Personal de TMB controlant l'accés a les estacions de la línia 4 de metro per evitar aglomeracions a les andanes i passadissos. Colles de gent molt jove consultant el mapa del mòbil a la sortida del metro de Llacuna per saber quin era el camí més curt per arribar a la platja del Bogatell i dubtant si rodejar el cementiri del Poblenou per la dreta o per l'esquerra. Venedors de cervesa no fiscalitzada que semblen assistents d'un equip ciclista. Controls de la policia que busquen armes blanques. Corredisses per no quedar lluny de l'escenari. Pares entenent que no hi pinten res, en els rituals de pas cap a l'adolescència. Agents de seguretat que no poden evitar seguir el ritme de la música. L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i tot de gent amb acreditació més o menys famosa o poderosa movent-se al voltant de safates amb menjar a la zona reservada d'Estrella Damm al costat de l'escenari. Joves molt joves revisant l'hora per saber quan hauran de marxar per arribar a temps als concerts de l'avinguda Reina Cristina. Periodistes afamats i que podrien ser els avis d'aquests mateixos joves maldant per explicar per què una artista de 21 anys és capaç d'aplegar una multitud a la platja en una nit humida.

Hi ha un moment especialment simbòlic en el concert de Rigoberta Bandini. Després de mitja dotzena de cançons i abans de cantar In Spain we call it soledad, es treu la perruca. S'acaba el simulacre o el malson? Amb el Palau Sant Jordi ple d'un públic implicat en l'eufòria melodramàtica de la nit, la diva postpandèmica va començar l'actuació amb material del disc Jesucrista Superstar (2025). La posada en escena era pur teatre, que diria La Lupe, entre el plató d'un programa musical dels anys seixanta i un concurs tronat. En aquest decorat pop i decadent, semblava desubicada i a punt del col·lapse existencial. Tot plegat justejava una mica, fins i tot la qualitat del so, però l'ajudava a projectar l'angoixa i la inseguretat de C.X.T. (Club Xavalas Tristes), que va interpretar gairebé com si fos un titella. Era com Mari Trini adonant-se que no vol ser la diva que la resta vol que sigui. I aleshores apareix un personatge absurd, una mena de presentadora tòxica escapada d'una clínica de rehabilitació. "Rigoberta Martínez", "Roberta", "Renata", "Robertita"... "És cantautora", diu. Es força tant el simulacre, que resulta grotesc. "No ens facis pensar, fes-nos ballar", crida la presentadora, qui sap si representació de la Bruixa de l'Oest, de la indústria musical o de la crítica.

La indústria de la música en directe entra en un dels moments més fructífers de l'any a Catalunya. Tot i perdre una mica de pistonada respecte al 2023, la facturació per venda d'entrades el 2024 va ser de 138.577.703 euros, una de les xifres més altes de la història. I bona part d'aquests ingressos corresponen a la primavera i l'estiu, època de festivals i de concerts en estadis.

La vida de Paula Ribó (Barcelona, 1990) va canviar quan es va inventar el personatge Rigoberta Bandini. De sobte era una diva inesperada tocada pel pop i l'italodisco, hedonista i decadent alhora. Tres anys després d'aplegar els seus èxits a l'àlbum La emperatriz (2022), torna amb un disc doble, Jesucrista Superstar, i la necessitat d'explorar contradiccions, com ara "la hiperfeminització i la recerca de la superwoman". Ribó-Bandini atén l'ARA un mes abans de començar una gira que arribarà al Palau Sant Jordi de Barcelona el 28 de juny.

"La presentadora és molt popu: si no, no seríem tants, avui", deia a la seva acompanyant un dels més de dos-cents assistents que omplien de gom a gom el jardí de la llibreria La Central del Raval. "Vols dir que no venen per la Milena? També és molt famosa", replicava la dona que tenia apinyada al costat. Amb uns minuts de retard han aparegut Milena Busquets i la cantant Rigoberta Bandini —àlies de Paula Ribó— per xerrar una estona sobre La dolça existència (Amsterdam en català i Anagrama en castellà), el nou llibre de l'escriptora que es va convertir en tot un fenomen gràcies a També això passarà (2015), aquell traduït a una vintena llarga de llengües en què espiava un grup d'estiuejants de Cadaqués a partir d'una veu narrativa entre frívola i transcendent que compartia bona part de les experiències vitals amb les de l'autora.

