Poder caminar drets, sobre dues cames, es considera una de les fites més importants de l'evolució humana. Amb tot, la manera com el cos es va adaptar a aquest hàbit nou era, fins ara, un misteri. Investigadors de Harvard conclouen que l'origen es concentra en dos canvis a la pelvis, la pedra angular de la locomoció vertical. Més que qualsevol altra part del nostre cos, aquesta estructura òssia ha estat alterada radicalment durant milions d'anys per permetre als nostres avantpassats ser bípedes i recórrer el planeta. En un estudi publicat a la revista Nature, els científics revelen els canvis genètics clau que van remodelar la pelvis fa entre 5 i 8 milions d'anys, quan els ancestres humans es van separar dels grans simis africans.

Les malalties neurodegeneratives són una de les grans amenaces de la salut, perquè l’augment de l’esperança de vida de les últimes dècades ha fet que cada cop més gent arribi a l'edat en què aquests trastorns són freqüents. Sense anar tan lluny, la degradació progressiva del cervell -i el deteriorament de les capacitats cognitives que comporta- afectarà més o menys tota la població que visqui prou anys. Així doncs, per envellir millor és important saber com influeix el pas del temps en el cervell. Per exemple, quines parts es veuen més afectades. Precisament, un article publicat a la revista Science Advances proposa que les zones del cervell que ens diferencien dels altres primats són també les primeres que envelleixen.

Tot i haver desaparegut fa 40.000 anys, els neandertals avui no són uns desconeguts. Els seus esquelets rabassuts ens fascinen als museus de tot el món. Personatges imaginaris d’aquesta espècie protagonitzen anuncis de televisió. Quan Kevin Bacon va comentar a Instagram que els seus costums matinals s’assemblen als d’un neandertal, no ens va explicar, però, que els nostres antics cosins es van encreuar amb els humans moderns que aleshores s’expandien des de l’Àfrica.

Perdre la cua ha estat un dels canvis anatòmics més importants que s'ha produït en el llinatge evolutiu dels homínids, la família de primats a què pertanyem els éssers humans i altres grans simis, com els orangutans, els ximpanzés i els goril·les. La modificació d'un sol gen podria haver estat la causa que els nostres antecessors perdessin, fa 25 milions d'anys, aquest apèndix que alguns animals com la guineu fan servir per mantenir l'equilibri, o que d'altres utilitzen de manera prènsil i com a cinquena extremitat, com el mico. Aquesta és una de les conclusions que recull una investigació publicada aquest dimecres a la revista Nature, que descriu per primer cop un mecanisme genètic que dona explicació a aquest canvi anatòmic, considerat clau per a l'evolució del bipedisme entre homínids. Un estudi que mostra com un sol canvi genètic va poder provocar que el llinatge dels simis no hagin heretat aquesta part del cos.

Fa uns 45.000 anys, Europa travessava canvis profunds. Els neandertals, l'espècie humana que fins aleshores havia predominat al continent, començava a desaparèixer mentre que una exultant nova espècie, l'Homo sapiens, s'expandia per Europa. En aquesta transició entre el paleolític mitjà i el superior, i durant uns quants milers d'anys, les dues espècies humanes van coexistir i fins i tot van arribar a creuar-se. De fet, encara conservem un 2% d'ADN neandertal al nostre genoma.

Un dels aspectes crucials de totes les societats humanes és la capacitat que tenim de cooperar amb persones del nostre mateix grup i, sovint, també amb individus d’altres grups. Sense aquesta habilitat extraordinària, que amb freqüència ens porta a donar alguna cosa sense esperar res immediatament a canvi, la societat es disgregaria i les lluites entre individus i entre grups encara serien més freqüents. Aquests aspectes, que des de fa moltes dècades s’han estudiat des de diverses disciplines acadèmiques, com la sociologia, la psicologia, l’antropologia i també la biologia, s’han hagut d’anar forjant a través de l’evolució.

