A la primera presentació de la novel·la Permagel (Club Editor, 2018), d'Eva Baltasar, pràcticament no hi havia ningú. "Va ser un acte demolidor. Després vam anar a sopar els quatre que érem allà", explica la periodista Natza Farré, que es va encarregar de conduir aquell acte. Vuit anys després, la novel·la s'ha convertit en tot un fenomen editorial i ha traspassat el camp literari: l'Espai Texas estrena l'adaptació teatral del llibre dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per Maria Rodríguez Soto. L'espectacle és una coproducció de Dagoll Dagom –l'últim de la companyia– i Barc, i es pot veure fins al 28 de juny. Permagel relata la història d'una dona aferrada a la lectura i el sexe que, a través dels seus pensaments i de la realitat, s'endinsa en el desig lèsbic, el suïcidi i la maternitat. "És una comèdia incòmoda, una obra inclassificable. Té un pessimisme lúcid i lúdic alhora i conté altes dosis de dolor que connecten amb el nostre present", afirma Szpunberg.

La dramaturga i directora Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) ha estat guardonada aquest divendres amb el Premio Nacional de literatura dramàtica, que atorga el ministeri de Cultura i està dotat amb 30.000 euros. El jurat n'ha lloat especialment L'imperatiu categòric "per la profunda i potent càrrega dramàtica i el domini d'una tècnica enginyosa amb la qual l'autora troba el to i la temperatura ideal d'una peça irònica i incisiva". Estrenada al Teatre Lliure el març del 2024, l'obra de teatre la va protagonitzar Àgata Roca, que interpretava el viatge fosc d'una professora universitària d'ètica en una situació precària.

Després de l'èxit assolit amb La tercera fuga al Teatre Nacional, la dramaturga Victoria Szpunberg ha començat les vacances estivals i intenta desempallegar-se una mica del mòbil. Però abans recomana l'últim assaig del filòsof Pau Luque, escrit a quatre mans amb la també filòsofa Natalia Carrillo, Hipocondría moral, publicat per l'editorial Anagrama. "És un llibret molt petit que es llegeix d'una tirada, i trobo que és un assaig fabulós, escrit de manera molt dinàmica, molt lleugera en el bon sentit de la paraula, i al mateix temps fa diana. És molt actual i molt interessant", afirma Szpunberg.

Al món del teatre hi ha un cognom de rei shakespearià que no es pronuncia perquè porta mala astrugància. No sé si Victoria Szpunberg el va esmentar durant els assajos de La tercera fuga, però el seu debut a la Sala Gran del Teatre Nacional va estar amenaçat per l’endarreriment de l’estrena per la malaltia d’un actor i, per acabar-ho d'adobar, per la gran apagada de dilluns amb l’assaig general. I malgré tout, l’estrena va assolir un èxit com pocs: és la confirmació definitiva del talent de l’autora i directora catalana d'origen argentí.

La història familiar de Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) s'explica a través de la fugida. Els seus avis paterns, jueus, van marxar de la ciutat ucraïnesa de Berdítxiv a principis del segle XX per escapar dels pogroms. Cinc dècades després, els pares de la directora i dramaturga van fugir de la dictadura militar de l'Argentina i van aterrar a Barcelona. Szpunberg tenia quatre anys i va fer del Masnou casa seva. La directora i dramaturga, premi Ciutat de Barcelona per L'imperatiu categòric (2024) i autora d'espectacles com El pes d'un cos (2022) i La màquina de parlar (2007), imagina a La tercera fuga una família desarrelada i desterrada que s'inspira en la seva i que comença una vegada i una altra en un nou país. Protagonitzat per Clara Segura, l'espectacle ha convertit Szpunberg en la primera dona que dirigeix i escriu una obra a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Hi serà des del 24 d'abril i fins a l'1 de juny.

Els premis Ciutat de Barcelona 2024 ja tenen guanyadors en les setze categories, que inclouen guardons culturals i d'altres de relacionats amb la ciència. Aquest any, de fet, hi haurà dues cerimònies de lliurament al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona: el 12 de març a les 18 h, per a les categories culturals, i el 27 de maig a les 17 h, per a les categories científiques.

Quan parla de la història d’amor amb el pare dels seus fills, la seva exparella, la dramaturga Victoria Szpunberg reconeix que creu que no se’n podria haver escapat: “Tal com va anar, sento que estava escrit”, afirma.  

Des de fa algunes setmanes, quan les porto a la butxaca, acaricio les claus de casa. És culpa de l'Eva Baltasar i una mica, també, de la Victoria Szpunberg, però a la dramaturga la responsabilitzo més d'estar-me plantejant, molt seriosament, de portar un ganivet a la bossa. Szpunberg és l'autora i directora de L'imperatiu categòric, que es fa al Teatre Lliure de Gràcia, aquest muntatge del qual no voleu sentir més meravelles si no en teniu entrades. Heu de saber, però, que Arola n'ha publicat el text, que us recomano amb entusiasme. A mi em va interpel·lar molt, i de seguida vaig sentir l'obra com una mena de germana d'Ocàs i fascinació, l'última novel·la de l'Eva Baltasar. Segurament, perquè la intempèrie les habita (mai millor dit) totes dues.

