Avui al mercat informatiu hi tenim de tot.

La nit del 23-J molts eurodiputats socialistes no paraven d'enviar missatges als seus homòlegs espanyols per preguntar si Pedro Sánchez podria revalidar el càrrec. "És veritat que ell sempre ens va dir que la dreta no sumaria, però veient el que passava a Europa no ens ho acabàvem de creure", comenta un eurodiputat socialista portuguès. Era la primera vegada en molt de temps que un líder socialista barrava el pas a un govern de dreta i extrema dreta, i en la primera reunió del grup després de les eleccions, els representants espanyols van ser llargament aplaudits pels seus col·legues. Calia, però, lligar els vots dels independentistes catalans i justificar la necessitat d'una amnistia també a Europa. Sánchez va aprofitar una reunió del grup socialista europeu a Madrid el 26 de setembre, coincidint amb el debat d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo, per avançar-los que l'amnistia era el següent pas necessari per normalitzar la situació a Catalunya. I els va convèncer.

La presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, ha declarat aquest dijous que ha rebut fins a 142 regals de països que no formen part de la Unió Europea i de diferents entitats i lobis, i li han pagat cinc viatges des que fa un any va ser elegida presidenta de la cambra. La normativa vigent requereix als eurodiputats informar dels viatges i obsequis que els donen entre un i tres mesos després: Metsola els ha notificat fora de termini.

Nou capítol en la complicada història de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí com a membres del Parlament Europeu. L'Eurocambra no ha conclòs el procés de verificació de les credencials dels europarlamentaris de Junts, i tampoc les del membre d'ERC Jordi Solé, que va substituir Oriol Junqueras. Segons ha explicat l'eurodiputat de Ciutadans i president de la comissió d'Afers Jurídics Adrián Vázquez, no s'ha pogut concloure el seu procés de verificació perquè la Junta Electoral Central (JEC) no ha enviat la notificació assegurant que s'han completat tots els processos legals a Espanya que els acrediten com a eurodiputats. Per això, l'Eurocambra requerirà ara a la JEC que expliqui per què falta aquesta informació.

Podem guanyar 

“Els productes en català no tenen per què ser necessàriament perdedors”. Aquesta frase li havia sentit a dir en més d’una ocasió a Joaquim Maria Puyal quan les seves narracions dels partits del Barça eren imprescindibles. Ell parlava en termes quantitatius. La qualitat, la donava per descomptada. El lideratge de TV3 durant dotze anys consecutius és una mostra de com la llengua catalana no és cap llast. El milió i mig de persones que cada dia escoltem ràdio generalista en català –entre RAC1 i Catalunya Ràdio– és una altra prova que la llengua, si la feina està ben feta, no limita. Ara bé, mentre triomfar en català a Catalunya és –malgrat els discursos apocalíptics– un fet natural i lògic que es repeteix a la ràdio, a la tele o a la literatura, sortir al món i rebre el reconeixement per un producte fet en català encara és notícia i motiu de semàfor verd. En aquest sentit, que la directora de cinema Carla Simón opti a guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale mereix un aplaudiment que ella no busca. La gràcia és, precisament, que Simón no fa la pel·lícula per salvar la llengua, ni per buscar l’elogi dels seus conciutadans, ni per pretensions de cap mena. Alcarràs és en català com ho era Estiu 1993 perquè és, senzillament, la seva llengua i, sobretot, l’idioma dels protagonistes de la història. Ella sap fer, com tants mestres de la narrativa –i també de la narrativa audiovisual– que el fet més local esdevingui el més universal. I un dels èxits d’una directora amb tantíssim talent com Carla Simón és arrencar d’una història petita, fer-la créixer i que emocioni aquí, a Salamanca, a Berlín o a Melbourne. El millor servei a una llengua –que Espanya continua impedint que sigui oficial a Europa– és mostrar-se al món, amb normalitat, utilitat i eficàcia. Deixar de plorar, tendir a l’excel·lència, produir en català i aconseguir que les pel·lícules es defensin per si soles, al marge de com parlin els actors. Com diu Enric Gomà en un nou llibre-manifest que cal llegir: Prou catastrofismes lingüístics. Podem guanyar. 

]]>

Roberta Metsola (Malta, 1979) és la nova presidenta del Parlament Europeu. La maltesa de la família conservadora ha sigut escollida aquest dimarts per una majoria dels europarlamentaris en relleu del socialdemòcrata David Sassoli, que va morir fa una setmana per un problema de salut. La candidatura de Metsola ha prosperat sense complicacions després que socialistes, populars i liberals anunciessin ahir un acord per donar-li suport i respectar així el pacte de principis de legislatura que ja establia que a meitat del termini Sassoli seria rellevat per un europarlamentari conservador. La conservadora ha sigut escollida per 458 vots i en necessitava 309 per superar la primera ronda. El primer que ha fet és recordar "el llegat de Sassoli" i donar-li les gràcies per "lluitar per Europa".

]]>

Com totes les presidències de les institucions europees, la de l'Eurocambra es decideix en el repartiment que pacten els líders europeus després de les eleccions. Per això, independentment de la mort la setmana passada de David Sassoli, ja estava previst que aquest dimarts els eurodiputats escollissin el relleu del socialdemòcrata italià. Segons l'acord sorgit dels comicis del 2019, el càrrec d'aquesta segona meitat de la legislatura ha de ser per a un perfil conservador, del Partit Popular Europeu, i la més ben col·locada a les travesses és la maltesa Roberta Metsola, que, de fet, ja està exercint el càrrec en funcions des de dimarts passat perquè ja ostentava la vicepresidència de la cambra.

]]>