Una moció aprovada aquest dijous al Parlament de Catalunya ha reclamat al Govern "consensuar" amb l’Acadèmia del Cinema Català "les estratègies necessàries per definir una categoria específica per a pel·lícules parlades íntegrament en llengua catalana dins els Premis Gaudí". La moció, que integrava diversos continguts relacionats amb polítiques culturals, va ser presentada pel grup parlamentari de Junts i aprovada amb els vots de Junts, ERC, Comuns, CUP i Aliança Catalana.

Què és una pel·lícula en català? Intuïtivament diríem que una pel·lícula parlada en català. Però en una realitat cada vegada més diglòssica i marcada pel fenomen migratori, què passa quan el cinema pren una mirada naturalista per copsar el mosaic de llengües i cultures que conviuen en les nostres societats? Es pot continuar parlant en singular de la llengua d’una pel·lícula? Un exemple interessant d’aquesta situació és Molt lluny, el magnífic debut com a director de Gerard Oms, una història d’inspiració autobiogràfica sobre un aficionat de l’Espanyol que, després d’acompanyar l’equip en un desplaçament als Països Baixos, decideix no tornar a Catalunya i quedar-se a viure Utrecht, on no coneix ningú ni parla la llengua local.

De les 114 pel·lícules que s'han estrenat en el circuit comercial a Catalunya el 2025, només se n'han vist 20 al País Valencià (un 17,5%), 17 a Andorra (14,9%) i 16 a les Illes Balears (14%). Del 85% de pel·lícules, ni rastre, segons un informe de Plataforma per la Llengua, que ha fet públic just abans dels divuitens Premis Gaudí.

Jaume Claret Muxart (Barcelona, 1998) forma part de la primera promoció de l’Elías Querejeta Zine Eskola de Sant Sebastià, i en pocs anys ha aconseguit situar-se en el panorama internacional amb curtmetratges com Ella i jo (2020) i Die Donau, (2023). Aquest divendres estrena el primer llargmetratge, Estrany riu, a la secció Orizzonti del Festival de Venècia. La pel·lícula també es veurà al festival de Sant Sebastià, i arribarà a les sales el 3 d'octubre. Rodada en 16 mm al llarg del Danubi, Estrany riu parteix dels viatges en bicicleta que Claret feia de petit amb la família, però es desplega com un relat de ficció sobre l’adolescència, la transformació i els vincles familiars. La protagonitzen Nausicaa Bonnín, Jordi Oriol i el debutant Jan Monter.

El Cicle Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català consolida la seva aposta per la inclusió i la democratització de la cultura impulsant noves accions que situen l'accessibilitat com una de les màximes prioritats del projecte. Sota la voluntat de garantir una experiència cinematogràfica de qualitat i oberta a tothom, el Cicle Gaudí implementarà, a partir del mes de juny, el subtitulat accessible en català —en línia amb la normativa UNE per a persones amb sordesa— a un 80% de les sales adherides al seu circuit que projectin en format Blu-ray.

L'informe de l'administració Trump que justifica la imposició dels aranzels de què parlem tot lo dia inclou el cinema en català, en basc i en gallec en el seu llistat de barreres al comerç. L'informe ha estat elaborat pel departament de Comerç del govern nord-americà i es titula precisament així, Barreres comercials estrangeres, tot i que també es podia haver titulat Memorial de greuges, atès que –com no podia ser altrament– Trump també practica el victimisme i el ploricó, i els practica a la seva paquidèrmica manera. Pel que fa a la qüestió que ens interessa, hi ha un paràgraf en què l'informe en qüestió instil·la aquestes gotes de mata-rates contra la diversitat lingüística: “Cada tres dies que s'exhibeix una pel·lícula d'un país de fora de la UE, se n'ha d'exhibir una altra de la UE, i la ràtio es redueix a cada quatre dies si el cinema inclou una pel·lícula en una llengua oficial d'Espanya diferent de l'espanyol”. En favor dels autors de l'informe, consignem l'ús de la construcció “llengua oficial d'Espanya diferent de l'espanyol” per referir-se al català, a l'eusquera i al gallec, en comptes de “llengua cooficial”, com insisteixen a repetir molts mitjans del nostre voltant.

Trencar rècords de taquilla històrics s'està convertint en un costum per al cinema en català. L'última fita l'ha protagonitzat la comèdia familiar de Javier Ruiz Caldera Wolfgang, que en només tres dies als cinemes ja ha acumulat uns 677.127 euros i s'ha situat en el número 1 de la taquilla espanyola. En total, han vist la pel·lícula 95.411 espectadors, que representen un 17% del públic que ha anat al cinema durant el cap de setmana. Wolfgang és la primera producció catalana o espanyola que lidera la taquilla des de l'agost de 2024.

