L’italià Luca Guadagnino, director de Call me by your name, ha descrit Caza de brujas com un thriller moral. Un exercici de ficció especulativa que es construeix sobre un enigma torbador: què va passar entre un professor de filosofia de la Universitat Yale (Andrew Garfield, temperamental) i una alumna afroamericana (Ayo Edebiri, camaleònica) de bona família i parella d’una persona trans? Va ser un encontre consentit o una agressió sexual? I què pinta en tot això una professora (Julia Roberts, totterreny) que és la principal confident del suposat agressor i la mentora de la denunciant? A partir d’aquesta situació límit –que invoca el #MeToo, la cultura de la cancel·lació, el racisme sistèmic i la lluita del col·lectiu LGTBI–, Caza de brujas radiografia un univers acadèmic escindit entre uns professors disposats a tot per una plaça de titular i uns estudiants en peu de guerra contra un model retrògrad.

Trobo extremadament ruc renunciar a l’obra d’un artista per la vida que ha portat aquest artista, i perdre-se-la, o, en el pitjor dels casos, promoure que se la perdin els altres. Conèixer l’artista ens ajuda a entendre l’obra, però, en el moment de la creació, l’artista –igual que nosaltres quan consumim la seva obra– se situa en un altre àmbit. El món de la creació és un lloc, per cert, d’un rigor moral més estricte que la vida mateixa. Vargas Llosa, per exemple, tan penosament anticatalanista, va escriure alguns dels millors assajos que trobareu sobre el Tirant.

Ara que es parla tant de la memòria –de memòria històrica, de rememorització d’antigues agressions, d’entrenament de la memòria, de malalties vinculades a pèrdua de memòria...– proposo que distingim entre tenir memòria i fer memòria. Tenir memòria seria la qualitat mental que ens permet recordar fets força aproximats a allò que ocorregué en el passat. Diem: “Recordes aquell sopar de Cap d'Any en què vam fer una fondue de formatge?”. I responem: “Ara que ho dius, sí. Fa ben bé deu o quinze anys. Quina memòria que tens!” I tenir mala memòria seria oblidar fets i noms.

El Douglas (Hugh Bonneville) és un dels presentadors més populars de la televisió, un periodista veterà que s'ha guanyat el cor de la gent des del seu programa matinal, en què comparteix pantalla amb una col·lega molt més jove, la Madeline (Karen Gillan). Fins que un dia algú anònim piula un suposat acudit sexista que el Douglas hauria fet en petit comitè en un casament. En els primers episodis de Douglas is cancelled no s'explicita en cap moment el contingut de la gracieta. Perquè aquí rauria la clau de la cultura de la cancel·lació segons el creador de la sèrie, Steven Moffat. No importa què va dir el protagonista, sinó la interpretació que n'ha fet algú altre, l'etiqueta condemnatòria que se li atribueix, l'escalada de tot plegat via xarxes socials i fins a quin punt això pot suposar la fi de la carrera d'un periodista de renom.

Fa tres setmanes, em van prohibir l’entrada a Alemanya. Quan vaig preguntar a les autoritats alemanyes qui ho va decidir, quan i amb quin argument, vaig rebre una resposta formal que, per motius de seguretat nacional, les meves preguntes no rebrien cap resposta formal. De sobte, vaig fer un ràpid salt mental a l’època en què tenia deu anys i veia Alemanya com un refugi de l’autoritarisme.

Censura. L’exercici de la llibertat d’expressió s’ha convertit en un problema a la Unió Europea. Molesten les paraules. Preocupen les idees. D’uns i d’altres. D’una banda, la televisió pública italiana RAI pot decidir vetar la presència de l’escriptor Antonio Scurati, que havia de llegir un monòleg sobre l’aniversari de l’alliberament del nazisme i el feixisme. De l’altra, les autoritats locals de Brussel·les van intentar prohibir, el 16 d’abril passat, la celebració d’una convenció nacional conservadora a la capital belga, amb Viktor Orbán, Nigel Farage o Éric Zemmour com a estrelles convidades, que es van afanyar a declarar-se víctimes de la cancel·lació i del bolxewokisme.

