A propòsit de La Marató, sobre malalties sexuals, surt a la conversa l’expressió “violència obstètrica”. A la tele, tot de joves expliquen que “a la generació dels nostres pares hi ha molts tabús i no els han explicat això de la reserva ovàrica”. No sé per qui parlen. A la meva generació de sexe en parlem tot el dia i això de la reserva ovàrica és allò que ens deien de “nena, que se’t passa l’arròs”.

La Isabel, el personatge que interpreto a Malparida, és una dona molt dissociada amb ella mateixa, sense una connexió amb el que sent, molt focalitzada en la seva vida professional. A mesura que transcorre l'obra, descobrim que aquesta dissociació té un motiu, que és la violència obstètrica.

Aquesta pregunta ronda la ment de tot progenitor primerenc: per què els bebès neixen tan indefensos? El 1960, un antropòleg nord-americà va exposar una explicació basada en l’evolució humana que ha tingut gran influència. El 1960, Sherwood Washburn va argumentar que quan els nostres primers avantpassats van començar a caminar alçats, van desenvolupar una pelvis més estreta per caminar llargues distàncies amb més eficàcia. Al mateix temps, aquests homínids van desenvolupar cervells més grans. I els bebès amb caps grans podien embussar-se en un canal de part estret, la qual cosa posava en perill la vida tant de la mare com del nadó.

Aquest mes de maig hem celebrat el quart aniversari del meu fill gran. El seu aniversari ha estat, des que va néixer, un camí de sentiments contradictoris per a mi: un dia preciós en el qual celebro la vida que vaig portar al món, mentre convisc amb la ferida que es va obrir en aquell part. Celebrem el seu aniversari i també el meu, perquè una part de mi es va acomiadar per sempre en aquell quiròfan hostil de l'Hospital de Sant Pau, per donar-li vida a la meva pròpia transformació.

El consell de ministres ha aprovat aquest dimarts el projecte de la nova llei de l’avortament que enviarà a les Corts per permetre l’avortament sense el consentiment dels pares a les noies a partir dels 16 anys i les baixes laborals per regles doloroses. Com la llei del només sí és sí, la reforma de l’avortament s’ha elaborat enmig de les discrepàncies entre els socialistes i Podem i promet també una tramitació complicada a les Corts. Aquestes dificultats han fet que el ministeri d’Igualtat i Feminismes d’Irene Montero no hagi esperat a rebre els informes —no vinculants— del Consell General del Poder Judicial i del Consell Fiscal sobre l’esborrany i tirar pel dret, perquè la norma entri en vigor aquesta legislatura. 

Nahia Alkorta té 36 anys i tres fills. Fa deu anys, el 2012, va anar a un hospital públic de Sant Sebastià, embarassada de 38 setmanes, per haver trencat aigües. Allà, la Nahia va ser sotmesa a una inducció del part de manera prematura sense consentiment i sense donar-li informació ni explicar-li les alternatives existents malgrat que tenia contraccions regulars de manera espontània. L'hospital va ignorar el seu propi protocol d'esperar 24 hores entre el trencament i la inducció, per veure si el part es desencadenava sol. Se li van practicar múltiples tactes vaginals i no se li va permetre menjar. Finalment, li van practicar una cesària d'urgència sense justificació mèdica i sense el seu consentiment durant la qual va tenir els braços lligats i a la qual no va poder assistir el seu marit. Quan va néixer el seu nadó no el va poder tocar perquè tenia els braços lligats. Se'l van endur i no va poder fer pell amb pell amb el seu fill. Va trigar quatre hores a poder-lo agafar.

Una dona pareix un nadó al mar del Japó agafada a una roca. Es diu Keiko i està tenint el seu tercer fill mentre el pare de la criatura i els altres dos fills observen l'escena des de la platja. El vídeo s'ha fet viral en pocs dies a les xarxes i ha encès el debat al voltant del freebirth o part lliure en un entorn natural i sense assistència de professionals sanitaris. Tot i que és encara una opció minoritària i residual, les xarxes socials han servit de plataforma per difondre'l i popularitzar-lo. No s'ha de confondre amb el part a casa, on hi ha llevadores acreditades que en fan un seguiment, ni amb el part a l'aigua a casa o en un hospital. Els professionals sanitaris consultats alerten dels riscos de parir al mar, però també demanen preguntar-se per què hi ha dones que davant la percepció d'una excessiva medicalització de processos fisiològics normals, com l’embaràs o el part, opten per un part fora de l'entorn sanitari.

Es va fer llevadora després de dos parts traumàtics que li van deixar múltiples seqüeles. "Jo era una dona de 29 anys sana i vaig anar molt confiada a parir el meu primer fill. Em van fer una episiotomia de cavall i van usar fòrceps. Vaig estar un mes estirada al llit i vaig quedar amb moltes seqüeles: prolapse de recte i bufeta, problemes a nivell sexual, incontinència d'orina i problemes per anar de ventre. Si parir ha de ser una cosa normal, per què estic tan malament?", es preguntava la Maria Llavoré, avui llevadora de l'Hospital de Sant Pau. Llavoré, que llavors feia deu anys que treballava d'infermera de cures intensives, va decidir fer oposicions per a llevadora per entendre què li havia passat. S'entén com a violència obstètrica aquella que exerceixen els professionals o les organitzacions sanitàries sobre el cos i els processos reproductius de les dones. Set de cada deu dones asseguren que s'han sentit menystingudes durant l'embaràs o el part, i organismes internacionals com l'OMS i l'ONU l'han reconegut.

Induccions i episiotomies innecessàries, cesàries poc respectuoses, tècniques obsoletes i desaconsellades com la maniobra de Kristeller, infantilització de la dona, tracte deshumanitzat o medicalització injustificada. Aquestes són algunes de les pràctiques constitutives de violència obstètrica que denuncien associacions com El Parto es Nuestro, Dona Llum o la recentment creada MARE. Fa anys que les dones reclamen parir d’una altra manera i insten a desmedicalitzar processos fisiològics normals, com l’embaràs o el part.

Qüestionar com vols parir o que durant el part els metges et diguin que ets una "mala mare" perquè no empenys suficient, són alguns exemples del que es coneix com a violència obstètrica. La definició que en fa l'OMS de la violència obstètrica engloba des del tracte irrespectuós i la negligència, fins al maltractament físic i l'agressió verbal durant el part. Potser el terme et soni de quan fa poc es va proposar al Consell General de Col·legis Oficials de Metges que es reconegués aquest tipus de violència i aquests ho van rebutjar tot i que l'OMS el 2019 va qualificar la violència obstètrica de "fenomen generalitzat". T'has sentit mai així durant el part? Explica'ns la teva experiència.