Que una pel·lícula sobre un nen prodigi del piano comenci amb el protagonista tocant com un virtuós resulta fins i tot previsible, però no que el piano que toca sigui el d’una funerària on el nen mira de processar que la seva mare acaba de morir. Wolfgang, que s’estrena aquest divendres, és la gran aposta comercial del cinema català del 2025, una comèdia familiar i amable de vocació obertament popular que, tanmateix, aborda qüestions sovint tabú en aquest tipus de cinema com el dol, la salut mental i el suïcidi. Tots aquests temes ja eren al llibre homònim de Laia Aguilar, que adapta el film i que va “emocionar” el director Javier Ruiz Caldera quan el va llegir: “Jo tinc dues filles i vaig molt al cinema amb elles, i trobo a faltar pel·lícules que puguin gaudir tant elles com jo, pel·lícules de personatges que abordin emocions i temes una mica complexos i que després, al sortir del cinema, donin peu a una conversa”.

Entre El 47 i Casa en flames, les dues grans favorites dels Premis Gaudí que se celebren aquest dissabte a l’auditori del Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (CCIB), sumen en conjunt prop d’un milió d’espectadors en sales de cinema: 514.012 d'El 47 i 456.931 de Casa en flames. Són les dues pel·lícules en català més taquilleres de les últimes quatre dècades. La resta de títols nominats a millor pel·lícula (Mamífera i Salve Maria) i millor pel·lícula en llengua no catalana (Segundo premio, Los destellos, Polvo serán i Los pequeños amores) acumulen entre tots poc més de 200.000 espectadors. Si El 47 (divuit nominacions, rècord històric dels premis) o Casa en flames (catorze nominacions, les mateixes que Polvo serán) s’acaben emportant l’estatueta de millor pel·lícula, significarà el triomf del cinema en català obertament popular, aquell que prioritza, per damunt de tot, la connexió amb l’espectador.

És del tot apropiat que la història de les adaptacions cinematogràfiques de literatura catalana comenci el 1907 amb Terra baixa, del gran pioner del cinema a Catalunya, Fructuós Gelabert. La de Guimerà és l’obra catalana més adaptada pel cinema, i també l'autor més internacional: Cecil B. DeMille (Els 10 manaments) va portar al cinema Maria Rosa el 1916 i Leni Riefenstahl, la cineasta oficial del règim nazi, va adaptar la mateixa Terra baixa en un projecte iniciat el 1934 i enllestit vint anys després. “Per a DeMille i Riefenstahl el referent no era Guimerà sinó una obra intermèdia –apunta Esteve Riambau, historiador i exdirector de la Filmoteca–. En el cas de Riefenstahl, una òpera d’Eugene d’Albert que adaptava Terra baixa, i en el de DeMille, un muntatge teatral de Maria Rosa estrenat a Broadway”.

La novel·la de Narcís Oller L’escanyapobres (1884) va ser una de les lectures obligatòries amb què el director Ibai Abad (Barcelona, 1985) va estudiar la Renaixença a l’escola. "La vaig trobar un pèl farragosa —reconeix, divertit—. Aquell naturalisme literari d’explicar durant vint pàgines com se sega el blat..." Uns anys després, arran de la crisi financera del 2008, Abad es va recordar d’aquella novel·la sobre l’arribada de la Revolució Industrial i els primers banquers a la Catalunya rural, una història de cobdícia i progrés que en el seu cap de cineasta forjat a l’Escac prenia forma de western amb forta càrrega social.

El cinema en català viu un any de resultats excepcionals a la taquilla gràcies a dos films que estan superant les previsions més optimistes: la comèdia Casa en flames i el drama històric El 47. L’ARA n'ha reunit els directors –Dani de la Orden (Barcelona, 1989) i Marcel Barrena (Barcelona, 1981)– per reflexionar sobre l’èxit de les seves pel·lícules. Una conversa distesa entre dos amics que comparteixen referents, sentit de l’humor i l’amor pel cinema amb vocació d'arribar al gran públic.

El 47 continua assolint fites per al cinema en versió original catalana. La pel·lícula de Marcel Barrena sobre Manolo Vital, el conductor d'autobús que va secrestar un vehicle de la línia 47 per reclamar que el transport arribés al barri de Torre Baró, ha liderat aquest dimarts la taquilla espanyola. Segons informa Mediapro, El 47 ha sumat en un sol dia més de 82.000 euros i 15.700 espectadors que l'han empès a la primera posició del rànquing. En només 12 dies d'exhibició, la pel·lícula acumula 135.000 espectadors i 887.000 euros recaptats.

