D’aquesta sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el català (dic “contra el català” perquè persegueix que la nostra llengua no estigui “blindada” a les aules) se’n desprèn una conclusió meridiana: només un estat propi garanteix la protecció jurídica que qualsevol llengua oficial té el seu propi territori. No hauria de ser necessàriament així: en un estat veritablement plurinacional, tan espanyol seria el català com el castellà. Però no és el cas i no crec que m’equivoqui si dic que no ho serà mai. L’única llengua que tenim el deure constitucional de conèixer és el castellà. Ho proclama l’article 3 de la Constitució de 1978, que al final també diu que “les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya” són una riquesa “que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Doncs sort que el protegeixen, el català!  

Quan la idea d'escriure sobre l'amistat començava a rondar-li pel cap, Marta Vives (Reus, 1976) va topar amb una història insòlita: la de dues dones, una amb una malaltia terminal i l'altra amb una casa magnífica a tocar del mar. La primera buscava un lloc on acomiadar-se de la seva família durant un mes i la segona li va oferir la seva llar. No es coneixien de res, però en aquelles quatre setmanes es van convertir en amigues. "En una època dominada per les xarxes socials, en la qual sembla que tots tenim molts seguidors, s'està pervertint la idea d'amistat. És un vincle que, quan és de veritat, el reconeixes perfectament. El definim des de la intimitat, una mica com la religió i la fe", explica Vives, que és escriptora i periodista de Catalunya Ràdio. Aquella història entre dues desconegudes la va fascinar i se la va fer seva com un dels quatre relats del llibre Tens la força de totes les coses (Ara Llibres).

"Què li semblaria a ella, que tenia un esperit mig anarquista, aquest homenatge?", es preguntava el professor i amic Pere Comellas tot just començar el comiat que la Universitat de Barcelona ha dedicat a la lingüista Carme Junyent (1955-2023). L'acte d'aquest divendres ha omplert l'aula magna de l'Edifici Històric d'acadèmics, col·legues, alumnes i autoritats, però no ha perdut el caliu envers una persona "carismàtica com poques", deia Comellas. Algunes anècdotes ho han corroborat: el fet que escrivís als presos polítics cada setmana durant tots els anys que van ser a la presó, que sempre enxampés el rector de la universitat a les escales per demanar-li recursos, que abans de Nadal entrés al despatx del degà amb copes i cava, o que quan va comunicar a la directora del departament que tenia càncer i es moria també li va dir que havia preparat els exàmens de reavaluació i li va donar el nom d'alumnes seus que la podrien substituir.

L'any 2022, en una entrevista per a La Veu del País Valencià, el periodista va preguntar a Carme Junyent per la doble denominació català-valencià. Amb el seu seny característic, Junyent va respondre que si la diferència de noms feia la cosa i separava, "malament", però va afegir que "la gent raonable pot acceptar els dos termes i no hi ha cap dificultat", tot recordant la convivència dels termes "espanyol" i "castellà". El nostre homenatge a la mestra Junyent consistirà a desenvolupar la idea que acceptar una doble denominació per a la llengua catalana no és necessàriament divisiu i pot ser raonable, amb algun matís inevitable.

1. Volíem la independència i, tot d’una, ens hem trobat defensant el Cavall Fort. Fa 10 anys, tal dia com avui, vam fer la cadena humana des del Pertús fins a Vinaròs. La imatge va fer la volta al món. La Via Catalana va ser, potser, la nostra hora sublim. 1.600.000 persones ens vam agafar les mans sota un lema inequívoc: “Cap a la independència”. Una dècada després, fruit de la repressió implacable, de mesurar malament les forces, del desencant amb els polítics, de les misèries de partit i, diguem-ho tot, de tres anys de pandèmia en què la prioritat ha estat sobreviure, farem una manifestació que difícilment passarà als llibres d’història. Molt serà si no ens xiulem entre nosaltres i no assenyalem traïdors entre la multitud. De moment, per tenir la festa en pau, l’acte d’avui s’ha basat en el mínim comú denominador: defensar la nostra llengua i, de passada, la seva unitat. És molt greu –i trist i angoixant– que, a aquestes altures de civilització, el català sigui vist com una nosa, un idioma de tercera que parlem per tocar la pera a la llengua comuna de tots els espanyols. Creure que una magnífica revista infantil com Cavall Fort adoctrina la quitxalla pel sol fet d’estar escrita i pensada en català, explica moltes coses d’aquesta Espanya-Rubiales obtusa i plena de prejudicis enverinats.

