"Quan un bessó mor, l'altre segueix sent bessó o es diu d'una altra manera?", es pregunta l'Elio, el protagonista de la novel·la Quan la meva germana va decidir volar (Nube de Tinta, 2024) d'Alejandro Palomas (Barcelona, 1967). L'escriptor de llibres com Una mare (Columna, 2015), Un fill (Bridge, 2015, Premi Joaquim Ruyra i Premio Nacional de literatura infantil i juvenil) i Un amor (Columna, 2018, Premi Nadal) volia parlar de la pèrdua més pròxima durant l'adolescència, i per això ha escrit una novel·la sobre la supervivència d'un bessó.

De ben segur que l'illa de l’Aire té una magnífica posta de sol i que és un lloc idoni per airejar-se, però no hi vagin a buscar la felicitat. Les cinc dones amb les quals l’escriptor Alejandro Palomas debuta al teatre tenen massa secrets i tones de frustració com per albirar res més que el costum. Ni el precipitat apunt final –amb l’epifania alliberadora de Lia (Vicky Peña) quan accepta la mort de la seva filla Helena, desapareguda al mar menorquí fa un any– no pot neutralitzar el mar d’amargor i frustració de les cinc dones, ni guarir les seves ferides.

"Allà lluny hi ha una llum, hi ha una esperança que pot salvar-les; això és el que busquen desesperadament les cinc dones i, al final, la troben. I aquesta esperança és el que crec que s'endurà el públic a casa", diu Núria Espert, que, a punt de complir 88 anys, espera continuar donant molta guerra, perquè la seva vida, explica, gira al voltant del teatre. "Sempre és aquesta sensació que no sortirà: a vegades tens èxit, a vegades fracasses. I tot et porta cap aquest teatre que no saps quin serà fins que arriba la nit que ho saps", assegura. Espert, juntament amb Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Miranda Gas i Candela Serrat, protagonitza La isla del aire, l'adaptació de la novel·la d'Alejandro Palomas, que Mario Gas dirigeix al Teatre Romea. L'obra s'estrena el dissabte 25 de març i es podrà veure fins al 14 de maig.

Fa poc més d’un any l’escriptor Alejandro Palomas va obrir-se en canal per explicar que havia patit abusos quan era un nen. Palomas es va convertir en un símbol per a molta gent. Una persona pública, reconeguda dins el món de la literatura, que relatava sense pudor la seva intimitat, el seu dolor. El van rebre el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i l’espanyol, Pedro Sánchez. A la tardor, va publicar un llibre sobre la seva experiència: Això no es diu. També va pujar a l’escenari d’un teatre per parlar-ne davant centenars de persones. La seva història es va explicar a tots els platós de televisió, a tots els diaris d’Espanya i bona part de Sud-amèrica. Un viatge intens que, malgrat tot, l’ha tornat al punt de partida. "He tornat al gener del 2022. No hi havia un interès real en mi. Torno a ser el nen a qui no escoltaven, invisible", relata Palomas. Se sent sol. I sent —en realitat, sap— que estarà sol fins al final. Ell no encaixa. Tampoc en les lluites compartides d’altres activistes que batallen per erradicar aquesta problemàtica.

Sona Moon River i Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) apareix a l'escenari del Teatre Romea amb una pila de llibres, un ram de flors blanques per recordar la seva mare i un paquet de mocadors a punt. "Aquí venim al que venim", deia l'escriptor abans d'arrencar Llora todo el mundo, un espectacle fet de reflexions, poesia i el seu univers literari que es va estrenar ahir a Barcelona en –de moment– funció única. L'autor de títols com Una mare (Columna/Destino, 2014), Un amor (2018) i el recent Això no es diu (2021) es confessava de seguida malalt de la síndrome de l'impostor. "Tinc 55 anys, soc gai, català, vegà, escriptor i autònom. Un perdedor, vaja", deia Palomas a una platea formada majoritàriament per lectores però també per editors, periodistes, familiars de Palomas i el seu proctòleg. "Cal tenir totes les portes d'entrada i sortida del cos ben cuidades", va aprofitar per recomanar l'escriptor.

"Visc en una campana de vidre, no toco pell mai. No entenc que algú pugui estimar-me", explicava el 26 de gener l'escriptor Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) en una entrevista a l'ARA. L'autor, premi Nadal del 2018, irrompia als mitjans per relatar els abusos sexuals que va patir quan tenia 8 anys per part d'un religiós del col·legi La Salle de Premià –Germà L., li va dir ell. L'home es deia Jesús Linares i va morir la setmana passada–. Deu mesos després d'aquella confessió, Palomas publica Això no es diu (Columna).

