“Sempre he intentat mirar les coses d’una altra manera”, va dir l’artista Eugènia Balcells –que ha mort aquest diumenge–. Com a creadora audiovisual pionera tenia un peu en la filosofia i l'altre en la ciència. L'ARA li va proposar que intervingués en un dels icònics diaris d'autor que hem fet al llarg dels anys –amb artistes com Miquel Barceló, Perejaume, Plensa, entre altres– i el novembre del 2022 va treballar amb els equips d'art i ciència del diari sobre el concepte de les Visions: des de les visions del més gran i el més petit que ens proporcionen els telescopis i els acceleradors de partícules, passant per la visió artificial que s’implementa en tota mena de màquines, fins a les visions ultraviolada i infraroja d’alguns animals. Tot el diari va trencar la seva estructura habitual i es va il·lustrar amb objectes que ella relacionava amb els temes d'actualitat. A més, li vam dedicar tot el suplement ARA Diumenge, on la vam entrevistar. "Ens hem d’atrevir a somiar el millor món possible", ens va dir.

Eugènia Balcells, que ha mort aquest diumenge als 82 anys per un càncer, deia que tota la seva obra gira al voltant de dues preguntes: Qui volem ser? I quin món volem? "Són les dues preguntes essencials per a la humanitat en aquest moment. I una va lligada absolutament amb l’altra: no podem dir quin món volem si no podem dir qui som. I l’hem de contestar alhora els homes i les dones del planeta", va explicar en una entrevista a l'ARA. Ella hi va donar moltes voltes i, des de perspectives i mitjans molt diferents, va mirar de donar-hi, si no una resposta, almenys punts d’ancoratge des d’on poder-les replantejar i observar. Vist en perspectiva, la seva obra sempre va tenir en compte la multiplicitat de les mirades, ja fos mostrant els estereotips en què els mitjans de comunicació reflectien les dones, en peces dels anys setanta que s’avancen a moltes reflexions i crítiques posteriors, o reflectint amb llums i sons la bellesa de la complexitat de l’univers amb peces que han meravellat els científics.

Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) és un artista intel·lectualment voraç: li interessen totes les visions de la ciència, l'economia, l'ecologia, la poesia, la música... Els seus treballs tenen un caràcter científic i alhora existencial i espiritual, com ara From the center (1981-1982), una videoinstal·lació pionera que la mateixa Balcells defineix com un "Stonehenge electrònic" i que ara el MNAC presenta en la versió definitiva a la Sala Oval després que la Generalitat la comprés per a la seva col·lecció. "Buscava sobretot captar, d'alguna manera, la naturalesa intrínsecament variable i canviant de la realitat –explica Eugènia Balcells–. La realitat no són només una sèrie d'objectes físics que estan l'un al costat de l'altre, sinó que participem en una dansa energètica, formem part d'una increïble dansa energètica que està funcionant alhora des de tots els nivells, i vaig intentar expressar aquesta dansa".

El dia que Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) va fer 81 anys va ser un moment de vertigen. L'aniversari de l'artista va coincidir amb el dia que veia per primera vegada acabat el documental The wisdom of wonder, Eugènia Balcells once and again, una peça audiovisual del cineasta colombià Luis Felipe Ruiz que va estar preparant durant més de cinc anys. "Estava espantada, sabia que veure el documental em tocaria. Era com un examen, una regressió en viu dels últims 50 anys de la meva vida", explica Balcells. L'experiència va ser "una bomba" que va rebre de molt bon grat. "Em vaig sentir molt ben tractada. Aquesta pel·lícula és un mirall benèvol que em reflecteix des de la cura i l’afecte", diu l'artista. El documental, que també inclou imatges d'arxiu de les obres de Balcells, es va estrenar el 5 de desembre al Festival de Cinema Documental sobre Art (DART) i està disponible a Filmin fins al 31 de desembre.

L’artista Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) té una energia desbordant. Amb motiu de la seva col·laboració amb l’organista Juan de la Rubia (la Vall d’Uixó, 1981) per a un concert aquest dijous al Palau de la Música (20 h) que promet ser antològic, Balcells recorda que algunes de les partitures visuals que interpretarà De la Rubia les va fer fa quaranta anys en una Nova York on ella i altres col·legues estaven forjant el llenguatge del vídeo i de l’audiovisual més experimental, i que vivia envoltada de noms avui llegendaris com el músic John Cage i el coreògraf Merce Cunningham. Així i tot, Balcells no viu de glòries passades, ni creu massa en les jerarquies entre generacions. Sí que creu en aquest projecte entre dues generacions que fa com a artista resident del Palau.

