Més de vint anys després d'El mètode Grönholm, el dramaturg Jordi Galceran i el director Sergi Belbel continuen confiant a cegues l'un en l'altre. "Ja no podem negar que som un tàndem", diu Belbel. "És la sisena obra que fem junts", afegeix Galceran. L'any passat van exhaurir les entrades de Fitzroy durant setmanes seguides i ara tornen al Teatre Borràs amb Turisme rural, una "comèdia de terror" –"Un gènere difícil de fer en teatre", diu Galceran– que s'estrenarà el dimecres 18 de setembre i estarà a la cartellera "fins que el públic ho vulgui", segons el productor de l'espectacle, Josep Domènech. Turisme rural és "la història d'una parella que se'n va a passar un cap de setmana romàntic en una casa rural, al mig del bosc, i allà troben que els amfitrions no són com s'havien imaginat", explica Galceran, que assegura que "és una comèdia plena de girs i situacions inesperades". "En Sergi Belbel i jo ens vam conèixer en una casa de turisme rural", afegeix el dramaturg, al·ludint al títol de l'obra.

Mireia Portas (Barcelona, 1972) és una de les grans actrius còmiques del país. Aquest febrer es va acomiadar del programa que li ha donat popularitat, Polònia, i a l'abril ha acabat la temporada del musical Cantando bajo la lluvia, en què s'enduia les rialles del públic fent de Lina Lamont, la vedet amb una veu insuportable. Ara, només fins al 22 de maig, és una de les germanes protagonistes de Rita, una obra de Marta Buchaca que parla del final de la vida, a La Villarroel.

L’actriu Mireia Portas, ànima de tants personatges del Polònia, anunciava aquesta setmana a l’audiència que plegava del programa. Quinze anys de sàtira política a TV3 i més de quaranta-cinc papers diferents. L’actriu ha provocat una situació curiosa en la mentalitat de l’espectador gràcies a la seva versatilitat i capacitat de simbiosi amb els personatges. Portas hi era sempre i no hi era mai. Sempre la sabies distingir a ella com a constructora, com a esperit, com a habitant d’un altre ésser. Però a la vegada els seus personatges han adquirit tanta personalitat que semblava que no hi hagués ningú a sota. No era la Mireia Portas fent de Carme Forcadell, Raquel Sans o la reina Sofia. Era la Forcadell del Polònia, la Raquel del Polònia o la reina del Polònia. Els seus personatges han adquirit una entitat que semblava que tinguessin vida pròpia i no fossin fruit de la creació del mateix artista que s’hi amagava dins. Aquest poder és fruit de l’energia que com a actriu ha injectat als personatges. Una energia que s’ha notat especialment en l’actitud corporal i en el rictus facial dels protagonistes. Ja fos projectant una rigidesa extrema, per exemple en dones com la reina Sofia o la Cayetana Álvarez de Toledo, o bé desprenent una llibertat gestual divertidíssima en d’altres, com la dansaire i imaginativa Montserrat Armengou dels últims mesos. Ha brillat especialment en els esquetxos musicals. Portas ha projectat des de la crueltat política fins a la tendresa d’una mare ingènua. Pot suggerir la màxima frigidesa o desprendre una sensualitat desbordant. De l’histrionisme a la subtilesa.