El cinema en català continua en ratxa. Després del fenomen de Casa en flames, El 47 ha tornat a demostrar el potencial del cinema en versió original catalana amb una magnífica recaptació de més de 240.000 euros durant el seu primer cap de setmana d'exhibició, xifra que encara es podria incrementar quan es comptabilitzin tots els cinemes que la projectaven. En només tres dies han vist la pel·lícula prop de 32.500 espectadors i és la segona millor estrena del cap de setmana i la setena pel·lícula més vista del rànquing. La taquilla del film de Marcel Barrena sobre la lluita obrera al barri de Torre Baró supera de llarg la del primer cap de setmana de Casa en flames, que va fer uns 150.000 euros. De fet, l'estrena d'El 47 és la segona més important d'una pel·lícula en versió original catalana en l'última dècada, superada només pels prop de 420.000 euros amb què va debutar Alcarràs (2022) a la taquilla espanyola.

Aquesta història comença a principis d’any com una feel-good movie i acaba al desembre com un thriller adrenalític.

Tretze anys després de l'estrena de la pel·lícula de James Cameron que va rebentar taquilles, a partir de divendres hi haurà l'opció de veure la versió doblada en català de la segona part d'Avatar. El 2009 les majors no ho van voler. Ara això ha canviat. Anem bé? Vegem-ho.

El departament de Cultura de la Generalitat anuncia un "gir de guió" en la política d'ajuts al sector audiovisual català. Segons la consellera Natàlia Garriga, el Govern destinarà el 2022 36,9 milions d'euros al suport del cinema i les sèries catalanes amb l'objectiu de "posar en valor i reivindicar la feina que fan tots els professionals del sector". Entre les novetats anunciades destaca l'augment del llindar màxim dels ajuts a projectes de gran format en versió original catalana, que en el cas del cinema passa de 800.000 euros a 1,5 milions i en el cas de les sèries creix de 400.000 euros a 1,5 milions.

En una atrotinada casa de l'horta valenciana, cinc amics que ja enfilen la trentena queden, després de molt de temps sense veure's, per menjar-se una paella, engatar-se de valent i fer veure, durant unes hores, que la vida els somriu i que encara són amics. Així arrenca Nosaltres no ens matarem amb pistoles, adaptació de l'obra homònima del valencià Víctor Sánchez que estrena aquest divendres Maria Ripoll (Barcelona, 1964) en el seu primer film d'origen teatral des de Tu vida en 65. “Em venia molt de gust rodar una història sobre l'amor i l'amistat –explica–. Qui no ha tingut amics de la infància, nostàlgia de l'estiu perdut i les revetlles de la joventut? I també tenir un grup d'actors amb qui tancar-me i fer molts assaigs, una mena de laboratori d'interpretació”.

L'estrena d'Alcarràs ha superat les previsions més optimistes i s'ha convertit en la millor estrena del cap de setmana: s'ha situat en la segona posició de la taquilla espanyola, que lidera la producció nord-americana El hombre del norte. A falta de rebre la informació d'algun cinema puntual, les xifres d'Alcarràs són aquestes: prop de 60.000 espectadors i més de 410.000 euros recaptats. Això la converteix en la segona millor estrena d'una producció espanyola el 2022 –superada només pels 510.000 euros de La abuela– i la millor estrena d'una pel·lícula en català durant l'última dècada. I encara faltaria sumar-hi les recaptacions d'aquest dilluns, festiu en comunitats com Madrid i l'Aragó. L'última pel·lícula en català amb una estrena tan bona va ser Bruc, la llegenda, del 2010, que va arrencar amb prop de 450.000 euros, tot i que amb moltes més còpies (286 pantalles) i la majoria doblades al castellà, fins i tot a Catalunya. Alcarràs, en canvi, només es projecte doblada en algunes sales de la resta de l'Estat.

Gran empenta per a l'exhibició de cinema familiar en català. Òmnium Cultural ha anunciat aquest dijous el naixement de CineXic, un cicle estable de pel·lícules infantils i familiars al qual s'han adherit una cinquantena d'espais i sales de projecció repartits entre 25 comarques catalanes. Les sales del cicle projectaran una pel·lícula al mes, sempre en versió doblada o subtitulada en català, i la programació s'orientarà al cinema infantil europeu per a públics de 3 a 12 anys. CineXic estarà present en localitats com Barcelona, Tarragona, Igualada, Esplugues de Llobregat, Martorell, Rubí, Gironella, Salt, Santa Coloma de Farners, Palamós, la Pobla de Segur, Sort, Solsona, Reus o Tortosa, entre d’altres.