El sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), inventor del concepte de "modernitat líquida", va tenir una resistència vital d’una solidesa diamantina, de pedra picada. La seva vida va ser extraordinària. A La meva vida en fragments (Arcàdia en català i Paidós en castellà), la seva biògrafa Izabela Wagner recupera íntegres textos inèdits de l’autor sobre la seva infantesa i joventut a la Polònia antisemita d’abans de la invasió nazi i a la Rússia en guerra amb Alemanya. Avui que l’odi a la diferència ha tornat a l’escena mundial amb cruesa i fanfarroneria, el testimoni de Bauman agafa de nou tot el sentit. Què pensaria com a centreeuropeu jueu del que passa a Ucraïna i a Gaza? De Trump, Putin i Netanyahu? Estaria, ben segur, al costat de la llibertat i la decència humanes, tal com resa el Talmud: "Un home ha de ser sempre dels perseguits i no dels perseguidors" i és millor "ser maleït que ser el qui maleeix".

La batalla entre tradició i modernitat és habitual en el món gastronòmic i els esmorzars no en són una excepció. Actualment, els dos àpats amb més fama entre l'oferta de berenars, com en diuen a Mallorca, en són un gran exemple: variats i torrades amb alvocat. Tot i que les torrades amb alvocat han format part de la cuina mediterrània des de fa molts d'anys, ara són les abanderades d'una nova moda culinària que té els aliments saludables com a eix central. D'altra banda, els variats representen un dels plats amb més tradició i força de la gastronomia mallorquina, però, tot i no haver desaparegut mai, la realitat és que els darrers anys han recuperat protagonisme a les cuines dels bars i restaurants i han sumat clients.

Passat l'ensurt petitburgès pel benestar del quadre, que de seguida ens informaven que havia quedat il·lès gràcies a un vidre protector, no he pogut deixar de pensar en la ironia de l'acció d'uns activistes climàtics contra els gira-sols de Van Gogh que ha fet la volta al món, que té l'estructura típica d'una performance d'art contemporani el sentit de la qual no s'entendria sense una història en què Van Gogh ocupa un lloc destacat. Des de la gravació plena d'intencionalitat narrativa fins a la cura de samarretes i pentinats, passant pel fet que és impossible veure la llauna de tomàquet Heinz que llancen contra el quadre sense pensar en Andy Warhol o contemplar el llenç esquitxat i no tenir visions de Jackson Pollock. No tinc cap dubte que la documentació d'aquest acte vandàlic acabarà exposada a les parets de no pocs museus.

Vaig arribar a Barcelona el dia 14 de setembre del 1982, dimarts, amb la intenció d'iniciar els meus estudis universitaris. Aquest dimecres sufocant de 2022, doncs, fa exactament quatre dècades de tot allò, i confesso que aquesta ha estat la coincidència que m'ha motivat a escriure l'article. Sempre he recordat la data perquè aquell dia va morir Grace Kelly en un revolt de Mònaco. A mesura que un es fa vell va adquirint un seguit de drets inalienables, entre els quals destaquen la nostàlgia mòrbida, la repetició de les mateixes anècdotes a les sobretaules, la contemplació extasiada de les obres públiques i una mirada molt especial a mig camí entre l'escepticisme, el fatalisme i la indiferència educada. Per descomptat parlo dels vells d'abans, dels vells à l'ancienne, no dels hiperactius d'ara. Per sort o per desgràcia, jo pertanyo a la raça dels primers: les coses tal com són. L'atzar ha volgut que, per ben poc, la reina Elisabet II hagi tancat aquest cercle de defuncions exquisides.

La modernitat ja era líquida i els dies ja eren líquids abans de sentir Zygmunt Bauman dir-ho. Es veia en aquell disc de Philip Glass, Songs from liquid days, un santoral de la modernitat dels anys 80. Glass, l'home de la música sense música, tan sols tirabuixons i espirals d'un grapat de notes hipnotitzants, anava a la recerca de la paraula i demanava a David Byrne que parlés per a ell. En les lletres de Byrne (amb Talking Heads dir psycho killer es torna tan natural com esmentar el vídeo o els Doritos), tot allò que aleshores era modern s'hi trobava clarament expressat. Hi era, però, a la forma. La modernitat es manifestava en el fraseig, en les seves estrofes passades per una màquina de trinxar, com a Fargo passen el cadàver per la trituradora de fusta. Perquè la modernitat no és una qüestió de semàntica sinó de sintaxi. La semàntica és religió i la sintaxi vida nocturna. Els sants i les santes d'aquell disc de Philip Glass es deien David Byrne, Laurie Anderson, Paul Simon i Suzanne Vega. Al crític del New York Times (20 d'abril del 1986) aquest enregistrament no li va agradar gaire, va dir que li semblava una obra menor de Glass. I també el mateix Glass passa d'esmentar-lo a les seves memòries Palabras sin música (Malpaso, 2017). La modernitat guanya més callada. I al mateix temps, les paraules tenen l'obligació de ser modernes. Es parla al dia. La música, com que és una domesticació del temps, sempre resulta intemporal.