Les plataformes socials fan la seva pròpia guerra i han contribuït a la popularització de la cultura de la cancel·lació en els últims anys. Per cancel·lació s’entén un fenomen de rebuig públic a una persona per la seva opinió o actituds. Si bé la majoria de cancel·lacions tenen a veure amb la misogínia o el racisme, també es poden usar com una eina de linxament públic o de censura històrica. El 2 d’abril, el dibuixant de còmics Ed Piskor es va suïcidar, als 41 anys, després de l’acusació d’assetjament sexual per part de dues dones. Una d’elles va publicar a les xarxes socials captures de missatges del 2020 on Piskor li feia proposicions sexuals. Automàticament, un fons cultural de Pittsburgh va anul·lar l’exposició que li estava preparant i el linxament públic no es va fer esperar. Abans de suïcidar-se, Piskor va deixar una carta de cinc pàgines on indicava que els “matons d’internet” l’havien assassinat i es declarava innocent. El 27 de febrer va sortir una notícia a través de la plataforma feminista FAC (Faràs alguna Cosa?) de la Universitat de Girona (UDG) on es denunciava que feia tres anys –també el 2020–, un professor associat de la UdG, Mostafà Shaimi, havia fet proposicions sexuals a una estudiant de màster en una reunió de treball de fi de màster i després li havia demanat el telèfon per correu electrònic. La seva cara va circular per les plataformes socials i també a TV3, on es van usar unes imatges d’arxiu descontextualitzades. A partir d’aquí la UdG va obrir a Shaimi un expedient per falta molt greu; era la primera vegada que en aquest tipus de denúncies la universitat optava per la via punitiva. Aquella persona va esdevenir, a l’acte, algú que calia erradicar. Vaig citar-me amb en Mostafà –una persona molt coneguda per la seva lluita antiracista– per parlar-ne. La setmana posterior al 28 de febrer, Mostafà Shaimi va ser cancel·lat de quasi tots els llocs on tenia compromisos laborals. Tot el que em va explicar semblava un malson kafkià. Vaig escriure un parell de correus a la FAC per saber més sobre el tema, i després de tres setmanes vaig rebre una futura data, però l’article ja estava enviat.

Tot allò que passa per pensament crític, ho és? Podria ser que haguéssim arribat a un punt on la major part d’allò que s’entén per pensament crític actués, sense adonar-nos-en, de manera social o políticament conservadora? I, al contrari, un pensament conservador, tradicional, podria considerar-se veritablement crític en un context social on tot el que sembla valuós es presenta com a transgressor, rupturista, disruptiu, original, trencador, innovador o provocador?

Acostumo a fugir del debat sobre la llibertat d’expressió i les bombolles comunicatives com de la pesta perquè sempre et posa en una situació de superioritat moral improductiva, com si tu fossis un paladí de la llibertat i la raó contra bàrbars analfabets, que és justament la trampa. Però veure Tucker Carlson al costat de Santiago Abascal m’ha fet pensar que hi ha una oportunitat. Carlson és una de les cares mediàtiques més influents de la nova dreta americana, el gran portaveu de la teoria segons la qual les eleccions del 2020 van ser “robades” a Donald Trump per una conxorxa. La presència de Carlson a Ferraz certifica que les dretes europees intenten reproduir el model americà i que aquest model té consciència i estratègia globals. Aquests dies que no parem de sentir els nostres mitjans plens de declaracions absurdes i perilloses amb la finalitat de fer-nos sentir al costat correcte de la història, tenim una oportunitat perfecta per intentar resistir la temptació de cancel·lar l’altre.

Aquesta setmana un dels temes més comentats, en l'àmbit cultural, ha estat la censura en consistoris on han començat a manar el PP i Vox. L’arribada de la ultradreta als governs locals s’ha fet notar. En algun municipi l’estisorada ha arribat de partits com el PSOE, com ha passat a la Ràpita amb el festival Eufònic. En alguns pocs casos, l’obra censurada (com la de Xavier Bobés i Alberto Conejero sobre un mestre republicà) ha estat reprogramada per alguns teatres com el de Girona.

