En la vigília inconstitucional d’un altre aniversari magne, caldrà recordar de nou que el darrer policia de la dictadura franquista fou el primer de la democràcia. No cal cercar exemples; tots ho són; i tots són tots; i això inclou del primer a l’últim. Malauradament, concorre aplicar idèntica evidència a la tèrbola figura de l’infiltrat policial per psicosi d’estat: el darrer en servei de la dictadura –posem per cas, Mikel Lejarza Lobo– va ser també el primer talp de la democràcia. I així successivament en tants ordres del desordre, amb la infausta providència que en el cas dels infiltrats en dues etapes aparentment tan distintes –la dictacràcia, la democradura– tenen un tret comú, que és tret de gràcia a tota possibilitat de democràcia: una mateixa impunitat d’estat. Sota tots dos règims, en moments tan diferents, resulta que es planifiquen i s’ordeixen sistèmicament d’igual manera i des del fons del pou: en la més absoluta il·legalitat ombrívola. Rere les investigacions periodístiques de La Directa, aviat farà un any que el documental Infiltrats emès al 30 minuts ens va desvetllar d’aquella figura opaca, no regulada enlloc, anomenada agent d’intel·ligència. Ben distinta de l’agent encobert sota mandat i monitorització judicial, legalment previst sota determinades circumstàncies. Però la pretesa democràcia, en aquell angle cec, tira de veta de dictadura certa: en nom de la llei però sempre al marge d’ella, sense cap mena de control, només al grat gris de la cadena tròfica de la repressió i sota la mateixa ordre: el sac sense fons de la seguretat nacional.

Daniel Campos (Madrid, 43 anys), periodista i entre el 2020 i el 2023 director de comunicació del ministeri de l'Interior, revela a Guerrilla Lavapiés (Península, 2025) la infiltració d'un policia nacional (acabat d'ingressar al cos) al moviment antiglobalització de Madrid, amb epicentre al cèntric barri de Lavapiés. Són els principis dels 2000 i destaquen els dots de lideratge i dialèctica d'un jove amb cueta: Pablo Iglesias.

Nou cas d'infiltració policial als moviments socials i polítics als Països Catalans, i ja en van sis. La darrera investigació de La Directa, publicada aquest dimarts, revela que un agent de la Policia Nacional va estar una mica més de dos anys infiltrat en l'activisme a Lleida, a l'entorn de l'esquerra independentista. Sota la falsa identitat de Joan Llobet Garcia, i graduat a l'Escola de Policia d'Àvila tot just un any abans d'iniciar l'operació d'espionatge, l'agent va aterrar a la capital del Segrià el setembre del 2019 i en va marxar el novembre del 2021. Durant aquest temps va implicar-se al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), va començar a militar a Endavant i va participar activament en les protestes contra la sentència del Procés (2019) i les de suport al raper lleidatà Pablo Hasél.

Nou cas d'infiltració als moviments socials i polítics catalans. Una agent de la Policia Nacional de 26 anys va estar més de dos anys infiltrada al moviment per Palestina i a l'esquerra independentista, segons ha publicat aquest dimecres La Directa i han denunciat els col·lectius afectats en una roda de premsa conjunta aquest matí. Sota el nom de Belén Hammad Gómez, l'agent va utilitzar la Comunitat Palestina de Catalunya com a porta d'entrada a l'activisme per després acostar-se al Casal Popular 3 Voltes Rebel, al districte de Nou Barris de Barcelona, i a l'organització de l'esquerra independentista Endavant. Des d'aquests espais, la tardor del 2019 va participar activament en les mobilitzacions contra la sentència del Procés, incloses les protestes de plaça Urquinaona.

Els policies infiltrats en grups –inofensius– antifeixistes o sindicals catalans van haver de mantenir relacions sexuals amb les seves víctimes propiciatòries. Cap perill, esclar. No parlem del cas de la pel·lícula Donnie Brasco, cap dels infiltrats havia de patir perill com Joe Pistone. D’alguna manera, però sense risc, és el que ha de fer la prostituta de Narcos que treballava per a la policia (i va acabar malament).

Vismara, Lubina i Benetau. Són els noms en clau de tres agents de la Guàrdia Civil que es van infiltrar en un grup andalús que introduïa haixix a l'Estat. El líder va acabar condemnat a vuit anys de presó i va recórrer contra la sentència dient que els agents havien vulnerat el seu dret a la intimitat. Aquesta història, que va començar entre fardells i narcollanxes a les platges d'Almeria, ha acabat representant el primer pronunciament del Tribunal Constitucional sobre els agents encoberts. És recent, del juny de l'any passat, i avala aquesta figura citant la llei allà on està recollida, la d'enjudiciament criminal.

