Elisabet Quiroga Sangés respira profundament des de l’espigó que protegeix el paisatge idíl·lic de Cotlliure. Té al davant l’església de Santa Maria dels Àngels, amb el campanar en forma de far, el castell dels Reis de Mallorca i la frontera per on va fugir el seu pare. L’emoció que arrossega contrasta amb el dia radiant que fa a la Catalunya Nord. Ni gota de vent. Ni una onada, el mar baix, com si a les acaballes de novembre visquéssim les minves de gener. Té 70 anys, viu a Barcelona i fa un dia que va visitar per primer cop el camp de concentració on va sobreviure al seu pare en condicions deplorables en un dels hiverns més freds que es recorden de la primera meitat del segle XX. Me l’he trobat passejant mentre redescobreixo el present de la lluita per la memòria a la Catalunya Nord, ara que fa 25 anys de la primera reivindicació a Argelers, i el seu testimoni em colpeja com el de totes les veus –curiosament femenines– que m’acompanyen durant aquest viatge.

"Aquí som molt de Puigdemont". Aquesta és una frase que es va repetint si et passeges entre els militants i simpatitzants que han decidit un dia de pluja i feiner com aquest dijous embarcar-se en un autocar per presenciar el míting del candidat de Junts a Argelers. Tot per Puigdemont: "Tant de bo guanyi i torni", reblen amb emoció. En el dia dedicat a la Catalunya Central, 500 osonencs i moianesos s'han traslladat al Rosselló per viure l'experiència de la campanya nord-catalana. Cada dia arriba el torn dels representants de comarques diferents, però les d'avui no són unes qualssevol: Junts hi va aconseguir més del 40% dels vots en les últimes dues eleccions catalanes.

Nascut a Budapest l'any 1913, Robert Capa (nom real André Friedmann) va ser un dels millors fotoperiodistes de la història. Un professional fet a si mateix, fins a convertir-se en el corresponsal de guerra més famós del segle XX. Amb les seves càmeres va ser testimoni directe de la Guerra Civil Espanyola i del Desembarcament de Normandia, a la Segona Guerra Mundial. Capa va morir jove, als 41 anys, mentre cobria de nou la guerra, en aquella ocasió a Indoxina, quan va trepitjar una mina.

Una esplanada de sorra, a la platja, limitada per uns filats i oberta a la mar, sense barraques, ni latrines, ni cuines ni aigua potable. Rostres descarnats intentant fer un foc sobre la sorra. Res per protegir-se de les pluges ni de les baixes temperatures de l'hivern de 1939. Les dures condicions en què van haver de sobreviure homes, dones i criatures al camp de concentració d'Argelers van quedar immortalitzades per la càmera del fotògraf Robert Capa. "Va ser l'únic fotògraf que va poder fer fotografies des de dins del camp d'Argelers", diu l'historiador Michel Lefebvre, que comissaria, amb Grégory Tuban, responsable de projectes del Camp d'Argelers de la Marenda, l'exposició Robert Capa: 18 de març de 1939, l'exèrcit oblidat del camp d'Argelers, que es pot veure al Memorial Democràtic fins al 23 de juny.

“Em penso que estic somiant, que no soc jo, que no és a mi a qui fan fotos”, confessa Remei Oliva, que, últimament, no para de fer entrevistes i presentacions del seu llibre, La noia de la capsa de fils. Memòries d’un exili no desitjat. Amb 103 anys, Oliva és l’última mare que queda viva que va infantar a la Maternitat d’Elna; el centre creat per Elisabeth Eidenbenz i que va ajudar a donar a llum 597 fills de dones empresonades en camps de concentració. La badalonina hi va arribar el 1940, procedent del camp d’Argelers, on la van engarjolar amb la resta de la seva família quan fugien de la dictadura de Franco. El seu relat mostra la duresa i la lluita per la supervivència d'una dona que va viure la primera maternitat entre les bombes de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, amb 15 mesos de reclusió en un camp de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià.

Aquest dissabte se celebra a Argelers el primer congrés de Junts per Catalunya en què els delegats es veuran les cares. Ara fa dos anys el partit es va formalitzar en un acte telemàtic, en plena pandèmia, que va donar el tret de sortida a una direcció capitanejada per l'expresident Carles Puigdemont i l'exlíder de l'ANC Jordi Sànchez, marcada per la tensió i la complexitat interna. Ara, els dos líders de l'1 d'Octubre fan un pas al costat i cedeixen el protagonisme a un nou tàndem: un dels seus companys de files el 2017, l'exconseller Jordi Turull, serà el nou secretari general, i qui ha sigut la cara visible des de les primàries del partit de l'any 2020, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, rellevarà Puigdemont com a màxim líder del partit. Turull i Borràs van salvar la unitat al congrés a darrera hora i ara tenen el repte que la cohabitació que han pactat a la cúpula, amb la meitat de la direcció proposada per cadascun, sigui operativa. També hauran de pilotar la formació després de l'era Puigdemont, que deixa la presidència del partit per centrar-se en el Consell per la República i que fins ara ha actuat com a punt d'unió.