Ha mort Xuan Bello, un gran escriptor en llengua asturiana, un gran escriptor del nostre temps en qualsevol llengua, als seixanta anys. Ha mort, com se sol dir, de forma inesperada, i això és coherent amb ell, perquè mai va escriure, ni pensar, ni dir, res que fos previsible. Això es constata als seus llibres, en què la sorpresa, l'inesperat, estaven a l'aguait com en la màxima de Borges: “He dit enlluernament on d'altres diuen costum”. No cercava, però, l'enlluernament gratuït, el cop d'efecte fàcil: l'enlluernament a les pàgines de Xuan Bello responia al prodigi del fet mateix de viure. Un prodigi tràgic, la dolguda meravella del viure. L'enlluernament, al cap del carrer, per dir-ho com un altre gran poeta, Jordi Sarsanedas.

Aquesta ha estat la Selmana de les Lletres Asturianes, moment de l'any clau per reivindicar l'asturià, una llengua en perill segons la classificació de la Unesco. No té l'oficialitat reconeguda i ni tan sols és un idioma d'ensenyament obligat a l'escola, ja que és una assignatura voluntària. Però la batalla per la seva oficialitat ha tornat a la palestra aquesta legislatura i aquest dissabte hi ha una manifestació amb aquest objectiu i també el d'oficialitzar el gallec-asturià –o eonaviego– a la part occidental d'Astúries. Per primera vegada, aquesta qüestió es votarà a la cambra asturiana –tot i que ara no hi ha els tres cinquens de diputats favorables–, després que la legislatura passada es perdés l'oportunitat d'aconseguir-ho. Tot i que en un inici hi havia la majoria, un gir de guió va fer que finalment no es votés: el PP hi ha estat contrari i Vox especialment agressiu, mentre que Fòrum Astúries va canviar d'opinió a última hora i també es va afegir al rebuig a l'oficialitat. Com és l'últim intent per salvar l'asturià?

Nacho Vegas (Gijón, 1974) engega una nova etapa amb el disc Mundos inmóviles derrumbándose (Oso Polita, 2022), un treball produït amb els músics catalans Cristian Pallejà, Ferran Resines i Hans Laguna. El canvi també es nota en la sonoritat: el mur de so indie que havia aixecat amb els músics del grup León Benavente deixa pas a detalls més subtils, molt adients per a les dinàmiques emocionals d'unes cançons sobre tristeses profundes, ràbies sociopolítiques i tendreses diverses. I gestionant com mai una primera persona confessional però sense la dimensió catastròfica.