La voluntat de fixar-se en la realitat des d’un punt de vista crític, però no exempt de sentit de l’humor i fugint del realisme fins a arribar a la ciència-ficció. Seria una manera de definir la ja llarga trajectòria de la dramaturga d’origen argentí Victoria Szpunberg. Un teatre tot sovint ancorat en vides privades que il·lustren problemes socials de ressonàncies polítiques, com el drama de la gent gran que queda impossibilitada (El pes d’un cos, 2023) o aquest L'imperatiu categòric sobre les tribulacions d’una professora universitària d’ètica en situació més aviat precària a qui agradaria parlar de Kafka tot i que el currículum l’obligui a parlar de Kant, perquè ja se sap que l’imperatiu categòric no és opinable.

El sistema se't pot girar en contra en qualsevol moment, encara que no t'hagis desviat ni un mil·límetre del que la societat espera de tu. I encara que tinguis cinquanta anys i siguis professora de filosofia en una universitat de renom. "Clara G. no és gens antisistema, ha fet sempre el que havia de fer –diu la dramaturga Victoria Szpunberg–. És una dona ordinària, pacífica, estudiosa, obedient". Però de cop i volta es troba a la corda fluixa: té la menopausa, s'ha divorciat, sobreviu amb un contracte precari i l'estan a punt de fer fora del pis on viu perquè han venut l'edifici a un fons voltor. Tot plegat farà que es replantegi "algunes màximes morals que tots donem per bones". És el punt de partida de L'imperatiu categòric, una proposta escrita i dirigida per Szpunberg, amb Àgata Roca i Xavi Sáez com a protagonistes, que es podrà veure al Teatre Lliure de Gràcia del 28 de febrer al 24 de març.

Diuen que Mal de coraçon és el nom, o un dels noms, amb el qual santa Teresa de Jesús anomenava el seu mal, per altra banda, sense diagnosticar. Serà així o serà perquè una ce trencada en castellà (l’espectacle és bilingüe) dulcifica la seriositat que imposa el nom de la santa i obre la porta al riure. En qualsevol cas, conclouen els membres de la companyia Solitària, la santa escriptora en sabia molt, del que era patir. I d’això, de patir, de personatges patidors, diuen que volien parlar-ne en aquesta proposta que vol fer de l’exageració virtut, escrita per la prolífica Victoria Szpunberg i dirigida per la madrilenya Andrea Jiménez, codirectora de la companyia Teatro en Vilo.

L'òpera comunitària La gata perduda, obra del músic Arnau Tordera, la dramaturga Victoria Szpunberg i tot el teixit creatiu del Raval, es van endur ahir al vespre el premi Max a millor espectacle musical o líric de l'any. "El premi [a La gata perduda] prova que els teatres d'òperes ens podem descosir i tornar a arreglar, esdevenint útils per a la societat. L'art comunitari és fonamental", va dir el director general de la Fundació del Liceu, Valentí Oviedo, al recollir l'estatueta de la poma a Cadis. Oviedo va recordar el més d'un miler de persones que van treballar en una producció amb "1,1 quilòmetres quadrats de diversitat".

Que Arnau Tordera és un tros d’artista i un músic ben format i de gran saviesa ho sap tothom i no és profecia. Que se’n sortís amb un gènere tan complex com és l’òpera ja plantejava més interrogants. I que el Liceu s’impliqués en el barri del Raval obtenint exitosos resultats semblava més aviat terreny de la ficció.

"Ja tocava que ens féssiu una mica de cas", diu una noia al Saló dels Miralls al final del vídeo promocional de La gata perduda, l'òpera que s'estrena el 5 d'octubre al Gran Teatre del Liceu, i de la qual també es farà una funció el dia 7. Abans, la mateixa noia i unes altres han cantat un fragment de l'òpera composta per Arnau Tordera i amb llibret de Victoria Szpunberg. "No ens mireu més per damunt l'espatlla"; "El barri prohibit? Qui ho ha dit"; "Ben amunt, l'empenta veïnal. Som la gent, som del Raval", fa la peça. I funciona com a síntesi d'un projecte desenvolupat durant quatre anys de feina compartida pel Liceu i una setantena d'associacions i entitats del barri barceloní.

'El pes d’un cos'

TNC Sala Petita. Fins al 12 de juny

Com pesa el cos del teu pare quan l’arrossegues per l’escala fins al quart pis de casa després quan ja no tens on portar-lo. El pes d’un cos és un magnífic exemple de com un drama privat, i per tant íntim, es converteix en una emotiva radiografia d’una problemàtica social i al mateix temps una nostàlgica reivindicació dels vells ideals de solidaritat. A través de l'homenatge al seu pare, la dramaturga Victoria Szpunberg (que fins al 8 de maig ha tingut una altra interessant obra a la Sala Beckett, La màquina de parlar) planteja les carències de la nostra societat per donar solució al drama de la gent gran que queda impossibilitada a causa d’un ictus, un aneurisma o qualsevol altra malaltia que els incapacita. Un drama que afecta, esclar, tant el malalt com la família que l'hauria de cuidar però per a qui és impossible fer-se'n càrrec. Un drama que l'autora ha viscut en primera persona, tot i que la història que ens explica no és més que una autoficció i en conseqüència el pare de la protagonista no és exactament el pare de l'autora.

]]>