Una de freda i una de calenta. La meva tornada a Barcelona després de les vacances pràcticament va coincidir amb el fantàstic anunci que la Biblioteca García Márquez era considerada la millor biblioteca pública del món. Em sembla magnífic que el nom de la ciutat viatgi internacionalment vinculat a una biblioteca, i encara més el que ja s'havia produït abans del reconeixement: que l'equipament s'hagi integrat tant al barri, i que els veïns l'hagin batejat amb orgull com "el Guggenheim de la Verneda". Més Guggenheims així, sisplau, amb recursos adequats per a totes les biblioteques i les persones que hi treballen.

En homenatge al coratge, intel·ligència i compromís d’una lingüista excepcional, Carme Junyent, avui parlo d’un tema en què no es va cansar de fer pedagogia molt més sola del que podríem esperar d’algú que rep tants reconeixements pòstums: els problemes de coherència, cohesió i adequació que provoquen les diverses estratègies per evitar l’anomenat masculí genèric. Cadascuna fa els seus estralls. No insistiré en els que provoca el desdoblament, ja sigui sencer o omplint-ho tot de barres (/). No es queda enrere l’ús de noms col·lectius. Fa uns mesos, per exemple, la líder d’ERC a Ripoll assegurava a TV3 que el seu partit, a diferència del de Sílvia Orriols, "tenia en compte tots i cadascun de la ciutadania". Però avui em centraré en un cas de personitis que, per defugir el correcte i adequat masculí genèric, incorre en un flagrant castellanisme: el de "les persones empleades". El trobem, cada dia més, en documents de la Generalitat, que tan sovint lideren el que combatia Junyent: permetre que la correcció política trepitgi la correcció.

Vam veure’ns poques vegades. La primera va ser fa vint anys, que vas convidar-me a Masquefa a parlar d’un meu llibre en un grup de lectura. La segona, fa un any i mig, que vaig presentar un llibre teu en un grup de lectura feminista, el llibre es deia Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. I la tercera vegada va ser a principis d’aquest estiu, que vam coincidir casualment un migdia a L’Espolsada, la llibreria extraordinària de les Franqueses, com per poder dir-nos adeu sense saber-ho jo.

Des del llenguatge inclusiu fins a l'ús del català al sector sanitari. El pensament de la lingüista, filòloga i professora M. Carme Junyent, que va morir aquest diumenge als 68 anys a causa d'un càncer, ha tingut un paper fonamental en la defensa del català amb la divulgació d'idees que conformen els diversos debats lingüístics i socials actuals.

L'única ocasió en què vaig parlar amb Carme Junyent, fa quinze anys, ella va arribar a la reunió acompanyada de Xavier Rubert de Ventós, i en aquella conversa vaig sentir per primera vegada que només a Barcelona es parlen més de 300 llengües. I una reflexió: que el bilingüisme és un marc dins el qual una llengua com el català té les de perdre, mentre que en el marc del multilingüisme hi té molt a guanyar. Una idea exposada amb senzillesa, però que contenia una gran complexitat, com era propi de Carme Junyent. Els seus escrits i intervencions públiques posseeixen el do de la bona pedagogia, d'explicar qüestions delicades de manera accessible sense perdre profunditat ni amplitud. Els seus treballs sobre diversitat lingüística i sobre africanisme i llengües amenaçades són enormement valuosos. En els darrers anys va fer sovint el paper de sibil·la anunciadora de la fi del català, una idea que els mitjans adoraven fer-li repetir i que ella aprofitava per introduir reflexions interessants de debò: entre elles, les seves aportacions en matèria de polítiques lingüístiques i educatives.

Comença la setmana en què comença tot, és a dir, el curs escolar, demà passat.

La lingüista Carme Junyent, que ha mort als 68 anys, havia conreat diverses facetes al llarg de la seva trajectòria. Tres col·laboradores seves glossen a l'ARA en primera persona la seva figura i el seu llegat en el terreny científic, l'educatiu i l'editorial.

Gran experta en l’estudi de la diversitat lingüística i pilar insubornable en la defensa de la llengua catalana, mestra de mestres i divulgadora incansable, la filòloga Carme Junyent Figueras (Masquefa, Anoia, 1955) ha mort aquest diumenge als 68 anys a causa d’un càncer. La cerimònia de comiat pública serà dissabte que ve a la Sala Polivalent de Masquefa.

"Els que manen s'han apoderat de la voluntat de les dones i ara ens la imposen", escriu la lingüista i professora M. Carme Junyent al pròleg del llibre que ha impulsat, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Recull l'aportació d'una setantena de dones que, ja sigui des de l'ensenyament, la traducció, la correcció o l'administració donen arguments per debatre sobre l'ús de la llengua inclusiva o no sexista. El volum, que ha publicat Eumo fa tot just una setmana, ja s'ha col·locat al capdamunt dels llibres més venuts de no-ficció en català.