Hi va haver una època en què el cos de l’arqueòleg Eudald Carbonell estava acostumat a dormir cada dia en un lloc diferent. Si estava més d’una nit al mateix lloc, a partir de la segona nit no podia dormir. Només ho aconseguia si enganyava el cos canviant el llit de lloc. Això passava després que el 1994 a Atapuerca es trobessin restes humanes de fa més de 800.000 anys, les més antigues del continent europeu. Carbonell viatjava per tot el món per explicar a la comunitat científica internacional que havien descobert una nova espècie humana que van batejar com a Homo antecessor. Gràcies a aquest descobriment, els jaciments d’Atapuerca són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, es van crear tres instituts d’investigació, dos centres d’interpretació i es van fer conferències i exposicions per tot el món. També, milions de persones han visitat el jaciment

El desembre del 2002, a l'abocador de Can Mata dels Hostalets de Pierola (Anoia), una màquina excavadora va desenterrar una vèrtebra i una costella. Quan els paleontòlegs van començar-hi a treballar van trobar moltes més peces: el crani d'un primat de fa 12 milions d'anys i 84 restes òssies, entre d'altres el maxil·lar i les dents. Era una troballa excepcional, perquè corresponia a un gènere nou que donava noves pistes sobre l'origen dels homínids. Els investigadors el van donar a conèixer al món amb el nom de Pierolapithecus catalaunicus, i popularment se li va dir Pau. Més de vint anys després de la descoberta, ara li podrem posar cara. Un equip internacional encapçalat per personal investigador del Museu Americà d'Història Natural (AMNH, per les sigles en anglès) i l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha fet un model virtual 3D de la seva cara. La recerca s'ha publicat a Proceedings of de National Academy of Sciences.

L'expansió mundial dels humans moderns va començar fa 60.000 anys i va ser en la seva arribada a Àsia que van coincidir amb els denissovans, una població primitiva i ja extinta amb qui no només van conviure, sinó que es van reproduir. Aquesta hibridació ha deixat una empremta genètica encara vigent en la nostra espècie que, segons una investigació de l'Institut de Biologia Evolutiva (IBE) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), podria estar al darrere d'alguns trastorns de salut mental, com la depressió, l'anorèxia o l'esquizofrènia. L'estudi, publicat a la revista Plos Genetics, assenyala que una de les variants genètiques d'origen denissovà que conserva l'ADN humà va permetre a l'espècie adaptar-se a condicions climatològiques més fredes, però alhora tindria un paper fonamental en la salut mental de les persones.

Les explicacions simples són atractives però, malauradament, no sempre arriben a cristal·litzar la realitat dels processos naturals. Més encara quan es pretén descriure l’evolució que al llarg de centenars de milers d’anys va conduir a l’aparició de la nostra espècie. En aquest camp, sembla que cada nou descobriment obliga a repensar les explicacions que s’han construït a partir de descobriments anteriors. Acaba de passar amb una mandíbula de fa 300.000 anys trobada al jaciment xinès de Hualongdong, a l’est del país, que, segons un estudi d’investigadors xinesos i espanyols publicat a la revista Journal of Human Evolution, presenta característiques que encaixen amb les restes d’homínids de l’època i característiques modernes típiques de poblacions posteriors.

Cap lloc del planeta s'ha escapat a la influència de l'Homo sapiens, des de les selves tropicals arrasades per l'activitat agrícola i ramadera fins als oceans contaminats amb microplàstics. El novembre passat, la població mundial va arribar als 8.000 milions d'habitants. Però per omnipresents que siguin avui dia els humans, hi va haver un moment, fa 930.000 anys, que van estar a punt d'extingir-se. Així ho afirmen investigadors a la Xina que han trobat proves que suggereixen que els avantpassats dels humans moderns van patir una gran crisi provocada per un canvi climàtic.

Tothom veu caníbals de seguida. Els romans es pensaven que els antics britànics feien grans tiberis de carn humana i els britànics tenien la mateixa opinió dels irlandesos. No són poques les troballes prehistòriques que s’han atribuït, de manera suggerent però poc rigorosa, a l’obra d’antics caníbals. El 1871, Mark Twain va comentar el descobriment dels ossos d’un home prehistòric a qui, segons deien, s’havien cruspit els seus congèneres: “I jo pregunto al lector imparcial: «¿Això no és aprofitar-se d’un senyor que va morir fa dos milions d’anys?»“

"En aquest tram trobo el primer gos mort", escriu Haruki Murakami quan explica el trajecte que va córrer entre Atenes i Marató el 1983, en una reproducció a la inversa del recorregut original de la marató. Es tracta d’una frase simple i purament descriptiva. Sembla que no tingui res a veure amb la literatura, però en realitat, tal com fan les lleis de la física, cristal·litza l’essència d’un món (el fet de córrer) en molt poc espai. Que el gos trobat sigui el primer indica que n’hi haurà més i suggereix una repetició periòdica, un dels elements que fa que córrer distàncies llargues sigui una activitat profundament meditativa. Que el gos estigui mort transmet una idea de degradació dolorosa que insinua el patiment implícit i en augment que hi ha en tota cursa de llarga distància.

