ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 03/12/2020

Jordi Galceran: “Si vols fer teatre comercial o popular te n’has d’anar a Madrid”

Torna al Teatre Poliorama el gran èxit del teatre català, ‘El mètode Grönholm’, amb nou repartiment

6 min
Jordi GalceranSergi Belbel: “Si vols fer teatre comercial o popular te n’has d’anar a Madrid” Jordi Galceran

BarcelonaUn mes després del que estava previst, aquest divendres torna al Teatre Poliorama la que deu ser l’obra amb més èxit de públic de la història del teatre català, El mètode Grönholm, de Jordi Galceran. Disset anys després de l’estrena al Teatre Nacional, Sergi Belbel torna a dirigir aquesta comèdia implacable que retrata un procés de selecció de personal, però amb un repartiment més jove. Mar Ulldemolins, David Verdaguer, Marc Rodríguez i Enric Cambray són els candidats desesperats i disposats a tot per ser escollits com a executius. Galceran calcula que deuen haver vist l’obra uns 3 milions d’espectadors, en 60 països i 30 idiomes, i en aquesta cinquena temporada que farà a Catalunya arribarà a les mil funcions, si no ho estronca el covid.

Ara que ja es pot vaticinar que després de la pandèmia el capitalisme salvatge continuarà regnant i la lluita per trobar feina serà duríssima, i ara que estem avesats a veure realities cada vegada més sòrdids, El mètode Grönholm sembla visionari i més adequat que mai. Parlem de l’obra, de l’èxit i del covid amb dues figures clau de l’escena catalana.

EL SECRET DE L’ÈXIT

Sergi Belbel: El “què estàs disposat a fer per” és el mecanisme de l’obra, i això en moments de crisi té més sentit que mai. Hi ha més gent disposada a fer el que sigui per agradar. I amb els anys, les xarxes encara ho han accentuat més.

Jordi Galceran: Ara hi ha Instagram, però la voluntat de fer creure als altres que ets qui sap què hi ha sigut sempre. Per això funciona, perquè tothom sense excepció l’entén i s’hi sent identificat. L’obra és molt divertida i està molt ben tancada, però repetir una fórmula és impossible. Si agafo tots aquests elements i m’hi poso, serà una merda.

Belbel: Ara te n’has oblidat, però la vas escriure després d’una minicrisi creativa. Et vam anar a buscar perquè feia temps que no escrivies.

Galceran: Havia estrenat Dakota i Paraules encadenades, que havien anat molt bé, i crec que em va agafar el síndrome de l’impostor. Jo havia fet les obres per al meu grup de teatre d’aficionats, sense cap mena de pressió ni pensar en res. I llavors, què havia de fer amb aquelles crítiques que deien que era la gran esperança blanca? El TNC em va fer firmar un contracte i em va obligar a escriure per nassos, i va sortir El mètode. Ara no he estrenat una altra obra des d’ El crèdit, el 2013, però per raons diferents. El que em passa és que tinc moltes idees però cap que valgui la pena per fer una obra. Si en faig una altra, en vull estar convençut. Fent drama és més senzill de tirar endavant una història. Per a una comèdia necessites una idea rodona. I em passa molt poques vegades. Cada dia vaig a treballar amb la ferma voluntat de tenir una bona idea per fer una comèdia. Tinc els productors d’aquí i de fora que em truquen. Però El mètode em va donar, primer, tranquil·litat econòmica: tinc uns ingressos gràcies a les obres que he fet que em permeten viure sense anar produint i produint. I, segon, tinc una altra tranquil·litat, i és que l’èxit d’ El mètode no es reproduirà mai. És impossible. No et toca la grossa dues vegades.

Belbel: Si tinguéssim un teatre de repertori, com a Alemanya, El mètode Grönholm mai s’hauria deixat de fer. Aquí una obra deixem de fer-la no per la demanda de l’espectador sinó per la demanda del sistema de producció.

Galceran: Aquí és molt difícil fer temporades llargues. A Madrid, Burundanga fa deu anys que la fem. A Barcelona és impensable.

Belbel: Però aquesta ha batut tots els rècords. Les més representades deuen ser L’estranya parella i El mètode. És molt difícil de dir per què. La universalitat del tema hi fa molt, perquè sobrevisqui a l’espai i el temps. Jo em sento orgullós d’haver estat el primer director d’una llista enorme, de poder tornar a ficar la mà en el text i de poder treballar una obra que ja és un clàssic però amb una generació més jove d’actors.

El nou repartiment d'El mètode Grönholm

AFRONTAR LA CRÍTICA

Belbel: Estic completament vacunat contra el fracàs. Però és que tinc 32 anys de trajectòria.