Alejandro Palomas no és persona d’estar amb parella, però si li parlen d’amor romàntic, hi ha tres persones que li venen al cap. La primera la va conèixer a la barra d’un bar, un desconegut entre molts. “Va ser molt natural. Ell anava amb una amiga i jo també. Per algun motiu les noies van començar a parlar i vam estar tota la nit plegats”, explica l’escriptor. Quan elles van marxar, ells es van quedar. “Recordo que érem molt innocents. Vam agafar el cotxe i vam anar al Tibidabo, on vam xerrar i xerrar fins que ell em va portar a casa”. 

El jutjat d'instrucció número 3 de Mataró ha arxivat la denúncia per agressió sexual que va presentar el 28 de gener l'escriptor Alejandro Palomas contra un religiós, Jesús Linares, del col·legi La Salle de Premià de Mar. La carpeta judicial es tanca perquè els fets que va denunciar Palomas estan prescrits, atès que van passar quan l'escriptor cursava quart i cinquè de primària al centre, a mitjans dels anys 70. El ministeri fiscal va tipificar els fets que va relatar l'escriptor català com un possible delicte "d'agressió o abús sexual continuat a un menor d'edat". Per jutjar els fets s'havia d'aplicar el Codi Penal del 1973, que fixava una pena de presó d'entre 6 mesos i 6 anys per aquests delictes. Amb la llei del moment a la mà, el cas de Palomas prescrivia al cap de 5 anys que s'haguessin produït els abusos i, per tant, fa més de quaranta anys que el delicte de Linares ha prescrit.

Quan l'escriptor Alejandro Palomas va denunciar els abusos que va patir de petit al col·legi La Salle de Premià de Mar per part del germà L (Jesús Linares) tenia clar que volia arribar fins al final, però alhora tenia dubtes del que aconseguiria amb el seu gest. Dues setmanes després Palomas ja no està sol i ha aconseguit sacsejar la política espanyola i catalana perquè s'abordin amb fermesa els casos de pederàstia dins l'Església. Eldiario.es i El Periódico han informat de nous casos d'exalumnes del centre que van patir abusos per part de Linares. El jutjat d'instrucció número 3 de Mataró ha obert diligències prèvies per analitzar la denúncia de Palomas, i ha demanat un informe a la Fiscalia per determinar si els fets han prescrit. La Salle també ha informat el ministeri fiscal, a través de l'advocat Carles Monguilod, de l'aparició de més casos relacionats amb Linares, tot i que de moment no consten més denúncies a banda de la que va presentar l'escriptor, que va ser víctima d'agressions sexuals quan tenia 8 i 9 anys per part d'un docent que ara té 91 anys i viu en una residència de la congregació a Cambrils.

Després que l'escriptor Alejandro Palomas declarés que va patir abusos de petit al col·legi La Salle de Premià, el centre ha manifestat que ja ha activat el protocol per analitzar el cas i investigar què va passar amb el germà L., a qui Palomas denuncia per haver abusat d'ell quan tenia 8 i 9 anys. En un comunicat remès a l'ARA, l'Institut dels Germans de les Escoles Cristianes (Salle) deixa clar que es condemnen els fets denunciats per l'escriptor català i traslladen la "voluntat de suport a la persona afectada" així com s'assumeix "la responsabilitat" que li pertoca a la institució.

Gràcies a novel·les com Una mare (2014), Un gos (2016) i el premi Nadal Un amor (2018), Alejandro Palomas ha sumat desenes de milers de lectors, en part gràcies al magnetisme del personatge de l'Amalia, inspirat en la mare de l'autor. A Un país amb el teu nom, que acaba de publicar Columna i Destino, l'autor barceloní s'ha hagut de reinventar. "Al març van morir la mare i el pare amb vuit dies de diferència –diu–. Vaig començar a escriure aquesta novel·la poc abans que a la mare li diagnostiquessin un melanoma. Em vaig adonar que no podia continuar escrivint sobre la família de sang i que me n'havia d'inventar una altra. Va ser així com van aparèixer dos elements molt propers a mi i que vull tenir al costat en aquesta segona meitat de la meva vida. Són l'Edith i en Jon".