Gràcies a alguns comptes de Twitter, com els de Teatro del Barro o el de l'escriptor J.M. Vidal-Illanes, podem fer un seguiment dels casos de cancel·lacions culturals que es produeixen a l'estat espanyol. En el moment d'escriure això, hi ha la notícia de la recollida de firmes que promou Andecha Astur contra el veto de Vox a Xixón contra la música cantada en asturià; el cas de l'obra de teatre Nua, de l'actriu Ann Perelló, que ha estat cancel·lada per l'Ajuntament de Palma de la programació d'un teatre municipal on s'havia de representar el proper mes de setembre, “perquè no encaixa en la línia de la nova programació”; la cancel·lació, a Briviesca, de la peça teatral El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca, que glossa la figura del pedagog republicà Antoni Benaiges; la censura, a Valdemorillo, d'una versió teatral de l'Orlando de Virginia Woolf (podeu llegir l'excel·lent article que en va fer Marta Segarra en aquest diari), perquè a Vox els molesta el protagonista, que és indistintament home i dona al llarg dels segles; i també la censura d'una peça de Lope de Vega, La Villana de Getafe, justament a Getafe, “per les seves insinuacions sexuals”. Hi podem afegir la cancel·lació de la pel·lícula infantil Lightyear al poble càntabre de Bezana, perquè hi surten dos homes que es besen (ja havien censurat aquest film, pel mateix motiu, en països com Egipte, l'Aràbia Saudita o Indonèsia). I el cas del concert dels Antònia Font al festival Mediterránea, de Gandia, que ha estat cancel·lat unilateralment i sense cap explicació per part dels organitzadors. En tots els casos, parlem d'ajuntaments en què, com a resultat de les eleccions del 28 de maig, hi governa el PP, o el PP en coalició amb Vox.

Amb els adolescents, em miro Extraños en un tren, de Hitchcock. Els explico que la història està basada en un llibre de la gran Patricia Highsmith, que no coneixen. La pel·lícula és de l’any 51, i el doblatge a l’espanyol, de l’any 65. Es pot consultar la fitxa del doblatge a la pàgina eldoblaje.com, i així sabem que als protagonistes els posen la veu Celia Honrubia i Antolín García. Són fitxes en què surten tots els personatges, inclosos els que només tenen una frase, com ara “nen amb globus”, “venedor de hot dogs 2” o “veu de megàfon en partit”. D’aquesta manera, veus que el “venedor de hot dogs 2” també fa de “venedor de hot dogs 1” i d'“home davant claveguera” (en el moment en què hi cau l’encenedor decisiu).

Quan el 1976 Martin Scorsese estrenà Taxi driver, protagonitzada per Robert De Niro, Nova York era una ciutat perillosa i decadent que semblava despertar de la gran ressaca produïda per l'excitació i la creativitat de la dècada del 1960. Drogues, brutícia, delinqüència, prostitució... Scorsese retratava un estat d'ànim real que afectava, de fet, moltes altres ciutats del planeta. L'any 1977, Woody Allen fa Annie Hall, que no deixa de ser una comèdia romàntica (això sí, amb tocs sarcàstics i arestes morals equívoques). Teòricament retrata la mateixa ciutat de Taxi driver. La mateixa ciutat, sens dubte, però no el mateix estat d'ànim. El Nova York d'Annie Hall és amable, interessant, i belluga gràcies a una hiperactivitat paradoxalment plàcida. El món de Taxi driver és essencialment nocturn; el d'Annie Hall, diürn. Potser aquesta és l'explicació de tanta disparitat. En qualsevol cas, el que volem subratllar aquí és que per entendre una ciutat –o un poblet, o qualsevol altra agrupació humana més o menys estable– no n'hi ha prou a esgrimir dades macroeconòmiques o demogràfiques, estadístiques, percentatges. L'estat d'ànim col·lectiu és intangible, però té unes conseqüències més rellevants que certes coses que es poden quantificar.

