L'atac dels Estats Units a l'Iran s'ha centrat en tres instal·lacions nuclears –les de Fordow, Natanz i Esfahan– on, segons Tel-Aviv i Washington, el règim dels aiatol·làs treballava per desenvolupar la bomba atòmica, malgrat que informes de la mateixa intel·ligència nord-americana ho negaven. Israel ja havia llançat atacs sobre Natanz i Esfahan, però no a Fordow, perquè la seva ubicació totalment soterrada la feia impenetrable a les bombes israelianes. L'únic país que podia destruir-la era els Estats Units.

Els dimarts a la nit, a TV3, ja no sabem si veiem el Sense ficció o les Nits sense ficció, en un nyap desconcertant de la cadena que ha aconseguit desmuntar la marca en comptes de potenciar-la. No hi ha cap criteri coherent per a l’espectador. Suposem que tot plegat té a veure amb filigranes internes. En qualsevol cas, a la plataforma 3Cat queda tot recollit sota el títol del Sense ficció per recuperar-ho.

Amb l'aliança entre la Unió Europea (UE) i els Estats Units a punt de saltar pels aires i amb l'apropament de Washington a Rússia, una retirada dels EUA de l'OTAN ja no és una idea tan boja. Als països del bloc comunitari els preocupa que el país més poderós del món acabi suspenent el paraigua militar que protegeix el territori europeu d'amenaces exteriors, especialment de Rússia, des de fa més de sis dècades.

Al seu llibre El siglo de la revolución (que fa referència, naturalment, al segle XX) l’historiador Josep Fontana dedica un capítol a la revifada de la Guerra Freda (o si més no del seu esperit), que va comportar el primer mandat de Ronald Reagan com a president dels EUA. Fontana s’ocupa de Reagan com a figura preeminent de la contrarevolució conservadora (així l’anomena) que va tenir lloc durant la dècada dels vuitanta als mateixos EUA, i a tot Occident. Un replegament ideològic cap a la dreta, després d’uns anys setanta que havien transcorregut sota l’influx de moviments revolucionaris com el Maig del 68 parisenc o la Primavera de Praga (i que havien suposat uns anys d’esplendor per a la creació artística, tant en l’àmbit de l’art com en el de la música, la literatura o el cinema).

A l’època de Bréjnev, quan Vladímir Putin era jove, el 9 de maig era una data assenyalada per al militarisme soviètic, una exhibició d’armament i poder. Podríem oblidar, si més no per un moment, que, gairebé dues dècades després que Leonid Bréjnev instaurés aquestes celebracions del 9 de maig, es lliuraria i perdria a l’Afganistan la guerra decidida per ell, igual com ara s’està lliurant i perdent a Ucraïna la que probablement serà l’última guerra de Putin.

El 24 de febrer, en el discurs amb què el president rus, Vladímir Putin, va anunciar al món la invasió d'Ucraïna, també va advertir contra qualsevol intent d'interposar-se en el seu camí per part de les potències occidentals: “La resposta de Rússia serà immediata i portarà conseqüències que mai heu vist en la vostra història”, va dir. En paraules de l'acadèmic Pavel Podvig, especialista en l'arsenal atòmic rus i investigador de la Chatham House, de Londres, l'advertiment "va ser una manera molt explícita d'aportar proteïna al conflicte, per assegurar-se que el missatge arribava a tothom".

Els esdeveniments dels darrers tres mesos a Ucraïna, com l'annexió de Crimea per part de Rússia i la incursió a l'est d'Ucraïna el 2014, la invasió nord-americana de l'Iraq el 2003 i la llarga guerra per poders a Síria, han desmentit l'afirmació que les armes nuclears eviten la guerra. La dissuasió nuclear pot haver impedit que els països amb armes nuclears s'embarquessin en una guerra entre ells, de la mateixa manera que pot haver impedit que les guerres indirectes s'escalfessin i s'estenguessin a l'Atlàntic Nord o al Pacífic. Però també és possible que la dissuasió nuclear hagi provocat una guerra i hagi permès als líders nacionals actuar amb impunitat.