L'estrena del documental Infiltrats ha posat en evidència l'existència de les infiltracions policials en moviments socials i l'impacte en els i les militants que durant anys van tenir relacions amb aquests agents sense saber-ho. Fins ara, cap tribunal ha acceptat investigar com agressions sexuals aquestes relacions que van denunciar vuit activistes representades per les advocades Mireia Salazar i Laia Serra. Les resolucions judicials fins ara consideren que l'engany de l'agent en ocultar la seva identitat no invalida el consentiment de les noies a l'hora de tenir-hi relacions sexuals, a diferència del que elles sostenen.

Em va sorprendre –o no– la posició de la portaveu del Govern, Sílvia Paneque, quan dimarts passat li van preguntar pel reportatge del 30 minuts sobre les infiltracions policials als moviments socials dels Països Catalans. Breument, va dir ben bé una cosa i la contrària, contradient-se i errant. Quadrant un cercle impossible va sostenir en fals que aquelles operacions d’Estat es van fer d’acord amb la llei i amb totes les garanties –i ella, com a veïna de Girona, legitimava així que a l’Òscar Campos li infiltressin tres anys una policia a casa, a la cuina, al llit. Malauradament, i ja és dir molt, temo que la portaveu no sabia ni de què parlava perquè confonia, deliberadament o no, la figura de l’agent encobert –regulada legalment i amb supervisió judicial– amb la d’agent d’intel·ligència –opaca, no regulada, fora de tot control i sense cap manament judicial, que és el que denuncia l’Infiltrats de Gemma Garcia i Sonia Calvó. La portaveu, però, reconeixia alhora els "danys psicològics" produïts. Però es va descuidar d’aclarir quin article legal empara generar aquest dolor. I és normal: perquè tal article no existeix enlloc. Per reblar-ho va dir que els afectats podien denunciar-ho –desconeixent que ja ho han fet fa temps– perquè disposen d’un marc normatiu efectiu de protecció de drets. Una altra mentida efectista: toparan amb el mur infranquejable del secret d’Estat. Bona nit, Marlaska, i bona sort –podríem afegir.

TV3, en col·laboració amb La Directa i Polar Star Films, ens va mostrar com l'agent de policia, enxampada per la seva parella, li va explicar que "hi ha infiltrats a tot Espanya, ho entens?” I de seguida, amb una barreja d’impunitat i mala consciència que li disparava la loquacitat a la pantalla del mòbil, es despullava nerviosament de la careta de companya afectuosa amb què havia ocultat la seva missió a Girona durant tres anys i es posava l’uniforme. "M'heu pillat, sí. I?"

Programar l’Infiltrats del 30 minuts la nit de la final de la Supercopa amb un Barça-Madrid potser no va ser la millor elecció. Així i tot, no resta cap mèrit al reportatge de Gemma Garcia i Sònia Calvó de diumenge a TV3. Una investigació impecable. No ens explica res que no sabéssim pel que fa a la realitat d’aquestes estratègies policials. De fet, La Directa ho va destapar el 2022. Però veure-ho amb tanta claredat, exposar-ne els detalls i les dinàmiques és molt impactant, sobretot quan comporta aquesta invasió de l’àmbit domèstic. Mostrar la profanació de la intimitat de les persones recuperant les selfies de celebracions d’amics, fotografies de les vacances, regals d’aniversari, records d’algun viatge... serveix perquè l’espectador es posi en la pell de les víctimes de les infiltracions, perquè són elements de privacitat que compartim. Veure-ho ajuda a transmetre aquest sentiment de vulnerabilitat a l’espectador.

"Saps què no et perdonaria jo mai de la vida? Que et diguessis Maria Isern Torres". El 13 de juliol del 2023, un dia abans que La Directa destapés el cas de la policia nacional infiltrada als moviments socials de Girona -la quarta infiltració similar que destapava el mitjà-, l'Òscar Campos va parlar per última vegada amb la Maria, amb qui va sortir durant tres anys sense saber que era una agent. "Doncs et dius així. T'hem pillat", li va dir l'Òscar a través d'una videotrucada. "Ja...", respon ella. El moment, enregistrat pels periodistes, és part del material inèdit del documental Infiltrats, dirigit per Gemma Garcia Fàbrega i Sònia Calvó Carrió i estrenat aquest diumenge al 30 minuts. El més sorprenent, però, és que la noia infiltrada no penja el telèfon, sinó que a continuació fa tot un seguit de confessions a l'Òscar, militant independentista i un dels encausats pels talls a les vies del tren del primer aniversari de l'1-O. "Hi ha infiltrats a tot Espanya", li arriba a dir ella.