L'escriptora i historiadora nord-americana Rebecca Solnit mira amb esperança el futur i, quan algú li diu que en realitat res ha canviat en els últims 50 anys, s'indigna. Explica que si ara es trobés amb la Solnit de 20 anys –ella en té 62–, li diria que veuria com el món canviaria de manera inimaginable i que les dones tindrien més veu i serien més respectades. "He viscut una revolució tremebunda i no n'era conscient quan tenia 20 anys", afirma. Solnit ha escrit llibres sobre medi ambient, art, política i història cultural. També és una activista pels drets humans i contra el canvi climàtic.

Si escrivim "cultura de la cancel·lació" a Google hi apareixen més de 333.000 entrades. Fa prop de cinc anys que aquest concepte volta per les xarxes socials i per internet, sovint associat a artistes i creadors que, suposadament, han patit la reacció d'usuaris en contra d'ells o de les seves obres i els han cancel·lat. Ara bé, què vol dir exactament cancel·lació? Quantes persones s'han vist privades de feina i de suport econòmic la resta de la seva vida després d'haver estat cancel·lades? A l'assaig La cancelación y sus enemigos (Anagrama), Gonzalo Torné (Barcelona, 1976) desxifra les claus d'aquesta expressió que s'utilitza per convertir les persones cancel·lades en víctimes de l'escrutini del públic. L'escriptor és taxatiu: "Trobem pocs exemples de «privació de mitjans de treball», quasi tots localitzats als Estats Units i bastant coneguts". Torné cita com a exemple real James Gunn, que va ser acomiadat per Disney arran d'uns tuits en què feia broma de la pedofília i que poc després va ser readmès. També menciona l'humorista Kevin Hart, a qui van apartar de la gala dels Oscars per uns tuits homòfobs però que ha seguit treballant, i la youtuber Laura Lee, que va perdre alguns contractes arran d'uns comentaris racistes.

L'actriu Helena Bonham Carter no té pèls a la llengua quan es tracta de donar la seva opinió. En una entrevista publicada aquest cap de setmana al The Sunday Times Magazine, la intèrpret, que en els últims anys ha donat vida a la princesa Margarida a la sèrie The Crown, s'ha mostrat contundent en la seva defensa de dos dels seus amics, Johnny Depp i J.K. Rowling.

Karim D és l'escriptor de moda i els mitjans es barallen per entrevistar el noi de la banlieue que ha seduït crítica i públic amb el seu discurs articulat i sensible sobre la immigració àrab a França. Però les felicitacions i el somriure s'acaben de sobte quan surten a la llum els tuits que havia escrit feia temps sota l'àlies Arthur Rambo, un reguitzell d'insults i estirabots que destil·len odi, crueltat i fins i tot antisemitisme. Arthur Rambo és també el títol de la pel·lícula que estrena aquest divendres el francès Laurent Cantet (Melle, 1961), un thriller frenètic que salta sense xarxa dels ambients literaris als barris marginals i que et deixa amb més preguntes que respostes sobre la violència de Twitter i la cultura de la cancel·lació.

Quan les xarxes dicten sentència i condemnen algun artista a l'ostracisme per les seves conductes inacceptables no hi ha un patró clar a partir de quan els afectats poden tornar a provar d'aparèixer en públic. O si directament ho poden fer mai. En el camp de la comèdia, alguns dels humoristes que van ser cancel·lats han intentat en els darrers temps recuperar la seva activitat com a monologuistes. N'hi ha que feien referència explícita als seus afers, n'hi ha que no. Aquests són alguns dels més destacats.

Vaig llegir El espíritu de la comedia, d'Antonio Escohotado, a començaments dels noranta i em va semblar un bon assaig. Poc després vaig començar la seva Historia de las drogas, però el tema m'interessava més aviat poc –més aviat gens–. Això sí: és un llibre d'envergadura, un text de referència. Algunes de les seves traduccions –conec les de Hobbes i Jefferson, tot i que en va fer moltíssimes més– són impecables. A més, va ser un gran coneixedor d'Aristòtil. Escohotado va morir fa uns dies a Eivissa a l'edat de vuitanta anys.