La selecció catalana femenina de criquet està jugant el seu primer partit de la història i les seves integrants tenen entre 13 i 20 anys, però no hi ha cap familiar presenciant aquesta fita. Els pares d'aquestes jugadores, la majoria pertanyents a les comunitats índia, pakistanesa i bengalí, no acostumen a anar a veure els partits de les seves filles. Tampoc quan juguen amb els seus equips.

Tenen entre 15 i 24 anys, la majoria van néixer al Pakistan i van venir de petites a Catalunya, i comparteixen una passió: el criquet. Per això, no han parat fins a aconseguir que Barcelona solucioni el que és una mancança en el terreny esportiu: la ciutat encara no té cap camp preparat perquè s'hi practiqui aquest esport. I cada cop té més adeptes. Sobretot des que elles, les del criquet, s'hi han engrescat i s'han afartat d'entrenar en terrenys que no compleixen les condicions i que moltes vegades tampoc no tenen horaris disponibles per acollir-les. Van guanyar-se un lloc al focus mediàtic, l'any passat, quan la seva proposta de condicionar un antic camp de futbol de Montjuïc, el Julià de Capmany, per jugar a criquet i altres esports minoritaris va ser la que va rebre més suports entre les més de 800 que es presentaven als pressupostos participatius. I va acabar sent la segona més votada (2.890 vots)  de tot el procés a la ciutat, només per darrere de la que exigia millorar el parc de l'Espanya Industrial.

Quan la selecció afganesa va debutar al Mundial de criquet derrotant Escòcia, als carrers de Kabul ningú va sortir a celebrar el triomf, com sí que passava no fa gaire cada cop que arribava una victòria. Els portaveus talibans en canvi, van felicitar els jugadors a les xarxes socials, malgrat que havien guanyat sota una bandera que ells mateixos han cremat. La selecció s’emociona quan sona un himne arraconat pel nou règim, el de l’Afganistan d'abans dels talibans. La selecció de criquet s’ha convertit en una mena de càpsula del temps que manté viu un estat fallit.