Òscar Andreu: "Crec que la llengua és el més poderós que els donarem als nostres fills"

BarcelonaDesprés de passejar per Catalunya el monòleg Crida als ocells de colors llampants —encara en gira—, el comunicador i humorista Òscar Andreu (Terrassa, 1975) converteix aquell manifest lingüístic en Manual de defensa del català (Univers), un llibret sobre practicar, entendre i estendre els bons hàbits lingüístics. El codirector de La competència de RAC 1 i presentador de l'Està passant de TV3 hi explica la seva autobiografia lingüística, un striptease que farà enrojolar més d'un.

El subtítol diu que has topat amb la fórmula per salvar la llengua. Espòiler?

— És que és tan senzilla que fa feredat: parlar-la. Parlar-la. Això no t'assegura que s'acabi parlant al 100%, però és un primer pas: no renunciar a la llengua i mantenir-la. És importantíssim. Jo anava a fer xerrades amb la lingüista Carme Junyent, i un dia li vaig preguntar: "Imagina’t que tinc un megàfon i em vull adreçar a tots els catalans per dir-los quin és el primer pas en el camí de la pervivència de la llengua, tu què els diries?" Jo em pensava que em deixaria anar una tirallonga molt complicada i va agafar el megàfon i va dir: "Parleu-lo". S'han de fer altres coses, també. Nosaltres com a parlants tenim una responsabilitat, però els nostres representants polítics, les administracions, etcètera, tenen una responsabilitat que no és petita.

Junyent deia que "el català depèn de tu" però també depèn dels de dalt, si tenim en compte les condicions sociolingüístiques i polítiques actuals. Penso en el 25% d’habitants estrangers de Barcelona o la sentència del TSJC de la setmana passada contra l’escola catalana. Són condicions que fan que no n'hi hagi prou amb parlar català?

— Esclar, perquè tu ja pots parlar-lo, però si al final ets una minoria en un país minoritzat, acabaràs sent una reserva índia. I no és el pla. Posats a disparar, seria del gènere tonto disparar als costats perquè et quedes sense base. Cal disparar com més amunt millor, al poder econòmic i les seves terminacions polítiques, perquè són els que tenen la clau de moltes coses, tenen molta feina al davant i se'ls ha de recordar.

Hi pot haver discursos que culpabilitzin els immigrants d’aquesta situació, però també són justament els que volem que se sumin al català...

— Hi ha dues regles que has de tenir en compte: amb una has de ser sòlid, has de parlar la llengua, no has de fer un pas enrere, i amb l’altra has de tenir mà esquerra i has de saber quins són els botons que s'han de prémer. Crec que no seria gaire intel·ligent disparar contra qui no té armes. En una situació de minorització cal aguditzar la creativitat.

De vegades s'ha venut com el contrari, però diria que ser un parlant de català sòlid justament no tanca les portes del català sinó que les obre perquè en participi tothom.

— El que no suma és recular. Qui voldria parlar la llengua dels que reculen? Ningú. Tu vols parlar anglès perquè són una gent que ha dominat el món. Si arribes en aquest país i el primer que detectes és que els parlants renuncien a la seva pròpia llengua, et dius: per què hauria de parlar una llengua que ni ells mateixos poden defensar? És evident. Per això ens hem de mostrar sòlids i contundents, perquè, a més, és una qüestió de justícia. En canvi, si aprens i parles català, la integració pràcticament és automàtica. Ho fan les persones que han de treballar fora del seu país: aprenen la llengua de l'altre país, de manera majoritària, si volen anar ascendint i tenir una vida digna. Per què no hauria de passar aquí?

Quin és l’últim gag que t’ha regalat el fet de mantenir el català a Barcelona?

— És que, avui, venint cap aquí, el taxista no ha entès ni el carrer dels Àngels... Vaig a dinar a un bar que el cambrer sempre em fa la mateixa broma: "Què, la carta en castellà, no?"

I et regala també sorpreses positives?

— Sí. Per exemple, parlar amb un noi que jo crec que sabia més o menys qui era jo, i de quin pal vaig, i em diu: "Perdona que no parli gaire bé el català, vinc del nord del Marroc, però la meva filla el parla perfectament". I parlava perfectament, però amb un accent, com tothom. I jo: "Home, si ens posem així la meva fonètica i la meva manera de construir frases és terrible". I de sobte estàvem tots dos lluitant per veure qui parlava pitjor el català. I era absurd, perquè s'entenia perfectament i tenia moltes ganes que algú se li adrecés en català i fer-la petar una estona. Perquè l'única manera de fer que la llengua s'eixampli és parlar-la.