“La seva infiltració té conseqüències inesborrables, sigui legal o no”. Així s'han manifestat les vuit dones que es van querellar contra el policia nacional que es va infiltrar en moviments socials de la ciutat l'endemà de publicar-se la decisió de l'Audiència de Barcelona de tancar la investigació. Les denunciants s'han pronunciat públicament per primera vegada des que van intentar iniciar la causa contra l'agent, el gener del 2023. "Sí que van ser agressions sexuals perquè no vam donar consentiment a aquell policia, sinó al personatge que havia creat l’Estat", han explicat aquest dimarts, "sense posar la cara però sí les veus" per tal de protegir la seva intimitat després de sentir a sobre "tot el pes del patriarcat" arran de la seva denúncia.

En els últims dos anys a l'Estat s'han denunciat nou casos en què moviments socials havien detectat la infiltració de policies nacionals entre les seves files. A Barcelona se'n van denunciar dos en menys de sis mesos de diferència. Un dels policies era D.H.P., que va arribar a la ciutat el maig del 2020, es va acostar al gimnàs del centre social okupat La Cinètika, a Sant Andreu, i es va convertir en un habitual a assemblees i concerts. Es va guanyar la confiança de l'entorn fins al punt que va mantenir relacions sexuals i sentimentals amb vuit activistes. En descobrir l'engany, les dones es van querellar per agressió sexual, un delicte contra la integritat moral o tortura, descobriment i revelació de secrets i impediment de l'exercici dels drets civils. El jutge que va rebre la denúncia va arxivar el cas a petició de la Fiscalia, però les acusacions hi van insistir presentant un recurs. Ara, l'Audiència de Barcelona ha tornat a tancar la porta a investigar el cas assegurant que no veu delicte en l'actuació del policia infiltrat. Una decisió que les activistes, representades per advocades d'Irídia i la CGT, ja han anunciat que recorreran al Tribunal Suprem perquè segueixi indagant.

[Aquest text és el producte de la investigació periodística d'Antoni Batista, periodista especialitzat en el conflicte basc, i que contrasta el relat oficial al voltant de la figura de Mikel Lejarza, conegut com el Lobo, un agent espanyol infiltrat a ETA els anys 70 sobre la identitat real del qual encara hi ha molts dubtes. El relat oficial afirma que el Lobo va permetre desarticular la cúpula d'ETA politicomilitar i detenir-ne més de 150 membres. I que després es va haver de fer la cirurgia plàstica i fer-se fonedís perquè ETA va posar preu al seu cap. Els llibres i pel·lícules que se n'han fet, alguns presumptament autobiogràfics, l'han presentat sempre com un heroi espanyol, però la investigació de Batista apunta en una altra direcció.]

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i Alerta Solidària han informat aquest matí que han expulsat un noi de diferents grups de treball i xarxes dels moviments independentistes i en defensa del dret de l'habitatge després de comprovar que era un agent de la Policia Nacional infiltrat. El cas, que ha avançat aquest matí el quinzenal Directa, l'han explicat en una roda de premsa davant de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB). Portaveus de les dues entitats han detallat que, després de dues setmanes d'investigacions, havien pogut comprovar que el noi feia dos anys que feia servir una identitat falsa per infiltrar-se en aquests cercles i obtenir informació “valuosa”. Denuncien que es tracta d’un nou cas de “persecució política ideològica”, una “conseqüència més de la repressió de l’Estat”.

¿Com una persona normal i corrent pot acabar donant suport a un règim que en una espiral de violència acaba sent responsable d’un genocidi? Milton Mayer (1908-1986) era un periodista jueu nord-americà que volia conèixer l’home nazi (no va parlar amb dones) per intentar entendre’l. El 1935 va viatjar a Alemanya per fer una entrevista a Adolf Hitler. No ho va aconseguir i va recórrer el territori alemany en ple nazisme: "Em vaig adonar que el nazisme era un moviment de masses, i no la tirania d’uns quants éssers diabòlics sobre milions de persones indefenses", va escriure. El 1951 va tornar a Alemanya amb la seva família i es va instal·lar en un petit poble. Es va fer amic de deu nazis, als quals dedica el llibre: Creían que eran libres. Los alemanes, 1933-1945, que es publica per primera vegada a l’estat espanyol de la mà de Gatopardo.