El grup barceloní Love of Lesbian publica aquest divendres el disc Ejército de salvación (Warner, 2024). La gira de presentació la començaran al novembre a Mèxic, on faran nou concerts, i la primera parada a Catalunya serà els dies 10 i 11 de gener a la sala Razzmatazz de Barcelona, tots dos amb les entrades exhaurides. Del disc, de llistes negres, de vulnerabilitats, de germanor i del Primavera Sound en parlen en aquesta entrevista Julián Saldarriaga, Oriol Bonet, Jordi Roig i Santi Balmes, tots quatre al voltant d'una taula a l'oficina de Panda Artist Management, al carrer Torrent de l'Olla de Barcelona.

Rigoberta Bandini, nom artístic de la cantant i actriu Paula Ribó, ha fet oficial aquest dissabte el seu matrimoni amb el còmic Esteban Navarro. La parella, que fa quatre anys que van començar la seva relació i tenen un fill en comú, es va casar el 18 de maig a l'Ajuntament de Barcelona en una cerimònia oficiada per l'alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, però ha estat aquest cap de setmana quan han celebrat amb amics i familiars el seu matrimoni. La cantant d'¡Ay, mamá! i el seu company, que forma part de Venga Monjas, van preparar una festa en què hi va haver molta música.

L'himne Voglio vederti danzare de Franco Battiato sonava mentre Rigoberta Bandini s'acomiadava del públic del Palau Sant Jordi, última parada abans d'una temporada de descans. Llums oberts, gent ballant i una ovació sostinguda completaven la posada en escena d'un triomf espaterrant, que ha arribat justament quan el projecte engegat per Paula Ribó el 2019 està en el seu millor moment: amb el directe més consolidat i el repertori més ben lligat perquè no es notin tant els desequilibris, sense aquells espais buits que abans s'omplien amb més simpatia que gràcia i ara sí amb un sentit de l'espectacle més professional, tot i no renunciar a l'esperit familiar i casolà amb què va néixer. "Estem al puto Palau Sant Jordi!", havia exclamat una estona abans, com qui es frega els ulls intentant assimilar tot el que ha passat en aquests tres anys i buscant una explicació a coses com tenir al davant 15.000 persones cantant Aviam què passa, Perra, Así bailaba i Julio Iglesias com només es canten els himnes generacionals.

La cantant barcelonina Paula Ribó, coneguda amb el nom artístic de Rigoberta Bandini, ha anunciat a través de les xarxes socials que el pròxim 7 d'octubre publicarà el seu primer disc, que portarà per títol La emperatriz. El treball inclourà les cançons que l'artista ja ha anat publicant, com la famosa Ay mamá, i el completaran enregistraments inèdits.

Maig, juny i juliol són mesos d’una intensa activitat musical en directe. L’agost, tot i que menys aclaparador perquè Barcelona abaixa el ritme de concerts, també presenta una oferta prou generosa quan al calendari hi conviuen festivals i festes majors. I encara més si passa com aquest any, que el 15 d’agost cau en dilluns. Tot seguit, una guia amb una selecció dels concerts que es fan aquest cap de setmana llarg d’agost. 

Acollidor és l’adjectiu que millor descriu l’essència del Cruïlla. El festival rep el públic amb l’amplitud dels braços d’un pivot de la NBA que marca la defensa. Mantenir l’aforament per sota de les 25.000 persones permet fluir sense presses ni angoixes i el so arriba amb qualitat a tothom, precisament perquè el festival conserva una dimensió humana, gran, perquè no és petita, però en cap moment tan immensa per fer-te sentir attrezzo residual en una foto aèria.

"La veritat és que estic una mica fins al cony de les coses. No puc més", ha dit Paula Ribó, coneguda artísticament com a Rigoberta Bandini, aquest dimecres en una entrevista al programa La resistencia de Movistar+. La cantant de Perra i Ay mamá ha anunciat que es retira de la música "per una bona temporada". Ho farà després d'una gira prevista per a aquesta tardor que encara està pendent d'anunciar-se. "Seran uns concerts molt especials i acabarem amb això", ha afirmat Ribó des d'Eivissa, on s'ha gravat el programa. De moment, però, l'artista segueix plenament activa. De fet, aquest divendres publicarà una nova cançó amb Amaia titulada Así bailaba.

