d'Or al Festival de Canes 2013. El cineasta es va proposar adaptar La blessure la vraie de François Bégaudeau (coguionista i protagonista d'una altra Palma d'Or, La classe de Laurent Cantet), una novel·la d'inspiració autobiogràfica sobre el despertar sexual d'un adolescent al llarg d'un estiu dels anys vuitanta. Kechiche va traslladar l'acció a Seta als anys noranta, i va centrar-se en un estudiant de cinema, l'Amin (Shaïn Boumédine), que retorna de París a la seva vila natal per gaudir de les vacances amb la seva colla. El que havia de ser una pel·lícula única comença a plantejar-se com una saga la complexitat de la qual espanta els productors. A falta de finançament, Kechiche es ven la Palma d'Or per acabar la primera entrega. Amarada pel sol occità, sacsejada per l'hedonisme sensual de la joventut i amb el regust salobre dels estius a la platja, Mektoub, my love: Canto uno (2017) s'erigeix en un cant a la mediterraneïtat com a forma d'entendre la vida i l'experiència del temps.

"Vaig començar a treballar en tot tipus d'oficis dins del cinema, des d'assistent de so fins a ajudant de direcció, perquè m'havia de guanyar la vida. Havia tingut el meu primer fill, el Jonás, amb 20 anys", explicava Alfonso Cuarón sobre els seus inicis en la professió. El Festival de Locarno ha concedit aquest diumenge el Premi a la Trajectòria al cineasta mexicà, que ha compartit amb públic i premsa les seves experiències professionals i vitals.

Després de la seva estrena mundial a Canes, el Festival de Locarno acull el nou i en principi últim llargmetratge de Ken Loach, The Old Oak. El cineasta de 87 anys no perd l'ànim combatiu ni la bona predisposició, però ja no té la mateixa esma. Així que en les trobades amb la premsa comparteix esforços amb el seu guionista habitual, Paul Laverty.

Hi ha una versió pornogràfica de tot. Això dictamina la Regla 34, una hipòtesi sorgida en l'entorn digital que constata que "Si existeix, n'hi ha pornografia. Sense excepció". Regra 34 és també el tercer llargmetratge de la brasilera Julia Murat, una pel·lícula que explora les fronteres entre el desig i la norma, entre el plaer i el dolor, entre la llibertat i l'abús, que s'ha endut aquest dissabte el Lleopard d'Or en la 75a edició del Festival de Locarno.

Obra fundacional de la literatura argentina, a El matadero l'escriptor Esteban Echeverría (1805-1851) plasmava la violència del govern de Juan Manuel de Rosas a mitjans del segle XIX a través de la descripció meticulosa i brutal del degollament de mig centenar de vedells en un escorxador davant d'una multitud que, embriagada per l'orgia de sang i fetge, acaba esventrant també un jove d'ideologia contrària que passa per allà. A Matadero, el seu primer llargmetratge en solitari presentat aquest dimecres al Festival de Locarno, l'argentí establert a Barcelona Santiago Fillol parteix del conte d'Echeverría, però el trasllada a un altre context històric: l'Argentina del 1974, quan ja està en marxa la maquinària de repressió assassina contra els militants d'esquerra que aplanarà el terreny a la imminent dictadura.

La connexió dels protagonistes de Sis dies corrents amb el públic i bona part de la premsa acreditada al Festival Internacional de Cinema de Locarno va ser innegable. Ara es confirma que també han robat el cor al jurat del certamen suís, que ha atorgat el Lleopard al millor actor conjuntament a Mohamed Mellali i Valero Escolar pels seus respectius papers al tercer llargmetratge de Neus Ballús. El guardó reconeix la feina de dos intèrprets no professionals que encarnen al film versions d'ells mateixos: el Valero és un lampista avesat a treballar amb el Pep, un col·lega a punt de jubilar-se. Com que cal buscar-li un nou company, contracten durant una setmana de prova el Moha.