Aquesta cita ja defineix de manera clara l’interès que ha tingut la humanitat per estudiar el passat. Per curiositat, per coneixement, per aprendre i, malauradament, acabar repetint els mateixos errors. Però, com estudiem el passat des de les ciències? Hi ha diverses aproximacions. Les ciències socials, per exemple, acostumen a utilitzar eines de disciplines com la història, la sociologia, la geografia o l’antropologia, i han desenvolupat una manera extraordinàriament exitosa d’entendre la història de la nostra espècie.

Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953) és catedràtic de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili, investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i codirector de les excavacions d’Atapuerca. A la vintena de llibres de divulgació que ha escrit, hi afegeix ara El futur de la humanitat (Ara Llibres, 2022), en què proposa un contundent decàleg per la supervivència de l’espècie humana.

L’inesperat reconeixement al genetista Svante Pääbo amb el Nobel de medicina per haver desxifrat el genoma dels neandertals ha revifat l’interès per una disciplina disruptiva, que fa poc més d’una dècada que va néixer i que ha transformat l’estudi del passat: la paleogenètica. Carles Lalueza Fox (Barcelona, 1965) és investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) i un dels principals experts del món en recuperació i anàlisi d’ADN antic. Ara és director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, però el 2010 va formar part de l'equip que va demostrar que els neandertals i els humans moderns es van encreuar, fet que ha significat un abans i un després en la teoria de l’evolució.

La ciència ha descobert un error en el nostre ADN que pot haver ajudat a diferenciar el cervell dels nostres avantpassats dels neandertals i altres parents extints. La mutació, que va sorgir fa centenars de milers d'anys, estimula el desenvolupament de més neurones a la part cerebral que fem servir per als processos mentals i els pensaments més complexos, segons un estudi publicat a Science. "El que hem trobat és un gen que sens dubte contribueix a fer-nos humans", diu Wieland Huttner, neurocientífic de l'Institut Max Planck de Biologia i Genètica Cel·lular Molecular de Dresden, Alemanya, i un dels autors de l'estudi.

Les evidències no són encara del tot sòlides, però sí que hi ha indicis més que suficients per situar l’origen del bipedisme, l’habilitat de caminar dret sobre dues cames: al voltant del Txad, a l’Àfrica central, entre el sud de l’actual desert del Sàhara i la sabana. D’això, fins ara, es pensava que hauria passat fa uns sis milions d’anys, però un nou estudi encapçalat per Guillaume Daver i Franck Guy, tots dos del Centre Nacional de la Recerca Científica (CNRS, per les seves sigles en francès), en col·laboració amb experts de la universitat de Poitiers, proposa ara que aquest pas es remunta a almenys fa set milions d’anys.

Fora de les seves contribucions en els camps de la primatologia, etologia, zoologia i etnologia, Jordi Sabater Pi va jugar un paper cabdal en el terreny de l'arqueologia i l'evolució humana. Una faceta, moltes vegades oblidada, que avui cal reivindicar.

Oblidem Floquet de Neu. Hi ha qui diu que va posar Barcelona al mapa del turisme mundial, però per a Jordi Sabater Pi, que el 1966 el va enviar des de l’aleshores Guinea Espanyola, no va ser més que una anècdota, una casualitat feliç que sovint li provocava sentiments enfrontats. D’una banda, estava satisfet que el goril·la blanc estigués al zoo de la seva ciutat, un objectiu pel qual va rebutjar un xec en blanc de l’Expo de Montreal 1967, però, de l’altra, havia de lamentar sovint que les seves aportacions científiques, cabdals en els camps de la primatologia, l’etologia i l’evolució humana, i abundants en molts altres, quedessin eclipsades pel famós goril·la albí. Centrem-nos, doncs, en la ciència de Jordi Sabater Pi, que va florir a les selves africanes.