Tres mesos després del Benidorm Fest, que va disparar a la màxima popularitat Rigoberta Bandini i el seu himne pectoral Ay mamá, Paula Ribó (Barcelona, 1990) intenta surfejar en la seva nova vida d'estrella de la música. Se'n surt bé, perquè durant tota l'entrevista és la Paula propera, franca i divertida que durant els últims deu anys hem vist foguejar-se en projectes musicals i teatrals, sobretot amb el trio The Mamzelles. Des dels 9 anys que fa cançons i escriu pels de casa, així que té fusta d'artista. Per Sant Jordi ha viscut un nou bany de masses firmant el llibre d'autoficció Vértigo (autopublicat el 2019 i reeditat per Aguilar), aquest dissabte compleix 32 anys i diumenge, Dia de la Mare, publica el videoclip d'Ay mamá.

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

He saltat amb els hits que Rigoberta Bandini va cantar dimecres al concert al Palau de la Música. Ay mamá, Perra o Too many drugs van fer ballar una audiència entregada des del primer moment a qui també va regalar una versió de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa, i de Corazón contento, que cantava Pepa Flores.

]]>

Rigoberta Bandini

Palau de la Música. 23 de febrer del 2022

"Ri-go-berta, Ri-go-berta!", cridava el públic del Palau de la Música just abans que Paula Ribó, àlies Rigoberta Bandini, aparegués a l'escenari. El descontrol pandèmic provocat per l'òmicron va obligar a cancel·lar el concert del desembre, i ara tocava rescabalar les expectatives a cop d'italo-house, pop i bon humor, amb quatre ballarines i els còmplices habituals: la cantant Belén Barenys, Esteban Navarro als teclats i Juan Barenys a la percussió electrònica. Missió aconseguida, esclar, perquè a més de ser una intèrpret que sap vocalitzar (que es noti l'experiència com a dobladora), la Bandini té un xou d'una hora i quart si no impecable, sí que divertit i ben lligat. És cert que a l'atabalada versió de Qualsevol nit pot sortir el sol (Sisa) renuncia a l'emoció de tanta pressa que té d'acabar-la. Tampoc funciona l'humor de gala de Cap d'Any a 8TV de la nadala El camino que lleva a Belén. I l'excés d'indolència fa que el Corazón contento que cantava Marisol sigui més aviat un cor dopat amb ansiolítics. Però en general manen els punts forts gràcies a una bona administració dels moments àlgids i el vent a favor de la platea.

]]>

La setmana passada van coincidir dues campanyes: la de les eleccions a Castella i Lleó i la dels grups que competien al Benidorm Fest per ser els escollits i representar Espanya a Eurovisió. Curiosament, en un moment donat es van entrellaçar i es va complicar distingir entre el que era discurs polític i fenomen fan. Representants de la majoria dels partits van acabar pronunciant-se sobre el concurs i Twitter es va omplir d’interpretacions sobre els tints polítics de la cançó Ay mamá de Rigoberta Bandini o el tema en gallec de les Tanxugueiras. Al final va guanyar amb un reggaeton la catalana Chanel, cosa que va posar el focus sobre un sistema de votació polèmic i, per a alguns, poc transparent, que fins i tot va acabar al Congrés de la mà del BNG i Galícia en Comú.  

]]>

Al mateix temps que el món es trenca entre els països de l'OTAN i els països que donen suport a Rússia, els cors de les persones s'han dividit entre els seguidors de Chanel i els de Rigoberta Bandini. Ho portem a la nostra condició. Som de marca BIC i, en el drama humà, el que no és taronja és cristall. I la resta és equidistància, és a dir, silenci. Si el silenci, però, ens el prenem tràgicament (més encara), veurem que no és un lloc entre dos mons, sinó que forma part militant d'un sol bàndol: la foscor.

]]> Una de les cantants descartades d’Eurovisió, que es veu que agradava molt al públic, Rigoberta Bandini, duia una cançó que deia: “No sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas. Sin ellas no habría humanidad ni habría belleza”. La cantant protestava per la censura a les xarxes dels pits femenins.

]]>