Galceran: A mi em costa més. Em continua sabent greu però ho supero més ràpid. S’estrena una obra meva al Perú i la crítica la destrossa... i em sap un greu!

Belbel: No la llegeixis i no et destrossarà el dia. Jo només llegeixo crítica universitària. I algun comentari que t’arriba. És que m’afectava molt. M’amargava no un dia, dos mesos! Fins que descobreixes que no pots supeditar la teva capacitat artística a la voluntat dels altres perquè et quedaries tancat a casa sense crear, perquè saps que allò que fas és impossible que agradi a tothom. Has de superar-ho. És per supervivència. I per experiència. Perquè la vegada que ho vaig passar pitjor, que va ser un daltabaix, amb Carícies, va ser l’obra que em va obrir les portes a fora.

Galceran: A mi em va passar amb Paraules encadenades. Es va estrenar al Romea i la crítica: “Quina obra, quin text, quin autor”. Es va estrenar a Madrid amb una producció equivocada i la crítica: “Una merda de text”. La visió del que és un text pot canviar absolutament en cada funció.

Belbel: És la maledicció de l’autor dramàtic. Tu dius que hi ha actors que milloren els teus textos. Hi ha una frase de Bernhard que diu: “Fins a l’últim minut no hi ha res decidit”. En teatre, els condicionants són tants, que no tens mai la clau de l’èxit.

EL TEATRE POPULAR

Galceran: A Barcelona, anar a teatre és un acte cultural, i a Madrid hi ha un teatre que és un acte d’entreteniment, de sortir i passar-s’ho bé. Com aquí es va al cine: anem a veure’n una de riure. No sé què és millor o pitjor. Si es poden ajuntar les dues coses...

Belbel: A Madrid passa com a París, que el teatre cultureta el veus als espais públics i després hi ha una gran massa de teatre privat, i no hi ha transvasaments.

Galceran: A Barcelona passa una cosa estranya, que molt teatre privat funciona com a públic, amb aquesta voluntat cultural i no de fer calés amb comèdies per omplir el teatre.

Belbel: Al teatre català mirem quanta gent hi va al dia, l’ocupació. A Madrid, demanen quanta recaptació han fet a la setmana.

Galceran: Som un país petit, que tampoc té una massa de públic que pugui sostenir aquest teatre comercial, no podem fer grans musicals... A Barcelona li falta una cosa que Madrid té: turisme cultural.

Belbel: Els últims anys, amb la crisi, començo a veure que s’està desdibuixant la potència que tenia l’autoria catalana. El Guillem Clua estrena a Madrid, el Jordi Casanovas també, jo quan acabo una obra tinc més llocs per anar a fora que aquí.

Galceran: És inevitable. Si ets un autor que té voluntat de fer un teatre comercial o més popular, te n’has d’anar a Madrid. Estàs en un ecosistema que no valora o on no és fàcil que aquest tipus de teatre pugui funcionar. A Madrid és molt fàcil i tens moltes opcions perquè s’estreni, i és una pena. Jo quan acabo una comèdia el primer que faig és traduir-la al castellà i anar a Madrid. Tinc una obra nova, però potser m’espero a estrenar-la. Ara és cremar-la.

LA PANDÈMIA I LA FICCIÓ

Galceran: A mi la pandèmia m’ha afectat molt. Els meus ingressos són un 90% de drets d’autor, que han passat de 10 a zero. Tot s’ha tancat.

Belbel: Jo igual: com a autor, zero. Com a director, tinc coses. Però he escrit com mai. Teatre, tele, projectes, encàrrecs, traduccions de Neil Simon i Beckett, he reescrit una sèrie... M’ha vingut una pujada molt forta de creativitat. Però m’he prohibit parlar del covid. Si puc no escriure’n ni una línia, millor. Sé que sortirà, perquè és inevitable, però intentaré que no. En els últims anys hi ha hagut una desficcionalització del teatre. La ficció no està de moda o està mal vista. Per a mi, això és la mort del teatre, perquè falla la base de la teatralitat, que és que l’actor surt per dir que és un altre. Si tires del maldecap propi, què et diu que el teu maldecap és millor que el del costat? Si la teva vida privada és espectacle, t’atorgues una posició per damunt dels altres. És pretensiós i alliçonador.

Galceran: La ficció no ha de reflectir la realitat, l’ha de deformar, ha d’inventar un món. El teatre ha d’explicar històries. Per a mi és impossible pensar en fer una obra sobre la pandèmia. Fes-ne un article!

stats