Tres efemèrides marquen la temporada 2023-2024 del Palau de la Música: els centenaris dels naixements de la pianista Alícia de Larrocha i la soprano Victòria dels Àngels, i els 50 anys de la mort de Pau Casals. Es tracta de tres personalitats "molt importants" en la institució, tal com recorda el director general del Palau de la Música, Joan Oller, que aquest divendres ha presentat la programació que encara faltava per fer pública. Fa unes setmanes ja s'havien detallat els noms de Palau 100, Palau Òpera i Grans Veus, els cicles estrella per on passaran Gustavo Dudamel amb la Filharmònica de Los Angeles, Ermonela Jaho, Javier Camarena i l'Orquestra Simfònica de Londres, entre d'altres. Hi faltava, però, bona part d'una programació de 137 concerts, inclosos els dels cicles de cambra i de piano, i anunciar els artistes convidats, que seran els compositors Ola Gjeilo i Elisenda Fàbregas, la poeta Laia Llobera, els artistes digitals Entangled Others i l'artista visual i pionera del videoart Eugènia Balcells. La despesa artística de tota la temporada és de 3,5 milions d'euros, i la previsió d'Oller és que es recuperi exclusivament amb la venda de les entrades dels concerts. Pel que fa a l'autoria catalana, hi haurà més de 50 obres de 33 compositors, incloses 14 estrenes.

La Fundació Eugènia Balcells ja fa anys que existeix, però la seva seu principal s’està fent realitat a Castellar de la Selva, prop de Girona. L’objectiu és que sigui alhora un espai d’exposició de les obres de l’artista i un centre de pensament que permeti abordar amb experts d’arreu els reptes del món que ve

El dossier d'aquest diumenge forma part del diari especial que ha estat intervingut artísticament per Eugènia Balcells, i és per això que el dediquem a la visió, un dels grans temes de l'artista, i n'ha tingut cura Toni Pou, el nostre periodista científic. A partir de les obres de Balcells, desgranem de la mà d'especialistes la manera com els humans hem anat desenvolupant la visió amb l'ajuda de tota mena de ginys per observar les estrelles i els microbis, i, també, quina visió nova ens aporten els ordinadors i què ens pot ensenyar la que tenen alguns animals.

"Primer és el somni! Ens hem d’atrevir a somiar, però a somiar bé [...]. No a somiar monstres sinó en un món millor". Ho diu l’artista Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) amb una veu i uns ulls enèrgics enmig de la redacció del diari. L’artista visual, que ha explorat els límits del videoart i ha fet una àmplia obra alimentada per la ciència, la filosofia i l’espiritualitat, s’aventura a "explorar els límits d’un diari" de paper. Els límits de la impressió, els de la fotografia, els de l’equip que es converteix en un laboratori d’innovació, d’una rara i rica col·laboració entre el periodisme i la creació artística que ja hem experimentat amb altres artistes extraordinaris, com Miquel Barceló, Perejaume, Jaume Plensa, Ferran Adrià i altres.  

Fa més de 150 anys, Dimitri Mendeléiev endreçava la matèria per evidenciar una llei periòdica basada en el nombre de protons de cada element químic. Així va sorgir la taula periòdica, com una guia per entendre enllaços químics o descobrir nous elements atòmics. Però fa tretze anys Eugènia Balcells inaugurava a l’Arts Santa Mònica de Barcelona l’exposició Freqüències per homenatjar el centenar d’àtoms diferents que conformen la taula periòdica.

Per als estudiosos i per als crítics, el més comú és introduir un personatge o un esdeveniment històric dins d’una categoria. Miquel Àngel és l’exponent de la pintura renaixentista, Renoir de l’impressionisme, Andy Warhol del pop art i així anar seguint. S’anomena recerca categorial i ajuda a tenir una comprensió unitària de la realitat. Aquest procediment, en virtut del qual el coneixement del singular s’interpreta mitjançant el general, és acceptat universalment: així es classifiquen els estudis, reconeixem els diferents autors o estudiem les escoles. 

Fa molts anys que treballo amb l’Eugènia Balcells i sé què significa quan arriba a l’estudi dient: “Aquesta nit ho he vist clar”. Ho va dir l’endemà del dia que havíem constatat que l’espai disponible no permetria projectar les imatges sobre l’estructura de la instal·lació Univers que s’estava produint. “Aquesta nit ho he vist clar: col·locarem uns miralls als dos extrems de la sala i hi projectarem a sobre perquè les imatges es reflecteixin després sobre les pantalles giratòries. Així guanyarem la distància de projecció necessària”. Dit i fet, aquella mateixa tarda les primeres llums d’Univers arribaven a destí.

