Nico González és el principal desig de Míchel Sánchez per reforçar el Girona en aquest mercat d'hivern. L'exfutbolista del Barça ja va ser candidat a l'estiu per reforçar la plantilla blanc-i-vermella, però finalment va acabar al Porto, on ara no té els minuts dels quals disposava al principi. Durant aquest temps Míchel no l'ha oblidat i, aprofitant la seva situació i la necessitat de reforçar el vestidor, obre una nova possibilitat. L'opció és real i el futbolista ja sap l'interès del club.

Nico González jugarà a les ordres de Gennaro Gattuso aquesta temporada. El migcampista blaugrana, conscient de la forta competència al primer equip blaugrana, ha acceptat marxar un any cedit al València després de les converses entre els dos clubs i de rebre la trucada del tècnic italià, que li ha deixat ben clar que el veu com a titular cada cap de setmana. L'acord s'ha anunciat aquest dissabte i contempla una renovació de Nico fins al 2026 amb una clàusula de rescissió de 1.000 milions. No hi ha cap opció de compra per part txe.

Ho apuntava encertadament Xavi Torres en aquestes mateixes pàgines: aquesta temporada el vestidor del Barça -Xavi Hernández- no tindrà cap excusa per poder competir al màxim nivell. Joan Laporta se l’ha jugat -alguns el qualificaran de temerari, altres de valent- i ha fet, a l’espera dels últims retocs en defensa (Koundé, sobretot), un equip ultracompetitiu. En un any el Barça s’ha girat com un mitjó i ha passat d'estar a punt d’endinsar-se en un desert inacabable a poder dir que opta a tot. I per tot s’entén competir a la Lliga fins al final i estar entre els millors a la Champions. La victòria mai es pot exigir en un esport on només guanya un: l’única cosa innegociable és competir, i ja que hi som, i es tracta del Barça, intentar jugar bé.

El mercat de fitxatges del Barça està condicionat per dues realitats paral·leles. D'una banda, la planificació esportiva que havien imaginat des de feia mesos Jordi Cruyff i Mateu Alemany. I de l'altra, i la més important, la capacitat del club de poder dur a terme aquests moviments, condicionat per la situació econòmica. Per això, a mitjans de juny, encara no s'ha oficialitzat cap fitxatge –malgrat que ja estan aparaulats, entre d'altres, els d'Andreas Christensen i Franck Kessié– i tan sols s'han pogut concretar dues renovacions, les d'Araujo i Sergi Roberto. Els telèfons treuen fum i als despatxos es treballa contra rellotge, amb dos fronts oberts: aconseguir diners per tancar els comptes en positiu i eixamplar el límit salarial per reforçar-se i tenir una plantilla de garanties.

Aquest cap de setmana, entre partits de futbol base del Barça vaig parar atenció a una de les càpsules que Barça TV emet amb els seus esportistes. Li preguntaven a Xavi Hernández quin era el seu millor amic quan era jugador. Dubta una estona. Prou temps perquè a casa comencis a dir noms en veu baixa, tot i que saps que la cosa quedarà entre Busquets i Iniesta. Guanya el primer. Busquets és el seu millor amic, cosa que Xavi no ha amagat mai. Tornar a ser conscient d’això —que, repeteixo, ja era sabut— m’ha fet pensar en la dificultat de gestionar aquest vincle quan hi ha una jerarquia tan clara, una relació subordinada d’entrenador i futbolista.

No desconfieu dels joves, que tots ho hem estat. No desconfieu de qui té ganes de cruspir-se el món. A un Barça amb les butxaques buides, amb un tècnic que fa dies que espera el comiat i jugadors experimentats amagant-se, són els joves els qui marquen el camí. Els qui han salvat el coll a Koeman, de moment, convertint un partit que havia de ser un judici en una alenada d’aire fresc en què Ansu Fati, deu mesos després d'haver-se trencat, ha tornat a la gespa demostrant que portar el 10 de Messi, en comptes de fer-li por, l'empodera. Tan sols cinc minuts ha necessitat per canviar l'estat d'ànim d'un Barça que retroba l'esperança gràcies als joves. Bé, als joves i als neerlandesos, perquè Koeman té uns bons aliats en Memphis i Luuk de Jong, els dos davanters que tant va demanar a l'estiu. Els dos primers gols contra el Llevant han sigut seus, però el joc l’han posat Gavi i Nico. I quan el mig del camp el formen tres futbolistes formats a La Masia, com aquests dos marrecs i Busquets, el Barça escriu el futur sense oblidar la seva identitat. Com li calia, al Barça, un dia com aquest, en què tot sembla possible. En què tot està per fer. I en què hi ha un pla. El de sempre, el que passa per cuidar les arrels.