Ara que, com tu dius, vas "d’aquest pal", la gent et demana perdó per no parlar prou bé o dir castellanismes?

— Però no té sentit, perquè jo ho faig. No soc exemple de res. No pretenc ser far del bon català perquè no me’n sortiria.

Et consideres activista per la llengua? O no sé si és senzillament una condició més del fet de ser català.

— Sí que ho soc. Hi ha la part que m’agrada, que és ser actiu, perquè vol dir que no estàs mort, i la part que no, perquè l’activisme vol dir que alguna cosa no funciona perquè hagis de ser activista de la llengua pròpia del teu país. Però va amb el pack. No hauria de ser així, però és el que ens ha tocat. Perquè quan desapareix una llengua desapareix una visió del món, desapareix un país sencer, desapareix una manera de pensar i no és que desaparegui, és que la fan desaparèixer. Les llengües no es moren, les llengües les maten.

Al llibre hi categoritzes els parlants. Quin és el pitjor?

— El que no el parla. Els que anomeno els gore-tex, perquè són impermeables al català; són gent que ha vingut fa 40 o 50 anys i que no participen del català perquè no participen de la catalanitat, tampoc. Són gent que pot dir good morning, kalispera, en diversos idiomes però, pel que sigui, bon dia no t'ho saben dir. Són absolutament impermeables. Ells remen a favor de la llengua minoritària, que és el castellà. És un acudit, no és minoritària, que ho sapigueu.

Hi ha una patologia que al manual defineixes com a "supremacisme fràgil".

— El castellà és una llengua molt maca, amb 500 milions de parlants, és la llengua majoritària en aquest país, a les escoles, al lleure, als mitjans de comunicació, a tot arreu. Tenen un exèrcit que els defensa, tenen els jutges, tenen reis, tenen l'Íbex 35, però de sobte, no sé què els passa, quan van a algun lloc dels Països Catalans... "Hemos ido a Barcelona, hemos entrado en una panadería y nos han hablado en catalán". De sobte, aquest supremacisme es trenca i és un drama absolut, en fan casus belli, podrien iniciar una guerra. "Es que tienen las señales en catalán, cediu el pax!». Tenen una llengua forta, van guanyant 5 a 0 i comencen a plorar per aquesta merdeta. És increïble. Això és el que per a mi és el supremacisme fràgil. Si els veus a internet, és gent absolutament trencada per dins. No sabeu el que teniu, no ho esteu disfrutant; jo sí que estic disfrutant una mica de veure com sou de ximples.

...

— Jo vinc també d'aquesta llengua. El que en un moment donat em va saber greu és que la llengua en què jo parlava amb el meu pare o amb el meu germà o amb el meu millor amic, és a dir, el castellà, s'utilitzés per imposar-se a la llengua de la meva mare i a la llengua pròpia del país. I quan es produeix aquesta mena de distorsió em sento cridat a participar en aquest activisme perquè, entre altres coses, la llengua i tenir-la esmolada, és a dir, haver reflexionat sobre l'eina, és haver reflexionat sobre el país, sobre nosaltres.

Com a descendent d’andalusos, quin percentatge diries que tens de xarnego?

— Doncs mira, crec que no hi ha una manera de mesurar-ho. Però si els avis o els pares, si l'origen és el que marca el teu grau de xarneguisme, o el fet que jo fins a una edat madura estigués immergit en una cultura castellanocèntrica, perquè pràcticament tots els meus referents eren de Madrid i d'Espanya, ho he sigut molt. Si xarnego és una persona que té avantpassats de fora, ho som el 75% dels catalans. En aquest sentit, no som especials. Si et penses que és especial, ser xarnego a Catalunya potser és especial, com dic al llibre, però no en el sentit que tu et penses, perquè som hegemònics. La llengua de poder a Catalunya és el castellà, perquè és la llengua majoritària a mitjans de comunicació, a internet, al carrer, al lleure, etcètera. És que tant és el meu grau de xarneguisme, m'agrada considerar-me català, que és molt més fàcil i ja està, així em trec l'etiqueta aquesta absurdíssima. Un cop accedeixes a la catalanitat i t'autoperceps a tu mateix com a català, ets català. Els americans no van tota l'estona buscant si van venir dels Països Baixos, si els meus avis, si l'altre era alemany... Si ets dels Estats Units, ets dels Estats Units.

