Com acabar amb la violència obstètrica

Els professionals sanitaris catalans acorden crear un observatori per determinar-ne l’abast

3 min

Activistes contra la violència obstètrica en una acció impulsada per l’associació MARE. Cristina Calderer

Induccions i episiotomies innecessàries, cesàries poc respectuoses, tècniques obsoletes i desaconsellades com la maniobra de Kristeller, infantilització de la dona, tracte deshumanitzat o medicalització injustificada. Aquestes són algunes de les pràctiques constitutives de violència obstètrica que denuncien associacions com El Parto es Nuestro, Dona Llum o la recentment creada MARE. Fa anys que les dones reclamen parir d’una altra manera i insten a desmedicalitzar processos fisiològics normals, com l’embaràs o el part.

Fins ara, però, la comunitat mèdica negava aquesta realitat i així ho continuen fent alguns estaments, com el Consell General de Col·legis de Metges d’Espanya, que en un polèmic comunicat aquest estiu refusava l’existència de la violència obstètrica. No obstant, la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia i els quatre col·legis de metges catalans se’n desmarquen i, malgrat que el terme els genera “inquietud” perquè implica “intencionalitat”, reconeixen que existeix i insten a obrir el debat. “La violència obstètrica existeix, et pot incomodar, però el primer pas és reconèixer-ho i millorar. No ho hem fet bé, però no expressament. Som part d’una societat masclista i els protocols evolucionen al mateix ritme que la societat”, argumenta Oriol Porta, president de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.

“Anomenar-ho d’una altra manera és negar-li el valor i l’impacte que té en les dones que han patit aquesta violència”, opina Maria Casso, una de les sòcies fundadores de l’associació MARE, que ara es mobilitza per la violència obstètrica però que neix amb l’objectiu de visibilitzar la maternitat i les cures. “Encallar-se en discutir si n’hem de dir violència obstètrica o no és superficial. Hi ha una part de violència estructural que és inconscient i com més aviat ho acceptem, més aviat hi posarem remei”, deia a aquest diari la cap d’obstetrícia i ginecologia de la Vall Hebron, Elena Carreras. “Negar o no reconèixer la violència obstètrica va en detriment de millorar les pràctiques sanitàries”, afegeix Gemma Falguera, presidenta de l’Associació Catalana de Llevadores, que apunta que hi ha autors que prefereixen parlar de “maltractament o abús de drets sexuals i reproductius, ja que inclou més coses”.

Un cop acceptat que existeix, el següent pas és fer formació entre els professionals i obrir el debat a la societat, ja que moltes pràctiques s’han interioritzat com a normals o no estan actualitzades. Per això la Societat Catalana d’Obstetrícia i els col·legis de metges publicaran un quadern de bones pràctiques i faran formació i divulgació entre els sanitaris. “És un tema d’educació i sensibilització de tota la societat perquè s'ha perdut la confiança en la nostra capacitat sexual i reproductiva”, afegeix Casso. Així mateix, s’ha acordat crear un observatori de la violència obstètrica per quantificar amb dades l’abast del fenomen. “Ho hem de debatre i posar-hi xifres”, diu Porta.

La violència obstètrica pot ser de tracte o pot ser deguda als dèficits estructurals dels centres, com la falta d’intimitat o instal·lacions poc adequades. Per això Falguera també reclama més centres de naixements com el que ja hi ha a l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell i a l’Hospital Germans Trias, que permeten que les gestants puguin tenir parts menys medicalitzats. Una altra reivindicació és la creació de més places de llevadores, ja que són les professionals de referència en un embaràs de baix risc.

Repercussions legals

Que avui parlem de violència obstètrica és un èxit de les entitats i de les dones que n'han patit i que ho denuncien. I ha saltat a l’arena política perquè el ministeri d’Igualtat, igual que abans va fer la llei de violència masclista catalana, preveu incloure en la reforma de la llei de l’avortament la violència obstètrica com una forma de violència contra les dones. Els professionals sanitaris es mostren, però, preocupats per la possibilitat que l’assimilació jurídica de violència obstètrica amb violència de gènere pugui implicar la criminalització dels professionals. “Perquè pot tenir repercussions que no ens semblen correctes; ja tenim un sistema d’autoregulació que avalua i sanciona sense necessitat que passi a tenir responsabilitat civil o penal”, defensa Elvira Bisbe, vicepresidenta del Col·legi de Metges de Barcelona. L’associació MARE acompanya les “ferides” de les dones que han patit aquest tipus de violència i convoca setmanalment concentracions al carrer durant les quals les dones també expliquen el seu relat: “Perquè el que no s’anomena, no existeix”, reivindiquen.

Cesàries, induccions o episiotomies injustificades o sense consentiment i tracte deshumanitzat

Reconegut internacionalment S’entén com a violència obstètrica aquella que exerceixen les organitzacions o els professionals sanitaris sobre el cos i els processos reproductius de les dones que dificulten la presa de decisions lliure i autònoma sobre el seu cos i la seva salut sexual. Set de cada deu dones asseguren que s’han sentit menystingudes durant l’embaràs o el part. Organismes internacionals com l’OMS i l’ONU l’han reconegut.
Pràctiques desactualitzades La taxa de cesàries a Catalunya (27,4%) encara és el doble del que recomana l’OMS (15%) i és, amb les induccions, un indicador de qualitat obstètrica. Induccions injustificades, episiotomies o trencament de la bossa sense consentiment, maniobra de Kristeller –quan el professional exerceix pressió sobre l’abdomen per afavorir la sortida del nadó i que està desaconsellada–, separació del nadó o la sobremedicació són algunes de les pràctiques que es denuncien.
Més enllà del part També es considera violència obstètrica l’impediment de l’avortament segons els supòsits legals establerts, la dificultat d’accedir a mètodes anticonceptius, als mètodes de prevenció d’infeccions de transmissió sexual i als mètodes de reproducció assistida així com infantilitzar la dona, un tracte humiliant o obviar el seu consentiment i no respectar les seves decisions o processos emocionals.
La pandèmia, un pas enrere La pandèmia ha suposat un pas enrere. S’ha impedit, per exemple, l’entrada de les parelles o acompanyants als controls d’embaràs. Una mesura que El Parto es Nuestro considera “innecessària” i “sense base científica”. “En pandèmia s’han vulnerat molts drets sanitaris per manca d’informació i per desconeixement, hem fallat però no de manera intencionada”, diu la llevadora Gemma Falguera.