Durant l'última dècada, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) ha espremut la creativitat com no ho havia fet abans en la seva trajectòria. A més de publicar un ambiciós tercet narratiu sobre la identitat –que es va tancar amb La casa dels avis (Proa, 2021)–, ha escrit assajos com Massa foc: diàlegs extremament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel (Pòrtic, 2018) i ha donat a conèixer Sant Llorenç del Munt: una biografia (Símbol, 2025), recorregut personal i col·lectiu pel massís situat entre les comarques del Vallès Occidental i el Bages.

L’època en què transcorre l’acció de Polonesa, el retorn a la ficció novel·lística de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) després de quatre llibres molt notables centrats en la memòria personal, familiar i comunitària, és determinant. Som a gener del 1992, en ple procés de descomposició de la Unió Soviètica, un generador d’incerteses, especulacions i desordres geopolítics a tots els nivells. Som, a més, a Varsòvia, la capital de la sempre castigada Polònia, un espai de frontera –més incertesa, més especulacions, més desordre– entre el bloc capitalista i el bloc soviètic. Per acabar d’embolicar la troca, hi som seguint les passes d’un espia israelià vidu i ja jubilat que ha sigut reactivat per dur a terme una última missió: participar en una operació de compravenda de no se sap ben bé quin material bèl·lic entre no se sap ben bé quins venedors (antics agents del KGB?) i quins compradors.

Els resultats dels comicis de fa una setmana han deixat un país sense un rumb encara definit. El guanyador dels comicis, Salvador Illa, no té encara garantits els suports, mentre que Carles Puigdemont es reivindica com a presidenciable. Qui dels dos ho aconseguirà, o és que es repetiran les eleccions? Quins han de ser els temes que el nou govern abordi amb més urgència? Els resultats certifiquen el final del Procés, o és massa aviat per assegurar-ho? Recollim la visió de diferents experts en múltiples disciplines perquè ens responguin aquestes preguntes.

Organitzat per l’Associació Amics del Bisbe Deig, divendres passat vaig tenir la fortuna d’assistir a Mollerussa a l’acte de presentació de la darrera novel·la de Vicenç Villatoro, Urgell, la febre de l’aigua. I en les cinc hores de celebració, entre presentació, sopar i diàlegs posteriors, hi vaig sentir fins a cinc crits d’esperança, ara mateix tan escassa al nostre país.

Hi ha escriptors que de seguida troben la seva manera de fer literatura, n’hi ha a qui els costa més i n’hi ha que no la troben mai. No és una qüestió d’estil i de veu, que també, sinó més aviat de saber quines són les teves virtuts i quines les teves mancances i de saber trobar uns materials i una manera pròpia de treballar-los que subratllin les primeres i que desactivin les segones.

Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) és un periodista de llarga trajectòria i novel·lista multipremiat que també ha tingut diferents responsabilitats institucionals. Actualment, gaudeix de la llibertat que li dona poder-se dedicar només a escriure i disposar del temps com ell vol. Es pot dedicar als nets i a viatjar. Va dedicar tres anys molt intensos a Urgell. La febre d'aigua (Proa), una novel·la en què torna a mirar els seus avantpassats per explicar una obra ambiciosa que va transformar l'antic Clot del Dimoni en un terreny fèrtil. Quan es va construir el canal d'Urgell, a mitjans del segle XIX, a Agramunt hi havia esperança i entusiasme però també, durant molts anys, la sensació de fracàs.

El periodista i escriptor Vicenç Villatoro, que va ser nomenat director del Memorial Democràtic el setembre de l'any passat, tot just ara fa un any, ha renunciat al càrrec. Villatoro deixa el Memorial per motius "estrictament personals, relacionats amb la voluntat de dedicar-se plenament a tasques periodístiques i de creació literària" i serà substituït per l'historiador Enric Pujol, que actualment dirigeix el Museu de l'Exili (MUME). El relleu es farà a principis d'octubre.

Unes quantes pel·lícules comencen amb un enterrament, un esdeveniment que fa trontollar fonaments i propicia replantejar coses. És el cas de La teranyina. Una multitud, membres de la burgesia, acomiada el patriarca de la família Rigau, gerent d’una important fàbrica tèxtil. Prop del fèretre conversen en veu baixa i van prenent vi i pastes, servits per criades de la casa. Hi ha “gent de copalta, barba espessa i parlar greu”, com descriu Jaume Cabré a la novel·la del mateix nom en què es basa la pel·lícula.

Fa dècades que moltes entitats batallen per recuperar part de la nostra memòria històrica però costa molt avançar. Aquest any, entre altres activitats, el Memorial Democràtic vol commemorar els 20 anys del manifest que diferents entitats van llegir l'abril del 2002 al Liceu i en què es reclamava l'existència d'una eina institucional per preservar i divulgar la memòria democràtica. Va ser l'embrió del Memorial, que es va crear cinc anys després, el novembre del 2007. "Més enllà de l'estricta commemoració, és un reconeixement a les entitats i una oportunitat per reflexionar amb aquestes entitats sobre com pot ser el seu futur, perquè les generacions que ho van viure en primera persona estan desapareixent", ha dit aquest dilluns durant la presentació de les línies estratègiques del Memorial el director de l'entitat, Vicenç Villatoro.

El periodista i escriptor Vicenç Villatoro és el director del Memorial Democràtic des d'aquest setembre, quan va substituir Jordi Font, que des del 2019 estava al capdavant de la institució. Creat el 2007, el centre té l'objectiu de preservar la memòria democràtica de Catalunya a través d'homenatges, exposicions, activitats i recerca. El primer director del Memorial, nomenat pel tripartit, va ser Miquel Caminal, que va ser destituït pel govern de CiU el 2011. Aleshores el Memorial va navegar un any sense capità i el seu rumb va ser molt qüestionat. Amb poc temps, el Memorial es va anar buidant de continguts, de pressupost i de personal. També va anar canviant de conselleria de referència (Interior, Relacions Institucionals, Exteriors, Justícia) i de seu: l'última proposta de Ciuró és que es traslladi a la comissaria de Via Laietana.