Un tram final apoteòsic ha fet memorable l'homenatge a la sala Zeleste programat a l'avinguda de la Catedral de Barcelona dins de les Festes de la Mercè. En el record, Víctor Jou (1939-2023), impulsor d'aquell oasi contracultural a tocar de Santa Maria del Mar que als anys setanta va ser epicentre de la música laietana i terra de promissió per a Sisa, Pau Riba, Gato Pérez, l'Orquestra Plateria, l'Orquestra Mirasol, Toti Soler, Música Urbana i la Companyia Elèctrica Dharma. Tots han tingut espai en aquest homenatge, menys la Dharma, un lapsus incomprensible per part de l'organització, atès que és l'únic grup que s'ha mantingut en actiu des de la fundació de Zeleste el 1973.

Sílvia Pérez Cruz ha fet concerts bons, boníssims, extraordinaris i prodigiosos. També salvatges, delicats i juganers. Però cap com els de dimecres i dijous al Teatre Tívoli dins del Guitar BCN, els de la presentació a Barcelona del disc Toda la vida, un día. Han sigut històrics per diverses raons. Per la qualitat musical i interpretativa i pel sentit i la sensibilitat de la posada en escena i del vestuari, tot pensat per acompanyar amb el detall just unes cançons que expliquen el cicle de la vida i de la mort. També per la manera com algú com ella, tan dotada musicalment, explora els límits de la veu sense caure en aquell virtuosisme autocomplaent que a vegades dona més rellevància al com que al què i que allunya el públic de les cançons. Històric també per les prestacions de Carlos Montfort (violí), Marta Roma (violoncel) i Bori Albero (contrabaix), un trio que milita en l'excel·lència i la diversió i que al concert de dijous, que és el que consigna aquesta crònica, va tenir moments estratosfèrics, com Tots els finals de món, una peça que va abordar a la manera de Xostakóvitx mentre la veu de Pérez Cruz s'enfilava a la corda amb el mateix sentiment amb què fa anys cantava les Corrandes de l'exili.

Carme Canela és una de les grans veus de la música catalana, imprescindible en el jazz fet a casa nostra, d’afinació sempre acurada i expressiva. També és la mestra que ha acompanyat els inicis de tantes vocalistes, de tresors com Sílvia Pérez Cruz, alumna seva a l’Esmuc en les primeres promocions heroiques. “A les alumnes sempre els dic que, si volen veure algú diferent, vagin a un concert de la Sílvia. És un tresor, deixa empremta”, diu, tota generositat. Per talent i per currículum, Carme Canela hauria de ser notícia més sovint. Celebrem almenys que ho sigui ara que està presentant un projecte d’accent brasiler amb el guitarrista Jurandir Santana.