En l’obra d’Eugènia Balcells coexisteixen dues línies principals. Per una part, les peces que es relacionen amb el que s’ha anomenat art conceptual i art crític, en les quals qüestiona valors socials i estereotips culturals i de gènere, sobretot els relatius a la societat de consum i els seus succedanis i a la condició i la situació de la dona en unes societats que arrosseguen prejudicis patriarcals antiquats i nocius. Les seves propostes sempre han tingut un sentit alliberador i han sabut evitar amb sentit de l’humor el to solemne i el ressentiment sectari. Aquesta línia la va iniciar amb quaderns i fotocòpies a mitjans dels anys setanta i l’ha prosseguit des de llavors amb instal·lacions, pel·lícules i vídeos. 

Per a Eugènia Balcells, l’art sempre ha sigut un camí privilegiat per observar amb llibertat i explorar obertament el món en què viu. Pensem d’entrada en Boy meets girl (1978), Reprise (1977) i Fin (1977), obres representatives d’un cos de producció inicial que interpel·la, amb humor i perspicàcia, la representació audiovisual dels mitjans de comunicació i la cultura de masses. Brillants lectures semiòtiques i socials per desballestar les ideologies heterosexistes, racistes i classistes que se’ns imposen, però també sorprenents narratives que demostren maneres de burlar els guions predeterminats: només cal fer un salt, una pregunta imprevista. 

El 1979, fruit d’una llarga amistat fundada en una complicitat pregona, Eugènia Balcells i l’escriptor Carles Hac Mor van publicar el llibre Anar i tornar, en el qual afloren qüestions intangibles que s’originen en el flux i reflux de les passions humanes. Amb el leitmotiv metafòric del vaivé, d’anar i tornar o pujar i baixar, Balcells hi aplega les seleccions, juxtaposicions i consegüents acumulacions d’imatges que caracteritzen moltes de les seves obres; en aquest cas, vehiculen estereotips sexuals, sexistes i estètics. Així mateix, de tornada, les frases o llegendes que Hac Mor escriu, en relació amb les imatges congregades per Balcells, reblen el clau de banda a banda de la pàgina, amb continguts més literals que metafòrics, que Jordi Marrugat identifica, molt encertadament, al pròleg de l’Obra completa punt U, volum que recull aquest treball conjunt. Hi diu: “El delit per les paraules impulsava al delicte: a la violència i la violació: a la pornografia gràficament evident d’Anar i tornar, on el cos esdevé només una intersecció de fonemes perquè també les imatges hi són bocins d’un únic text inabastable, signes d’una realitat inexistent enllà d’aquests”.

El paisatge és espectacular. En plenes Gavarres, en un entorn boscós i poc poblat, una masia blanca, rescatada de la runa, s’alça a pocs metres d’una petita església del segle XVIII –en part emmurallada– i de tot d’edificacions adjacents de finals del segle XX mig enderrocades. Aquí, en el que és gairebé tot el terme de Castellar de la Selva, un veïnat de Quart, té Eugènia Balcells la seva fundació. Encara està en obres, però ja s’hi albira el que pot ser en un futur molt pròxim. 

Eugènia Balcells es deixa abraçar per l’atzar però després ho té tot calculat al mil·límetre. És a dir, sap com incorporar els imprevistos, les intuïcions i les troballes inesperades al seu treball, però l’execució posterior és impecable i al detall, com es pot veure en el diari especial que ha preparat per a l’ARA. L’entrevista, de la qual aquí hi ha una reconstrucció llarga però en realitat reduïda atesa la quantitat d’històries i idees que desgrana l’artista, comença en un restaurant de l’Eixample, segueix a la seva fundació –encara en construcció– a Castellar de la Selva i acaba, si és que es pot dir així, al seu estudi de Copèrnic, a Barcelona. Li escau tenir l’estudi i la casa al carrer Copèrnic perquè els planetes i les estrelles són un dels temes de les seves obres i en certa manera estan al darrere d’una de les seves peces més reeixides: Freqüències, i la seva parella, Homenatge als elements, una instal·lació feta a partir del “ball” dels espectres lumínics de tots els elements que componen l’Univers. La peça, del 2009, ha tingut un llarg recorregut en format exposició i amb tallers, i aquesta mateixa setmana es publica El meu nom és univers (Actar), un llibre a partir del mural amb entrevistes de Toni Pou i edició d’Eulàlia Bosch.