Una de les grans sorpreses de la configuració del nou govern de Salvador Illa va ser el nom de la persona que ha passat a ocupar la conselleria de Política Lingüística, un dels compromisos acordats amb ERC en el pacte d'investidura. L'escollit va ser Francesc Xavier Vila, que ja era secretari de Política Lingüística, i per tant l'encarregat de dirigir aquesta àrea sota el govern d'ERC. Vila és un independent de prestigi, un dels sociolingüistes més reconeguts del país i un autèntic expert en la matèria, de manera que el nomenament ha de ser forçosament valorat de forma positiva. A més, envia un missatge de continuïtat en una de les polítiques més delicades per a qualsevol executiu català i neutralitza el temor a un canvi de direcció. Illa, per tant, és fidel al pacte amb ERC i al seu compromís de no desmuntar allò que, des de l'oposició, considerava que el govern de Pere Aragonès estava fent bé, per exemple en l'àmbit de la cultura. D'aquí que la nova titular d'aquest departament sigui també un excàrrec de l'anterior executiu, també sense carnet, i experta en patrimoni i museística: Sònia Hernández.

Ara fa 40 anys, el 1983, es va aprovar la llei de normalització lingüística, que va posar les bases de la presència del català a l'escola i als mitjans de comunicació. I ara en fa 25, el 1998, es va fer un segon pas per introduir-lo en l'àmbit socioeconòmic amb la idea que no n'hi havia prou amb estendre'n el coneixement sinó que s'havien de garantir els drets dels catalanoparlants a ser atesos en la seva llengua. Avui, però, la situació sociolingüística ha canviat molt respecte al 1998 i, no cal dir-ho, respecte al 1983, de manera que el català afronta nous reptes i també noves amenaces.

Junts per Catalunya ha decidit separar-se del pacte pel català a l'escola. És un trencament històric. El binomi escola-llengua ha estat un pilar del catalanisme com a mínim des del 1908, quan l'Ajuntament de Barcelona va presentar el seu famós Pressupost de Cultura, que finalment no va prosperar però que va obrir camí. La Mancomunitat, la Generalitat Republicana i la Generalitat recuperada han tingut en l'escola un eix per aconseguir la cohesió social a través del català com a element integrador. En els tres casos, manessin les dretes o les esquerres, un amplíssim consens polític i ciutadà ho ha fet possible. S'ha tingut com un pilar bàsic, fonamental. L'escola en català és a la societat catalana el que la monarquia seria a l'espanyola. Espanya s'identifica amb el símbol de la institució més alta, suprapartidista; Catalunya ho fa amb el símbol d'una institució de base, ciutadana, al marge de partidismes. Són dos amplis consensos de naturalesa diferent que retraten el caràcter de cada país.

La reforma de la llei de política lingüística pactada per Esquerra, Junts, el PSC i els comuns continuarà al congelador. Segons diverses fonts parlamentàries consultades per l'ARA, encara no hi ha un nou pacte tancat sobre com ha de ser la norma, i els grups s'han donat quinze dies més per afavorir el consens. La primera conseqüència directa és que la reforma no s'inclourà en l'ordre del dia del pròxim ple del Parlament, fixat per a la setmana que ve. Un ordre del dia que ja ha quedat definit en la reunió de la junta de portaveus que s'ha celebrat aquest dimecres a la cambra. Per tant, els canvis legislatius sobre la llengua per mirar d'esquivar la sentència del 25% hauran d'esperar encara una mica més.

Després de la tempesta de la setmana passada, la reforma de la llei de política lingüística per esquivar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a fer el 25% de classes en castellà ha alentit el pas. El problema no està ni de bon tros resolt, però els impulsors del polèmic canvi normatiu han decidit aixecar el peu de l'accelerador i donar-se més temps per negociar i, sobretot, per trobar més suports entre la comunitat educativa i les entitats pro llengua. Així, si el pla inicial d'ERC, el PSC i els comuns -i també JxCat, abans de despenjar-se de l'acord per les crítiques del sector- era començar el tràmit parlamentari de manera immediata per poder-lo tenir enllestit la setmana que ve, ara s'han donat de marge fins a finals del mes d'abril. Sigui com sigui, no ho tindran fàcil, perquè aquest cap de setmana hi haurà contestació al carrer: diversos sindicats de l'ensenyament han convocat una concentració en contra de la modificació.

Tenint en compte que la desobediència no ha estat mai una opció per al Govern, trobar una resposta a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que l'obliga a impartir el 25% de les classes en castellà no ha sigut una tasca fàcil. De fet, ara mateix està en l'aire l'escrit que el mateix conseller d'Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, ha presentat davant el tribunal per convèncer-lo que la Generalitat ja li està fent cas encara que no estableixi un percentatge per al castellà com a llengua vehicular. Fa setmanes que s'estudien diverses vies i la reforma de la Llei de Política Lingüística que s'ha acabat presentant no era l'única opció. Un informe del Govern elaborat per l'Institut d'Estudis de l'Autogovern, presidit per Joan Ridao, i al qual ha tingut accés l'ARA, aconsella reformar la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) per respondre a les resolucions judicials i defensa que no cal establir percentatges, sinó que la sentència també es pot considerar executada si se situa el castellà com a llengua d'aprenentatge sense més concrecions i a criteri dels projectes lingüístics dels centres. A parer seu, és més idoni reformar la Llei d'Educació perquè és "més específica" que la Llei de Política Lingüística, que regula altres àmbits, i aconsella fer-ho a través d'un projecte de llei (per iniciativa del Govern) perquè és l'executiu qui ha de comunicar les accions que està duent a terme al tribunal per complir amb la sentència.