És aquell precepte pujolià de "és català qui viu i treballa a Catalunya..."

— "...I vol ser català". Aquesta part de la frase no es diu gaire sovint, però, esclar, ha d'haver-hi una intenció. Tu no arribes aquí i dius: "Jo visc i treballo i ja està, ja tinc la nacionalitat", que aquesta és una altra. Has de tenir una certa intenció de voler arrelar-te i una manera d'arrelar-se claríssima és la llengua, que et permet empeltar-te amb el país.

És curiós perquè vius de fer humor, per tant, de fer-te el simpàtic en català. Això contradiu un dels tòpics que el català és antipàtic.

— Això és una estigmatització que es produeix en processos de substitució lingüística on has de deshumanitzar l'altre. Per deshumanitzar-lo li has de dir que és un pagès, com si fos una cosa dolenta; o és descendent d'esclavistes; o és un burgès; o són rates; o són esquerps; o no són solidaris. I esclar, això, tant si t’ho creus com si no t'ho creus —perquè ho repeteixen tant que moltes vegades actues en contra de tot això— forma part d'un procés d'estigmatització. No s’hi ha de participar. Perquè el fet de ser català no et fa especialment ni esquerp, ni divertit, ni una cosa ni l'altra.

És atribuir a les llengües característiques dels individus, com ara ser feixista.

— Absolutament. El problema són els parlants i determinats grups de parlants, els que tenen el poder i volen imposar la seva llengua en un lloc on no és la llengua pròpia. La llengua en si no és un problema, és com un ganivet: el pots utilitzar per tallar carn o el pots utilitzar per fotre una punyalada.

Fent el monòleg et sents una mica evangelitzador, com Fra Juníper Serra per Califòrnia?

— No, evangelitzador no. Sento que tenim necessitat de sentir-nos a nosaltres mateixos dir determinades coses, de fixar determinades idees i que això s'agraeix. És un tema que fins a cert punt era i és tabú perquè amb la llengua hi va tot, hi va la nació, la política. L'autoconsciència està molt bé perquè descobreixes que no estàs sol i descobrir una comunitat fa que el gas de l'humor et faci somriure, o riure, depèn del moment. I és un lloc segur, que és una cosa que em passa sovint quan arribo a un lloc, com ahir en un restaurant del Raval, i descobreixo que tres taules parlen català, els cambrers parlen català, el cuiner crida en català i ja em relaxo. Vaig tenir aquesta sensació de seguretat que, en situacions de minorització o en situacions de pressió, sé que viviu, per exemple, les dones quan no heu d’estar vigilant tota l’estona, o les persones racialitzades quan estan en un entorn on no han d'estar alerta. Sense la intenció de banalitzar, jo em vaig sentir segur: la tranquil·litat de poder expressar-me, de no haver de demanar la carta en català, forma part d’un sopar tranquil. Crear aquesta mena d'entorns segurs a la llengua crec que és interessant i explica moltes coses.

Ara ens has de dir quin bar del Raval era.

— Es diu Arraval, és molt nou i s'hi menja molt bé.

Et preocupa estar parlant només per als teus?

— Em preocupa no anar més enllà de la bombolla, però crec que no tothom està en el mateix lloc. Hi ha gent que té una cama aquí, una cama allà. Jo he estat allà mateix. I les eines que he trobat són les que expresso al llibre, moltes vegades en forma d'acudit, i que a mi m'hagués anat molt bé que algú m’hagués explicat així.

Ara que tens fills petits, t’ha canviat la mirada després de tenir-los i de veure’ls socialitzar?

— Un dels motius fonamentals per escriure aquest llibre és que vull deixar als meus fills una cosa realment rellevant, digna, i que els serveixi per al futur, i això són algunes reflexions sobre la llengua, sobre què significa ser una llengua minoritzada i què fer per deixar de ser-ho. Crec que la llengua és el més poderós que els donarem sa mare i jo, no és poca cosa. Una llengua és un lloc on tornar, és casa, és com configures tot el teu cervell, totes les teves experiències, tota la teva història, són les teves arrels. El meu fill s'ha convertit en un mantenidor de la llengua i a mi m'ha sorprès, perquè jo a la seva edat no tenia aquesta consciència. He trigat 40 anys a arribar a aquesta conclusió a la qual el meu fill ha arribat en 6 anys. En aquest sentit, estic orgullós, soc optimista i estic esperançat.